Ves al contingut principal

La Rahola al rescat en missió comtal

Vilac (Vall d'Aran)
L'altre dia, quan a twitter va esclatar la campanya #prourahola no em vaig sentir prou seduït per llançar-m'hi de cap. No és que no compartís la majoria dels arguments dels piuladors, és que no puc amagar certa feblesa per la Rahola. Si més no, per la Rahola que encara en la meva ingenuïtat vull creure l'autèntica, l'original, la d'abans de convertir-se en Rahola personatge. Em veig a mi mateix estudiant a la Universitat i llegint aquelles columnes diàries del vell Avui amb les quals acostumava a coincidir gairebé sempre al cent per cent. Ara, vint anys després, comprovo amb freqüència que els dos hem canviat molt i el nostre nivell de coincidència ha baixat a cotes molt més modestes. Fa dos dies, al diari del comte, ella mateixa reconeixia haver canviat en la seva necrològica del difunt més famós de la setmana (amb perdó del genial editorial coetani de Vicent Partal). Deia tenir molt superat el seu moment anti-sentís. Bastia una argumentació convencional sobre les virtuts del difunt. Molt en la línia de l'establishment. Força barroera. Com és habitual en la brigada (per a la qual treballa massa sovint), tractant el personal de nan mental.

Perquè no cal amagar informació: es posa tot el pastís damunt la taula i cada lector ja en traurà les seves pròpies conclusions, prioritzant aquells aspectes que vulgui ressaltar i menystenint aquells altres que consideri irrellevants o justificables. El que no es pot fer és negar la realitat directament o camuflar-la descaradament, com ara, quan la Rahola afirma que Sentís "no va ser mai espia, però sí un informador de butxaca [el subratllat és meu: quin concepte més estrany, havent-hi vides pel mig] reclutat per un Cambó desorientat". Només cal acudir als especialistes i a la documentació original. A Jordi Guixé ("Diplomàcia i repressió. La persecució hispano-francesa de l'exili republicà, 1937-1951", a Segle XX. Revista Catalana d'Història, núm. 1, 2008, p. 87) i als fons retornats de Moscou als arxius de Fontainebleau (Centre des Archives Contemporains). Al document "Espions pour les Services de Renseignements nacionalistes espagnols" apareix mencionat Carlos Sentís amb el "número 7". Com a membre de la xarxa d'espionatge del Servicio de Información de la Frontera Norte de España (SIFNE), a Perpinyà i Marsella. És el que hi ha. Jutgeu el personatge vosaltres mateixos.

Comentaris

  1. Discrepo d'en Granollacs respecte de la Rahola primigènia. La seva entrada a ERC el 1991 va ser prou conflictiva com per acabar dividint el partit i endur-se el secretari general, en un dels reiterats episodis fratricides de l'independentisme, el 1996.
    L'egocentrisme superlatiu del personatge ha anat reafirmant-se amb el pas dels anys fins a recalar a les hosts d'en Godó. de ben segur que el futur encara ens ha de reservar sorpreses quan la veiem evolucionar.

    ResponElimina
  2. Doncs jo també l'he vista viure, escriure i escalar posicions i no veig cap evolució.

    És una professional de fer-se de notar; és, com algun protagonista d'alguna pel·lícula de sèrie B, una "NOTA", com el Nolte, i per tal que la mirin i l'escoltin ho pot dir i fer tot, qualsevol tot.

    Ara bé, que l'integrisme és un avorriment cultural i una atròfia mental és una veritat de la civilització actual i jo també m'ho penso així, com milions i milions més, però no ho puc escriure a cap mitjà de comunicació públic, perquè no escric tan comercialment i espectacularment com ella quan surt a la Síndria, un programa que fan a la tele.

    ResponElimina
  3. Aquí teniu un article d'un periodista digne sobre en Sentís:

    http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/437491-jueus.html

    Grandíssim (com gairebé sempre) Partal.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…