Ves al contingut principal

Tornar a casa serenament satisfet de la batalla

Manifestació del 9 de juliol de 2011









Hi ha dies que saps en el teu fur intern que ho has fet bé. Per això, tornes a casa voltat dels teus amb un somriure als llavis. Saps que has estat allà on havies d'estar. Com quan has d'acompanyar la parella a una prova important; o estar amb un parent malalt; o amb un amic que ho necessita encara que no t'ho hagi demanat. Simplement, que has fet allò que tocava i que ho has fet en bona companyia. Que els resultats han estat bons o dolents, però que has jugat exactament a allò que les teves conviccions et demanaven. Jogo bonito. Fer-ho així provoca una satisfacció enorme. Més encara si trobes pel camí tants amics i companys de lluita. I al final de la marxa, com un regal extraordinari, l'experiència i l'exemple dels tres doctors mítics de l'independentisme: l'Heribert Barrera, l'Oriol Domènech i en Moisès Broggi.

Satisfacció enorme perquè has pogut compartir els carrers de la capital del teu país amb milers i milers de bons patricis que, lliures de consignes d'organització, amb el poc criteri de l'autenticitat, han volgut cridar un any després als quatre vents, lliurament, que volen la plenitud del seu país masegat i exhaust. Que estan farts d'il·lusionistes i de trilers que amaguen sempre la boleta per continuar amb el negoci. Milers de compatriotes que prenen el carrer mentre els grans estrategues i els lluïts opinadors de l'univers independentista acaben de jugar la seva eterna partida de Risk. La vida és així, ells tenen la sort que, quan saberuts proposin finalment alguna cosa realment intel·ligent, com els correspon per naturalesa, un servidor i molts d'altres que han trepitjat carrer avui també s'hi apuntaran, poc amants dels sectarismes.

Comentaris

  1. I, al final, amic Granollacs, en Jordi Bilbeny tindrà raó de que hauria estat millor començar la nostra independència declarant-la en un dels nostres pobles i que s'hi anés acollint tothom. Fer-ho del revés. No pas des del país, sinó des del poble.

    TV3 va passar la notícia de la mani destacant-la com la primera. Feien una bona valoració i quantificaven de més de 15.000 assistents a l'acte. Hauria pogut ser pitjor.
    Doncs, això, qui diu 15 poden ser 30.000 que podem estar satisfets de tenir el criteri clar del què fem i el què hem de fer.
    Un poble, un país de 30.000 habitants tampoc està tant malament, per arrancar.

    ResponElimina
  2. Molt d'acord amb vosaltres. La gàbia que ens empresona no es Espanya. La gàbia indigna i vergonyosa la formen els nostres polítics.

    ResponElimina
  3. Llegint l'article em dona la sensació que estas molt satisfet amb el premi de consolació, que no érem gaires i que vam fer el que vam poder. Jo crec que de premi de consolació res, érem molta gent. Poques causes mouen 25.000-30.000 persones en les circumstàncies actuals. Jo crec que va ser un èxit.

    ResponElimina
  4. Vaig fer una foto amb el mòbil en que s'hi veu força gent:

    http://s4.postimage.org/2yi6eyk4x/Mnifestacio_Independe_ncia_9_J.jpg

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…