Ves al contingut principal

La princesa va per lliure; però molt!

S'Agaró








Altres indicis de gent propera ja havien arribat de feia temps a oïdes de Granollacs. La princesa, com a bona plebea nouvinguda, no cau precisament bé a l'entorn de sa majestat. Ara, però, s'han confirmat amb extrema virulència, amb una plasticitat considerable. Avui toca un to més informal. Sarafeig. Una mica a l'estil de la nòria. Un pessic de Peñafiel. Algun dia tonto has de tenir. Us porto notícies fresques de la recent estada dels prínceps en campanya de confraternització monàrquica amb els catalans a Montserrat. I són de primera mà. No hi era sota la taula del refectori, però gairebé. Més ben col·locat que els de La Vanguardia (que ja és dir). En síntesi, la notícia és la següent: aquesta tia va fortíssima. Fins a tal punt, que la Casa del rei va trucant a tothom que ha de coincidir amb la reial parella per avisar-los d'avançada que han de procurar (els convidats!) no deixar sol al príncep. Que la princesa té tendència a sortir-se del protocol, a saludar en excés, a quedar-se enrere. Vaja, que t'avisen que vagis en compte, que la senyora passa de tot.

La veritat, trobo molt espectacular que els propis equips de la Zarzuela vagin avisant tothom de quina és la virulència de la situació. Ell un autèntic monigot, vaja. Però, segons sembla, just al darrera d'aquest ambient tan agradable que presideix les relacions al si de la Casa reial, la segona impressió més destacada fa referència a la deplorable educació de la noia, manifestada sense recança en els actes públics. Segons sembla, durant el dinar a l'Abadia, no s'hi va estar de rebanyar el plat, tot sucant amb estil maldestre un tros de pa agafat amb els dits (quina imatge per ensorrar la seva marca d'elegància). Encara més, m'arriba d'un testimoni presencial, tampoc no para en tot el temps, passant de converses de monjos, de fer anar una vegada i una altra la seva flamant Blackberry. Ja vegeu, jo que m'he aficionat darrerament al twitter, ja no podré expressar-me amb la mateixa tranquil·litat d'abans. Sort que, tal i com avisa a tort i a dret la mateixa Casa reial, ell sempre es queda sol. Fi del safareig i demà més seriositat.

Comentaris

  1. Una monarquia el S.XXI... és com allò d'"Un americà a Paris"... Tots han de fer el ridícul necessàriament.
    Les interioritats de cada família es repeteixen molt freqüentment, com si fossin fotocòpies. El noi Felipe estava enamorat de la filla Sartorius, comunista de socarrel, crec recordar. La mama li prohibeix aquesta relació i el noi comença a anar a la deriva. Quin dret tenen els pares (de qui sigui) a intervenir en els sentiments, encara que siguin fills seus? Doncs, el noi Felipe va a la deriva com tants i tants pel carrer cada dia..., la principeta Leti planta cara, la Cristy es retira de tot, etc... com en massa families...
    Per sucar-hi pa amb els dits...

    ResponElimina
  2. Venint d'on venen els Borbons... i en plena decadencia... Ni la sang nova els farà mantenir-se. De veritat: em rellisca.

    ResponElimina
  3. ... encara estem a l'edat mitjana....

    ResponElimina
  4. LA NOIA PASSA DE TOT?.....MEINYS DE VESTITS...DE SABATES....D'OPERACIONS D'ESTETICA,AMB LA SEVA MAMA INCLOSSA.....VACANCES DE SUPER,SUPER LUZE...PAGA EL POBLE¡¡¡¡¡I A MES A MES NO SAP "ESTAR"...VISCA LA REPUBLICA¡¡¡¡¡
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…