Ves al contingut principal

Memòria limitada, Societat Limitada

Seu Vella de Lleida









Una de les malalties més pròpies d'aquest país és la memòria limitada persistent. Som una mena de país peix. Com a molt, recordem el temps de la Segona República i la Guerra Civil. Encara ens queda gent gran que la va viure, que ens hi relliga d'alguna manera. Avui en rescatarem alguns fragments en aquesta Nit de la Memòria organitzada per la Comissió de la Dignitat, a la qual vaig fer menció fa uns dies. Però més enllà d'això, gairebé el no res. Com és possible, per posar només un exemple, que ningú, absolutament ningú, ni a la societat civil ni a les institucions, fora de la bona gent de l'Associació Catalunya 1640, commemori cada any el dia del Corpus de Sang. Res de res. Ni en el calendari ni gairebé fora. Llevat, diria (i segur que sóc injust, que iniciatives de tota mena hi ha al nostre país viu) de la bona tasca feta per i a l'entorn d'en Francesc Xavier Hernández Cardona en el record de la Guerra de Successió.

Aquesta voluntat de limitar la nostra memòria ho impregna tot i ens fa passar (a alguns, potser poquets), moments d'autèntica basarda. Avui el príncep dels espanyols, Felip de Borbó, es passejarà pel monestir de Montserrat. Fa dos dies va visitar la Seu Vella de Lleida, la catedral que el seu avantpassat genocida va fer convertir en caserna, com a símbol de repressió d'un poble rebel. Dues generacions després dels fets, els lleidatans encara recordaven l'extrema violència desfermada per l'exèrcit ocupant l'any 1707. El terrorisme militar, en expressió de Josep Maria Torras i Ribé, aplicat sense contemplacions. A qualsevol país del món, la Seu Vella de Lleida seria un lloc de memòria venerat pels connacionals. Aquí no, memòria limitada. I qui gaudeix encara del premi guanyat amb la sang dels lleidatans, s'hi passeja mentre les autoritats de la colònia i la ministra sinistra li fan la gara gara. Memòria limitada, Societat Limitada.

Comentaris

  1. Sí, sí, i és així!
    Sigui per la ignorància a la que ens van sotmetre els del règim durant la dictadura, sigui per la ignorància desitjada per viure en un núvol de fantasies, la realitat és aquesta: No recordem (la ignorem!) la nostra història. Afortunadament, els fills dels immigrants dels anys 60, molts, se n'adonen que la realitat de Catalunya no és la de casa dels seus àvis, sovint també ignorada. Per aquí, recuperem identitat i Memòria Històrica, crec.
    Afortunadament, els de la Memòria Històrica han anat treballant en aquest sentit, i en diversos indrets, per sorprenents que semblin, s'hi troben dades que jo ignorava del tot, que tampoc costa gaire...!
    Jo diria que, a pesar de la llosa de la història oficial espanyola, a poc a poc, anem millorant.
    Em va sorprendre, per exemple, que el fill de la dona que ens ajuda a tenir la casa neta, tingui una cultura sobre Catalunya que no me l'esperava. Com ell, tants altres. És qüestió de recuperació!

    També, uns quants conciutadants s'han dedicat i encara ho fan, a insistir que és millor no repassar històries... és clar!, només val la seva amnèsia oportunista!

    ResponElimina
  2. felip5 no només passar a sang i foc Lleida i convetir la SeuVella en caserna militar (avui dia aquesta catedral encara es coneix entre els lleidatans com lo Castell), sinó que també en manar la seva demolició i por real decreto. Per sort aquest malparit morir als pocs mesos i tot i que havia sigant el rd el seu successor creigué oportú conservar-la com a caserna militar.
    A Lleida la catalanitat és majoritària en el dia a dia i no ens adonem del perill d'oblidar que han arrivat a fer-nos espanyols i francesos. Fins que no hi hagi un tomb de mentalitat política a Lleida no hi haurà memòria democràtica que tiri més enrere de la lluita antifranquista.
    Tot arribarà.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…