Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XIII). El Tour dels distrets

S'Agaró









L'etapa era de les llargues. Gairebé tres-cents quilòmetres de recorregut. Massegats per la caiguda a l'arribada massiva del dia anterior, els membres de l'equip havien començat patint, a la cua del grup. Les ferides eren profundes i més d'un s'havia mostrat partidari, durant la inacabable nit anterior a la partença, d'abandonar definitivament. De deixar-ho córrer i admetre la superioritat de l'equip favorit. Afortunadament, la determinació dels nostres havia estat ferma. Havien decidit per àmplia majoria continuar endavant. Altres, veïns d'entrenaments, havien plegat definitivament. Posats en marxa, amb la musculatura a bon tremp, no havien tingut masses dificultats per agafar el ritme de la cursa. Ben aviat, durant els primers quilòmetres, podien fins i tot demostrar la seva combativitat, provocant importants moviments a la carrera. Les ordres d'equip se seguien fil per randa, en una estratègia a voltes ben mesurada, d'altres, però, amb errors garrafals d'aplicació. Durant el tram final de l'etapa, quan el grup havia començat a recuperar les seves millors prestacions, havia hagut de fer front a alguns dels ports més exigents del recorregut. Una part important de l'equip s'havia cremat en l'intent.

Partint de 1.936 metres d'alçada, el port de categoria especial els havia posat al davant, durant gairebé 40 kms., fins a l'alt, unes rampes d'exigència descomunal. Tanmateix, relleu a relleu, els membres de l'equip havien aconseguit portar el nostre cap de files fins a l'objectiu. El selecte grup dels escollits, en superar el port, encara mantenia integrats alguns dels millors corredors de l'equip, disposats a sacrificar-se pel ciclista amb més possibilitats. La baixada havia estat vertiginosa i cadascun dels equips havia preparat el millor possible l'arribada. A falta d'un km. la tensió en el grup es podia tallar. Els darrers gregaris del nostre equip (sobretot, un de baixet però molt viu) havien col·locat en un lloc immillorable el nostre cap de files, guapo i il·lusionat. La pancarta s'intuïa ja a l'horitzó. I just aleshores, va frenar de cop, es va posar la bicicleta a l'espatlla i va abandonar el recorregut de la cursa i va seure en una terrasseta amb alguns dels aficionats. Quan el massatgista va arribar fins a la seva posició les primeres paraules van ser que calia prendre forces i tornar a arreplegar tot l'equip abans d'atacar la meta. Van ser les darreres paraules abans de veure com l'equip més poderós, com sempre, tornava a endur-se la victòria.

Comentaris

  1. Que l'hi deurien donar, apart de la cervesseta i la cadira a la terrassa del bar per una traïdoria semblant?.
    Uns calerons i una pensió vitalícia ajudada de tres legislatures mes i un directori general a qualsevol caixa ex-catalana per quant fos vell i caduc?.
    No vull saber-ho, ni tenir la mala consciencia que de ben segur tindrà d'aquí uns anys, per moltes justificacions que compri als "Encants".

    ResponElimina
  2. No sé, però sembla que una massatgista de l'equip en qüestió està treballant per modificar la posició de la meta i que sigui en el lloc de la cerveseta. D'aquesta manera, el nostre heroi seria guanyador indiscutit.
    La jugada seria raonar que la meta estava mal colocada, era il·legal. L'indret adequat era al Pla de B.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…