Ves al contingut principal

La Rahola al rescat en missió comtal

Vilac (Vall d'Aran)
L'altre dia, quan a twitter va esclatar la campanya #prourahola no em vaig sentir prou seduït per llançar-m'hi de cap. No és que no compartís la majoria dels arguments dels piuladors, és que no puc amagar certa feblesa per la Rahola. Si més no, per la Rahola que encara en la meva ingenuïtat vull creure l'autèntica, l'original, la d'abans de convertir-se en Rahola personatge. Em veig a mi mateix estudiant a la Universitat i llegint aquelles columnes diàries del vell Avui amb les quals acostumava a coincidir gairebé sempre al cent per cent. Ara, vint anys després, comprovo amb freqüència que els dos hem canviat molt i el nostre nivell de coincidència ha baixat a cotes molt més modestes. Fa dos dies, al diari del comte, ella mateixa reconeixia haver canviat en la seva necrològica del difunt més famós de la setmana (amb perdó del genial editorial coetani de Vicent Partal). Deia tenir molt superat el seu moment anti-sentís. Bastia una argumentació convencional sobre les virtuts del difunt. Molt en la línia de l'establishment. Força barroera. Com és habitual en la brigada (per a la qual treballa massa sovint), tractant el personal de nan mental.

Perquè no cal amagar informació: es posa tot el pastís damunt la taula i cada lector ja en traurà les seves pròpies conclusions, prioritzant aquells aspectes que vulgui ressaltar i menystenint aquells altres que consideri irrellevants o justificables. El que no es pot fer és negar la realitat directament o camuflar-la descaradament, com ara, quan la Rahola afirma que Sentís "no va ser mai espia, però sí un informador de butxaca [el subratllat és meu: quin concepte més estrany, havent-hi vides pel mig] reclutat per un Cambó desorientat". Només cal acudir als especialistes i a la documentació original. A Jordi Guixé ("Diplomàcia i repressió. La persecució hispano-francesa de l'exili republicà, 1937-1951", a Segle XX. Revista Catalana d'Història, núm. 1, 2008, p. 87) i als fons retornats de Moscou als arxius de Fontainebleau (Centre des Archives Contemporains). Al document "Espions pour les Services de Renseignements nacionalistes espagnols" apareix mencionat Carlos Sentís amb el "número 7". Com a membre de la xarxa d'espionatge del Servicio de Información de la Frontera Norte de España (SIFNE), a Perpinyà i Marsella. És el que hi ha. Jutgeu el personatge vosaltres mateixos.

Comentaris

  1. Discrepo d'en Granollacs respecte de la Rahola primigènia. La seva entrada a ERC el 1991 va ser prou conflictiva com per acabar dividint el partit i endur-se el secretari general, en un dels reiterats episodis fratricides de l'independentisme, el 1996.
    L'egocentrisme superlatiu del personatge ha anat reafirmant-se amb el pas dels anys fins a recalar a les hosts d'en Godó. de ben segur que el futur encara ens ha de reservar sorpreses quan la veiem evolucionar.

    ResponElimina
  2. Doncs jo també l'he vista viure, escriure i escalar posicions i no veig cap evolució.

    És una professional de fer-se de notar; és, com algun protagonista d'alguna pel·lícula de sèrie B, una "NOTA", com el Nolte, i per tal que la mirin i l'escoltin ho pot dir i fer tot, qualsevol tot.

    Ara bé, que l'integrisme és un avorriment cultural i una atròfia mental és una veritat de la civilització actual i jo també m'ho penso així, com milions i milions més, però no ho puc escriure a cap mitjà de comunicació públic, perquè no escric tan comercialment i espectacularment com ella quan surt a la Síndria, un programa que fan a la tele.

    ResponElimina
  3. Aquí teniu un article d'un periodista digne sobre en Sentís:

    http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/437491-jueus.html

    Grandíssim (com gairebé sempre) Partal.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.