La Rahola al rescat en missió comtal

Vilac (Vall d'Aran)
L'altre dia, quan a twitter va esclatar la campanya #prourahola no em vaig sentir prou seduït per llançar-m'hi de cap. No és que no compartís la majoria dels arguments dels piuladors, és que no puc amagar certa feblesa per la Rahola. Si més no, per la Rahola que encara en la meva ingenuïtat vull creure l'autèntica, l'original, la d'abans de convertir-se en Rahola personatge. Em veig a mi mateix estudiant a la Universitat i llegint aquelles columnes diàries del vell Avui amb les quals acostumava a coincidir gairebé sempre al cent per cent. Ara, vint anys després, comprovo amb freqüència que els dos hem canviat molt i el nostre nivell de coincidència ha baixat a cotes molt més modestes. Fa dos dies, al diari del comte, ella mateixa reconeixia haver canviat en la seva necrològica del difunt més famós de la setmana (amb perdó del genial editorial coetani de Vicent Partal). Deia tenir molt superat el seu moment anti-sentís. Bastia una argumentació convencional sobre les virtuts del difunt. Molt en la línia de l'establishment. Força barroera. Com és habitual en la brigada (per a la qual treballa massa sovint), tractant el personal de nan mental.

Perquè no cal amagar informació: es posa tot el pastís damunt la taula i cada lector ja en traurà les seves pròpies conclusions, prioritzant aquells aspectes que vulgui ressaltar i menystenint aquells altres que consideri irrellevants o justificables. El que no es pot fer és negar la realitat directament o camuflar-la descaradament, com ara, quan la Rahola afirma que Sentís "no va ser mai espia, però sí un informador de butxaca [el subratllat és meu: quin concepte més estrany, havent-hi vides pel mig] reclutat per un Cambó desorientat". Només cal acudir als especialistes i a la documentació original. A Jordi Guixé ("Diplomàcia i repressió. La persecució hispano-francesa de l'exili republicà, 1937-1951", a Segle XX. Revista Catalana d'Història, núm. 1, 2008, p. 87) i als fons retornats de Moscou als arxius de Fontainebleau (Centre des Archives Contemporains). Al document "Espions pour les Services de Renseignements nacionalistes espagnols" apareix mencionat Carlos Sentís amb el "número 7". Com a membre de la xarxa d'espionatge del Servicio de Información de la Frontera Norte de España (SIFNE), a Perpinyà i Marsella. És el que hi ha. Jutgeu el personatge vosaltres mateixos.

Comentaris

  1. Discrepo d'en Granollacs respecte de la Rahola primigènia. La seva entrada a ERC el 1991 va ser prou conflictiva com per acabar dividint el partit i endur-se el secretari general, en un dels reiterats episodis fratricides de l'independentisme, el 1996.
    L'egocentrisme superlatiu del personatge ha anat reafirmant-se amb el pas dels anys fins a recalar a les hosts d'en Godó. de ben segur que el futur encara ens ha de reservar sorpreses quan la veiem evolucionar.

    ResponElimina
  2. Doncs jo també l'he vista viure, escriure i escalar posicions i no veig cap evolució.

    És una professional de fer-se de notar; és, com algun protagonista d'alguna pel·lícula de sèrie B, una "NOTA", com el Nolte, i per tal que la mirin i l'escoltin ho pot dir i fer tot, qualsevol tot.

    Ara bé, que l'integrisme és un avorriment cultural i una atròfia mental és una veritat de la civilització actual i jo també m'ho penso així, com milions i milions més, però no ho puc escriure a cap mitjà de comunicació públic, perquè no escric tan comercialment i espectacularment com ella quan surt a la Síndria, un programa que fan a la tele.

    ResponElimina
  3. Aquí teniu un article d'un periodista digne sobre en Sentís:

    http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/437491-jueus.html

    Grandíssim (com gairebé sempre) Partal.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)