Relats de diumenge (XIII). El Tour dels distrets

S'Agaró









L'etapa era de les llargues. Gairebé tres-cents quilòmetres de recorregut. Massegats per la caiguda a l'arribada massiva del dia anterior, els membres de l'equip havien començat patint, a la cua del grup. Les ferides eren profundes i més d'un s'havia mostrat partidari, durant la inacabable nit anterior a la partença, d'abandonar definitivament. De deixar-ho córrer i admetre la superioritat de l'equip favorit. Afortunadament, la determinació dels nostres havia estat ferma. Havien decidit per àmplia majoria continuar endavant. Altres, veïns d'entrenaments, havien plegat definitivament. Posats en marxa, amb la musculatura a bon tremp, no havien tingut masses dificultats per agafar el ritme de la cursa. Ben aviat, durant els primers quilòmetres, podien fins i tot demostrar la seva combativitat, provocant importants moviments a la carrera. Les ordres d'equip se seguien fil per randa, en una estratègia a voltes ben mesurada, d'altres, però, amb errors garrafals d'aplicació. Durant el tram final de l'etapa, quan el grup havia començat a recuperar les seves millors prestacions, havia hagut de fer front a alguns dels ports més exigents del recorregut. Una part important de l'equip s'havia cremat en l'intent.

Partint de 1.936 metres d'alçada, el port de categoria especial els havia posat al davant, durant gairebé 40 kms., fins a l'alt, unes rampes d'exigència descomunal. Tanmateix, relleu a relleu, els membres de l'equip havien aconseguit portar el nostre cap de files fins a l'objectiu. El selecte grup dels escollits, en superar el port, encara mantenia integrats alguns dels millors corredors de l'equip, disposats a sacrificar-se pel ciclista amb més possibilitats. La baixada havia estat vertiginosa i cadascun dels equips havia preparat el millor possible l'arribada. A falta d'un km. la tensió en el grup es podia tallar. Els darrers gregaris del nostre equip (sobretot, un de baixet però molt viu) havien col·locat en un lloc immillorable el nostre cap de files, guapo i il·lusionat. La pancarta s'intuïa ja a l'horitzó. I just aleshores, va frenar de cop, es va posar la bicicleta a l'espatlla i va abandonar el recorregut de la cursa i va seure en una terrasseta amb alguns dels aficionats. Quan el massatgista va arribar fins a la seva posició les primeres paraules van ser que calia prendre forces i tornar a arreplegar tot l'equip abans d'atacar la meta. Van ser les darreres paraules abans de veure com l'equip més poderós, com sempre, tornava a endur-se la victòria.

Comentaris

  1. Que l'hi deurien donar, apart de la cervesseta i la cadira a la terrassa del bar per una traïdoria semblant?.
    Uns calerons i una pensió vitalícia ajudada de tres legislatures mes i un directori general a qualsevol caixa ex-catalana per quant fos vell i caduc?.
    No vull saber-ho, ni tenir la mala consciencia que de ben segur tindrà d'aquí uns anys, per moltes justificacions que compri als "Encants".

    ResponElimina
  2. No sé, però sembla que una massatgista de l'equip en qüestió està treballant per modificar la posició de la meta i que sigui en el lloc de la cerveseta. D'aquesta manera, el nostre heroi seria guanyador indiscutit.
    La jugada seria raonar que la meta estava mal colocada, era il·legal. L'indret adequat era al Pla de B.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)