Ves al contingut principal

Excuses per a no manifestar-se

Platja de Sant Pol








L'any passat, en els prolegòmens de la massiva manifestació del 10 de juliol, un sector de l'independentisme va manifestar la seva recança a participar. El lema poc clar i l'espectacle dantesc ofert pels polítics durant els dies previs, no va ajudar precisament. Ara, ens trobem en una tessitura semblant, encapçalada, no cal dir, per l'ampli sector, tan català, que Salvador García-Ruiz va definir com el dels sobiranistes fredolics i l'Alfred Bosch com els low cost. És a dir, el dels independentistes de l'anem a pams. Dels del compte no prenguem mal. Poc a poc i bona lletra. Posició que seria fins i tot molt raonable si no fóssim en un moment històric com el que vivim, en vespres de l'ensorrament econòmic definitiu de l'Estat que ens ocupa des de fa tres segles. No és temps de mirar-s'ho de lluny. I és que, si no ens hi posem ara, difícilment trobarem en el futur unes condicions objectivament més avantatjoses per abandonar el vaixell.

Aquestes setmanes prèvies a la convocatòria de la manifestació del proper dissabte 9 de juliol, al grup dels fedrolics/low cost (els qui necessiten tres quarts d'hora per aclimatar el seu cos a l'aigua del mar estiuenc), s'hi ha afegit amb incomprensible entusiasme, tot un sector d'entitats amb una responsabilitat social clau i d'opinadors propers a la causa. No cal citar noms, tots els heu llegit aquests dies. Resulta sorprenent que del seu discurs es desprengui un elogi de la inacció. Precisament en aquest moment, en el qual cal sacsar l'arbre amb més força que mai. És potser que s'ha donat un sol pas endavant en la línia de les reivindicacions plantejades ara fa un any? És que no avança el robatori i els seus efectes es fan cada dia més punyents? És que l'Estatut no continua igual de trinxat i amb la porta oberta a la liquidació de la nostra llengua? No commemorem la manifestació d'ara fa un any, simplement, alguns, potser pocs, sortirem al carrer perquè encara estem pitjor. I des de la platja o el sofà, de moment, no sembla que els altres tinguin intenció de construir res.

Comentaris

  1. Potser hauríem de fer és una vulneració de les lleis "pacífica", j aque sembla se li dona més importància a trencar regles per part d'uns milers que una manifestació totalment pacífica d'un milió i mig.

    ResponElimina
  2. Una de les coses que hem preocupen de fa temps d'aquest país és la desactivació de la motivació d'entitats que abans, amb el Franco, tenien una participació social evident per la democràcia. Sembla com si, amb l'excusa d'una presumpta pèrdua de classe social, diverses persones de pes del país es deixessin anar pel precipici avall. Des de les entitats excursionistes, esportives, musicals, culturals de tot ordre, junt amb el creixent individualisme, sembla que tothom es vagi deixant anar per aquest precipici. Sort tenim actualment d'aquest Òmnium Cultural! Hi ha alguna entitat més que s'hi sumi!?
    O, és que aquestes persones tant respectables creuen que la situació actual no és la continuació, amb cirereta final, del franquisme més execrable? Simplement, han canviat els assassinats pels diners, i amb un revestiment de democràcia. Tota la resta és la mateixa de quan els últims temps del Franco. O, no?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…