Ves al contingut principal

Diari d'un funcionari (II). El misteriós cas de les places evanescents

Vilamòs (Vall d'Aran)









Allà on treballo, a un organisme depenent de la Gestoria, han desaparegut tres places en els darrers mesos, el que vindria a representar un deu per cent de la força de treball. Es tracta de dues places de tècnic especialista i una d'administració. Les raons són múltiples: extinció de contracte, jubilació i defunció. La justíficació és única: cal estalviar diners. Bé, un pensa. Estem com estem. Immersos en l'espoli i la crisi i sense gaires perspectives de millora. Un procura pair el millor que pot la situació, encara que pateix pel company acomiadat i per l'augment de feina que aquestes absències provoquen: paral·lelament, la càrrega de treball no ha disminuït precisament. Estructuralment, però, aquestes retallades han portat fins i tot a una reducció dels horaris de servei públic de l'organisme, incapaç d'assumir els compromisos als quals havia de fer front fins ara.

En aquest context, divendres passat, assemblea sindical. Fa mandra (els sindicats, tal i tal), però davant les incerteses de futur que planen al damunt de tots nosaltres en aquests moments, m'hi apropo. No som gaires, que el flux de les vacances ja ha començat. I enmig del discurs, una dada que em deixa absolutament perplex: la responsable de personal del Departament ha lliurat als representants sindicals les dades d'altes i baixes de personal dels darrers mesos. Òndia, però si ha entrat més gent de la que ha sortit! Increïble. Immediatament, dues preguntes en una. Primer de tot: però, no calia estalviar? I, a continuació: on són aquestes noves places? O les dades no són certes o no cal ser gaire mal pensat (sabeu que ho sóc una mica) per sospitar a mans de qui i al voltant de qui han anant a parar els llocs de treball evaporats de la meva primera línia de foc. Hauran estat per a amics situats a prop dels nous càrrecs polítics? No, no potser. Segur que no.

Comentaris

  1. Perplex, astorat. M'agradaria molt que fos una mala informació del sindicalero de torn.
    Sabía, sabem que hi ha uns desequilibris de personal molt pronunciats entre les diverses DG de tots els Departaments de la Generalitat. Que calia reequilibrar les dotacions de personal per fer-ho més lògic. Però, entre no fer res (per ineptitud?) i incrementar nou personal (en llocs invisibles?) quan diuen que cal apretar tres traus de cinturó, doncs hi ha una distància enorme, altrament dita emprenyament.
    Aquí, sí que cal que SI o qui vulgui demani explicacions al Parlament.

    ResponElimina
  2. Cal ser benevolent amb els polítics, penseu que trobar feina és complicat en aquests moments, fins i tot per a la gent preparada i amb ganes. Cal ser benevolents perquè ells són els encarregats de donar negoci a les immobiliaries de la costa, als concessionaris de cotxes de luxe o als restaurants amb estrelles Michelin.
    http://vaderiure.blogspot.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…