Ves al contingut principal

Memòria limitada, Societat Limitada

Seu Vella de Lleida









Una de les malalties més pròpies d'aquest país és la memòria limitada persistent. Som una mena de país peix. Com a molt, recordem el temps de la Segona República i la Guerra Civil. Encara ens queda gent gran que la va viure, que ens hi relliga d'alguna manera. Avui en rescatarem alguns fragments en aquesta Nit de la Memòria organitzada per la Comissió de la Dignitat, a la qual vaig fer menció fa uns dies. Però més enllà d'això, gairebé el no res. Com és possible, per posar només un exemple, que ningú, absolutament ningú, ni a la societat civil ni a les institucions, fora de la bona gent de l'Associació Catalunya 1640, commemori cada any el dia del Corpus de Sang. Res de res. Ni en el calendari ni gairebé fora. Llevat, diria (i segur que sóc injust, que iniciatives de tota mena hi ha al nostre país viu) de la bona tasca feta per i a l'entorn d'en Francesc Xavier Hernández Cardona en el record de la Guerra de Successió.

Aquesta voluntat de limitar la nostra memòria ho impregna tot i ens fa passar (a alguns, potser poquets), moments d'autèntica basarda. Avui el príncep dels espanyols, Felip de Borbó, es passejarà pel monestir de Montserrat. Fa dos dies va visitar la Seu Vella de Lleida, la catedral que el seu avantpassat genocida va fer convertir en caserna, com a símbol de repressió d'un poble rebel. Dues generacions després dels fets, els lleidatans encara recordaven l'extrema violència desfermada per l'exèrcit ocupant l'any 1707. El terrorisme militar, en expressió de Josep Maria Torras i Ribé, aplicat sense contemplacions. A qualsevol país del món, la Seu Vella de Lleida seria un lloc de memòria venerat pels connacionals. Aquí no, memòria limitada. I qui gaudeix encara del premi guanyat amb la sang dels lleidatans, s'hi passeja mentre les autoritats de la colònia i la ministra sinistra li fan la gara gara. Memòria limitada, Societat Limitada.

Comentaris

  1. Sí, sí, i és així!
    Sigui per la ignorància a la que ens van sotmetre els del règim durant la dictadura, sigui per la ignorància desitjada per viure en un núvol de fantasies, la realitat és aquesta: No recordem (la ignorem!) la nostra història. Afortunadament, els fills dels immigrants dels anys 60, molts, se n'adonen que la realitat de Catalunya no és la de casa dels seus àvis, sovint també ignorada. Per aquí, recuperem identitat i Memòria Històrica, crec.
    Afortunadament, els de la Memòria Històrica han anat treballant en aquest sentit, i en diversos indrets, per sorprenents que semblin, s'hi troben dades que jo ignorava del tot, que tampoc costa gaire...!
    Jo diria que, a pesar de la llosa de la història oficial espanyola, a poc a poc, anem millorant.
    Em va sorprendre, per exemple, que el fill de la dona que ens ajuda a tenir la casa neta, tingui una cultura sobre Catalunya que no me l'esperava. Com ell, tants altres. És qüestió de recuperació!

    També, uns quants conciutadants s'han dedicat i encara ho fan, a insistir que és millor no repassar històries... és clar!, només val la seva amnèsia oportunista!

    ResponElimina
  2. felip5 no només passar a sang i foc Lleida i convetir la SeuVella en caserna militar (avui dia aquesta catedral encara es coneix entre els lleidatans com lo Castell), sinó que també en manar la seva demolició i por real decreto. Per sort aquest malparit morir als pocs mesos i tot i que havia sigant el rd el seu successor creigué oportú conservar-la com a caserna militar.
    A Lleida la catalanitat és majoritària en el dia a dia i no ens adonem del perill d'oblidar que han arrivat a fer-nos espanyols i francesos. Fins que no hi hagi un tomb de mentalitat política a Lleida no hi haurà memòria democràtica que tiri més enrere de la lluita antifranquista.
    Tot arribarà.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…