Ves al contingut principal

Ep, que tot ho fan per responsabilitat

Aldover (Baix Ebre)









La federació que diu que governa la Gestoria ha designat Josep Antoni Duran i Lleida com a candidat a les properes eleccions espanyoles. La vocació hispànica dels convergents guanya força, en coincidir amb l'entrevista del Gran Timoner al Wall Street Journal on es declara incomprensiblement entestat a salvar els veïns (és de calaix, qualsevol pot llegir-ho a la primera pàgina del manual del bon independentista: si la teva metròpoli trontolla, falca-la bé, no anés a caure). La principal força política del país viu aquells moments dolços d'inici de cicle en els quals tot, davant l'opinió pública (tot i que paral·lelament el país s'ensorri literalment), va de cara. Tot es perdona, que tota la culpa és del Tripartit i la memòria propera és important per no cal estendre-la més enllà del 2003. Igual que, quan el pendent gira cap avall, tot suma a la contra. Faria bé, però, el líder convergent en valorar que la credibilitat és guanya i es conserva amb la pràctica de la coherència i que, en aquest capítol, després de mig any de govern, les esquerdes comencen a ser flagrants.

La primera i més important es la que ha col·locat al bell mig de la centralitat política del país el Partit Popular. Mai hauria cregut que llegiria a segons qui justificar la suposada actual política responsable del partit de l'extrema dreta espanyolista a Catalunya. I fer-ho mentre desferma, arreu dels territoris del nostre domini lingüístic que controla, la major campanya política contra el català en molt de temps; aperitiu, per cert, del que vindrà més tard. Repetir, com fan obsessivament ara els aparells mediàtics i els representants polítics de la Gestoria, que l'aliança pressupostària amb el PP ha estat l'única sortida, només cola per l'estat de gràcia en que es troben. Els centenars de milers d'independentistes que han dipositat la seva confiança en el Gran Timoner sembla que han acceptat de bon grat semblants amistats perilloses. Però, d'aquí poc, tindran una nova ració de purgant. Hauran d'empassar-se el vot a la candidatura encapçalada per un dels líders més conspicus de l'unionisme a Catalunya. Els seus opinadors també es menjaran el gripau. Des del punt de vista de la coherència i de la credibilitat, s'apropen temps interessants. Sospito, però, que una vegada més, tocarà fer-ho per suprema responsabilitat.

Comentaris

  1. L'única justificació que hi trobo, i encara!, seria la d'haver provocat als socialistes i altri la reacció convenient perquè s'hi posin a treballar pel país. Que es deixessin d'anar al Parlament a sabotejar res que vingui de CiU. Com a divertiment en dies de festa està bé. El cas però, és que cal redreçar la desfeta de la tempesta provinent del mal estat espanyol. Les esquerres catalanes han reaccionat bé, col·laborant ara amb el Govern, sense compromisos formals de soldadures perilloses.
    Això, abans, als nens se'ls aplicava dient-los que vindria l'home del sac...o sia, la pitjor camacha de les casernes militars...

    ResponElimina
  2. Els independentistes que varen votar CiU per a substituir el govern autonòmic anterior tenen el que van votar.
    CiU ni ha estat mai ni és una coalició independentista, per bé que a a l'interior de CDC els independentistes hi abunden cada cop més.
    Els que van votar aquesta coalició en comptes d'ERC o d'altres forces independentistes minoritàries el millor que poden fer és adonar-se del seu error i penendir-se'n. Estaven més qu avisats del que faria CiU al govern. Ensorrar -temporalemnt- ERC de que els ha servit?

    ResponElimina
  3. Ja com a conseller en cap i en la majoria de les intervencions públiques l'Artur Mas té la presència d'un gestor formal, competent, polit... però sense ambició ni lideratge per trencar inèrcies.
    La verbalització repetida del "dret a decidir" en campanya, la postura clara i reposada pel 10J davant del desori tripartit i una certa mística d'home curtit, madurat i decidit li van donar a CiU els resultats brillants del 28N. Sense excessiva oposició nacional vist el paper galdós d'esquerra i la patètica imatge de trencadissa interna a l'independentisme de nova fornada.
    Com bé apuntes ara torna a surar el que en Mas no ha deixat de ser: el gestor diligent que està a bones amb l'amo de la gestoria. I l'amo n'és Espanya, òbviament. Una Espanya que sembla que està a punt de caure en mans del PP. Doncs au, relació fluida amb qui està en un nou i formidable assalt per la castellanització definitiva dels Països Catalans. Estabilitzar la nau, política d'Estat i tota la mandanga.
    Com ens hem de veure.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…