Ves al contingut principal

A cop d'enquesta contra els tòpics de la Brigada









D'entrada, disculpeu que avui allargui una mica el meu gintònic. Una constatació bàsica: normalment, la gent contesta a allò que se li pregunta. Això val per a les eleccions i també per a les enquestes. Ara, per primera vegada en la història, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat del Principat ha preguntat directament als catalans què votarien si se celebrés un referèndum sobre la independència de Catalunya. És un mèrit que cal atribuir a l'actual govern del Gran Timoner: el control de l'organisme per part dels federalistes utòpics del PSC ho havia fet fins ara impossible. La resposta a la pregunta directa ha estat categòrica. De fet, com (potser una mica més) totes i cadascuna de les altres enquestes sobre la qüestió publicades en els darrers dos anys i escaig. Tot i que el mateix director del CEO decidís sumar implícitament (por qué, que diria Mou) els abstencionistes als nos. Tot i que "La Vanguardia" anunciés amb la boca petita els resultats afegint que només un 25,5% dels catalans es defineix obertament com a independentista.

S'ensorra, poc a poc però de forma inexorable, el discurs de la Brigada de Narcòtics. L'estratègia fins ara era la de respondre la pregunta que estava prohibit fer, tot deduint artificialment la resposta dels resultats d'altres preguntes (sempre, com és preceptiu en la valoració d'una enquesta, sense comparar-les amb sondejos anteriors ni veure quina era l'evolució). En concret, a partir de dues altres preguntes de l'enquesta del CEO:

1. D'entrada, de Carles Castro a Antoni Puigvert, s'afirmava per activa i per passiva que el fet que més d'un 40% dels enquestats se sentissin catalans i espanyols era una garantia d'un no a la independència en cas de consulta. En aquesta enquesta aquest percentatge d'autoidentificació nacional es manté idèntic i el del sí en un hipotètic referèndum és encara superior. Per què? perquè una cosa és el que un se sent i una altra l'organització política que considera millor per als seus interessos individuals i col·lectius.

2. En segon lloc, es feia del resultat de la pregunta sobre quin és l'estatus polític desitjat pels catalans (atorgant quatre opcions de tria, cosa que no ha succeït en cap procés d'autodeterminació de la història) la resposta a un hipotètic referèndum. Com només un 12,9% (2005) fins a un 25,5% (2011) es decanta directament per l'opció independentista, doncs a sumar les altres tres i ja ho tenim. Però no, resulta que la gent contesta sobre opcions reals si se li pregunta de forma concreta. I una cosa és allò que a un li agradaria que fos en un món ideal i una altra allò que és possible aquí i ara.

La trampa no és difícil de percebre analitzant les dades d'una altra manera. Si recollim les respostes de les enquestes anteriors del CEO i agrupem les quatre possibles respostes en dos en disjuntiva bipolar (més semblant a la d'un referèndum), es a dir, Catalunya regió/autonomia o Catalunya Estat federat/independent, trobem que l'evolució en els darrers anys ha estat senzillament espectacular: d'1,9% de diferència favorable a la Catalunya Estat el novembre del 2006 s'ha passat a un 21,1% de distància en juliol de 2011. En gairebé el mateix període de temps, l'opció autonomista s'ha enfonsat del 40% en la primera data a un 31,8% en la segona.

En el seu conjunt, la distància de quinze punts entre el sí i el no, amb un 42,9% en sentit afirmatiu i una declaració abstencionista del 23,3% ofereix una perspectiva francament clara en cas de consulta. Els partidaris del no haurien de convèncer amb el seu penós argumentari i l'amenaça a la pràctica totalitat dels que avui no votarien i portar la participació pràcticament per sobre del 90% del cos electoral per tenir alguna possibilitat de sumar majoria.

Ara, nois, a fer la feina que toca: independència exprés, abans que no en quedi res. I el dia 9 de juliol, tots als carrers de Barcelona!

Comentaris

  1. Algú entén que Òmnium no s'adhereixi a la manifestació del 9 de juliol? Tenen por de fer enfadar CiU? Ara no toca?

    Pressionem tots plegats, amb el twitter, correus, etc. Els que siguin socis segur que tindreu més possibilitats.

    ResponElimina
  2. I la dada més sucosa és la que diu que la majoria dels enquestats quan els hi preguntaven la raó del seu "no" posaven com a principal motiu "evitar la ruptura de España".

    Un argument identitari. Això ens va molt be: vol dir que és gairebé impossible que sumin més vots, la gent que se sent espanyolíssima és la que és.

    Per tant, a més temps que passi, més contundent serà la victòria del "sí", ja que nosaltres "pesquem" vots d'aquesta bossa d'espanyolarros que se'n van adonant que La Roja no els hi dona per menjar, ni treu els seus fills dels barracons, ni fa que Rodalies funcioni decentment.

    Hem guanyat de carrer la batalla de les idees. Ara és quan hem de passar als fets.

    I és aquí on Espanya posarà tota la carn a la graella: els serveis d'intel.ligència espanyols infiltrats a tot arreu intentant dinamitar el moviment des de dins, els mitjans de comunicació fent una campanya brutal per posar por a l'electorat i difamamant als líders que destaquin i tota la maquinària política i legal de l'estat intentant esclafar-nos.

    Però com que això ho porten fent més de 300 anys i no ens han pogut vèncer mai, aquest cop tampoc podran amb nosaltres.

    Visca Catalunya Lliure!

    ResponElimina
  3. Home, amic anònim, de vèncer, estem vençuts. El que no han pogut aconseguir és fer-nos desaparèixer. Estem a la presó de Castella i cal ventilar-la d'una vegada obrint les portes de bat a bat.
    És com aquell que per aparentar que anava molt bé pel món entatxonava la roba bruta (autèntic!) dins d'un armari de la seva habitació. Quan algú va decidir trencar el pany i veure què hi havia dins, va sortir una fortor que els va fer fugir.
    La nostra necessitat de sortir d'aquest armari farà fugir els castellans, amb fortor o sense. Això se'ns fa evident amb aquesta enquesta del CEO.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…