Memòria limitada, Societat Limitada

Seu Vella de Lleida









Una de les malalties més pròpies d'aquest país és la memòria limitada persistent. Som una mena de país peix. Com a molt, recordem el temps de la Segona República i la Guerra Civil. Encara ens queda gent gran que la va viure, que ens hi relliga d'alguna manera. Avui en rescatarem alguns fragments en aquesta Nit de la Memòria organitzada per la Comissió de la Dignitat, a la qual vaig fer menció fa uns dies. Però més enllà d'això, gairebé el no res. Com és possible, per posar només un exemple, que ningú, absolutament ningú, ni a la societat civil ni a les institucions, fora de la bona gent de l'Associació Catalunya 1640, commemori cada any el dia del Corpus de Sang. Res de res. Ni en el calendari ni gairebé fora. Llevat, diria (i segur que sóc injust, que iniciatives de tota mena hi ha al nostre país viu) de la bona tasca feta per i a l'entorn d'en Francesc Xavier Hernández Cardona en el record de la Guerra de Successió.

Aquesta voluntat de limitar la nostra memòria ho impregna tot i ens fa passar (a alguns, potser poquets), moments d'autèntica basarda. Avui el príncep dels espanyols, Felip de Borbó, es passejarà pel monestir de Montserrat. Fa dos dies va visitar la Seu Vella de Lleida, la catedral que el seu avantpassat genocida va fer convertir en caserna, com a símbol de repressió d'un poble rebel. Dues generacions després dels fets, els lleidatans encara recordaven l'extrema violència desfermada per l'exèrcit ocupant l'any 1707. El terrorisme militar, en expressió de Josep Maria Torras i Ribé, aplicat sense contemplacions. A qualsevol país del món, la Seu Vella de Lleida seria un lloc de memòria venerat pels connacionals. Aquí no, memòria limitada. I qui gaudeix encara del premi guanyat amb la sang dels lleidatans, s'hi passeja mentre les autoritats de la colònia i la ministra sinistra li fan la gara gara. Memòria limitada, Societat Limitada.

Comentaris

  1. Sí, sí, i és així!
    Sigui per la ignorància a la que ens van sotmetre els del règim durant la dictadura, sigui per la ignorància desitjada per viure en un núvol de fantasies, la realitat és aquesta: No recordem (la ignorem!) la nostra història. Afortunadament, els fills dels immigrants dels anys 60, molts, se n'adonen que la realitat de Catalunya no és la de casa dels seus àvis, sovint també ignorada. Per aquí, recuperem identitat i Memòria Històrica, crec.
    Afortunadament, els de la Memòria Històrica han anat treballant en aquest sentit, i en diversos indrets, per sorprenents que semblin, s'hi troben dades que jo ignorava del tot, que tampoc costa gaire...!
    Jo diria que, a pesar de la llosa de la història oficial espanyola, a poc a poc, anem millorant.
    Em va sorprendre, per exemple, que el fill de la dona que ens ajuda a tenir la casa neta, tingui una cultura sobre Catalunya que no me l'esperava. Com ell, tants altres. És qüestió de recuperació!

    També, uns quants conciutadants s'han dedicat i encara ho fan, a insistir que és millor no repassar històries... és clar!, només val la seva amnèsia oportunista!

    ResponElimina
  2. felip5 no només passar a sang i foc Lleida i convetir la SeuVella en caserna militar (avui dia aquesta catedral encara es coneix entre els lleidatans com lo Castell), sinó que també en manar la seva demolició i por real decreto. Per sort aquest malparit morir als pocs mesos i tot i que havia sigant el rd el seu successor creigué oportú conservar-la com a caserna militar.
    A Lleida la catalanitat és majoritària en el dia a dia i no ens adonem del perill d'oblidar que han arrivat a fer-nos espanyols i francesos. Fins que no hi hagi un tomb de mentalitat política a Lleida no hi haurà memòria democràtica que tiri més enrere de la lluita antifranquista.
    Tot arribarà.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)