Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XII). Embarcat en el vaixell equivocat

Punta del Fangar









Aquella nit tancada, orfe de lluna, va arribar al port tan cuit que no podia atendre a raons. Tot i la seva intel·ligència, les emocions a flor de pell i els seus propis excessos, una vida massa intensa durant mesos, l'havien portat al moment decisiu en un estat de discerniment potser no precisament pletòric. D'entre els vaixells amarrats a port que es presentaven davant d'ell n'hi havia de tot. Infimes barquetes amb ben poques possibilitats marineres, de flotabilitat dubtosa. També, vells vaixells de dimensions mitjanes, força desballestats però amb capacitat de redreç. Destacava per damunt de tot un enorme vaixell d'esbarjo d'una alçada de vuit pisos, davant del qual, una colla molt nombrosa de passatgers feia cua. Sense dubte, aquella era l'embarcació de més èxit. És aquest va pensar. Després d'entrar al seu camarot, relativament a prop del del capità o del dels amics del capità (això li havien dit) va caure víctima d'una son irressistible que el va tenir unes quantes hores absent.

El sol va començar a escolar-se pels forats de l'ull de bou gairebé a mig matí. No havien fet encara prou recorregut, però la brúixola començava a marcar la ruta. Òndia, va pensar, em sembla que no anem de dret al nostre destí. Quan, recuperada plenament la consciència, va preguntar finalment quina era la ruta va quedar esmaperdut. Deien que el final era clar, però que abans caldria passar per unes quantes platges i centres d'esbarjo per destriure el personal, tot navegant en direcció aparentment contrària. El port de sortida no era encara gaire llunyà. Se li oferien diferents possibilitats: començar a insultar els que anaven en els altres vaixells més petits però de rumb més net, buscar un bot per abandonar el vaixell i tornar al port d'origen o cridar des del pont del vaixell triat la necessitat d'anar estalviant etapes fins al port de destí (començant per no buscar certs companys de viatge). Durant les primeres hores, segons sembla, va començar a gastar les seves energies en la primera de les tres actituds. Exploraria aviat alguna de les altres dues?

Comentaris

  1. Críptic, misteriós i de magnífica narrativa d'un preàmbul que m'ha deixat entre l'endevinalla i la sensació d'endeví fracassat..................

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…