Ves al contingut principal

Tot fabricant nens empanats


Unha (Vall d'Aran)










L’escola a la qual, ben bé com si visquéssim a Corea del Nord, la Generalitat ens ha obligat a portar els nostres fills té algunes virtuts. Com arreu, hi trobes mestres altament competents i enamorats de la seva feina. Però el fet de tractar-se d’una escola escombra, on ha anat a parar gent de tot arreu de la ciutat i de fora, la fa, suposo, especialment difícil de gestionar des del punt de vista nacional. En alguns aspectes, n’hi ha per llogar-hi cadires. Aquest any, per exemple, amb un mapa de l’Espanya de les autonomies a la carpeta, han fet que els meus nens s’haguessin de disfressar per carnestoltes seguint l’interessant tema titulat “Balls del món”. Curiosament, el planeta s’acabava per a ells en les fronteres peninsulars. Si ens hagués tocat vestir de típic madrileny, francament, m’hi hauria negat directament.

Potser no és la pròpia complexitat del centre, però, el més determinant. Sinó la manca d’idees clares dels qui manen. Cada vegada que passo pel vestíbul de l’escola ho penso. Al taulell d’anuncis hi ha penjat l’ideari del centre. Aquests dies, en un fulletó, l’he tornat a llegir a casa. És difícil demostrar una empanada nacional més còsmica. L’escola dels meus fills es defineix com a “Escola catalana”, però atenció, pareu compte als termes en els quals ho fa: “La definició com a escola catalana suposa la voluntat d’inserir-nos en el conjunt de l’Estat espanyol i dins d’un àmbit europeu i mundial, fugint d’un tractament massa localista de la llengua i del coneixement històric, geogràfic i cultural de Catalunya”. És a dir, que ser una escola catalana consisteix a no tenir Catalunya com a referent. Ben pensat, si estenem al concepte a molts aspectes d’aquest dissortat país, potser és veritat. És la més catalana de les actituds.

Comentaris

  1. El sectarisme d'alguns mestres, grups de mestres o equips directius em fa certa tristesa. Però vivim immersos en una societat diversa i plural. I podem exposar els nostres punts de vista en els llocs i moments adequats. Podem intentar que l'ideari del centre es modifiqui. Però no canviarà l'actitud ni el tarannà dels mestres que en el seu moment el van redactar. Haurem perdut un munt d'hores i d'enfrontaments en el si del Consell Escolar i al final només haurem pogut canviar, amb sort, una frase en un document. És molt més important, molt més, l'impacte de l'abrumadora presència de tants canals de TV en castellà. Sobretot els de caire infantil i adolescent. No sabeu ben bé el mal que ens acabarà causant.

    ResponElimina
  2. conec mínimament els drames de les TVs i de les escoles públiques. Són franges perdudes en contextos diferents, al meu entendre. El control de les TVs s'exerceix a la capital del mal estat espanyol, mentre que el desgavell de la qualitat de les escoles s'exerceix -al meu entendre- des d'un ideari "progressista". Aquest experiment va estar bé com a prova durant els primers deu anys de democràcia. Vist el fracàs de tanta "autogestió" dirigida i desmotivadora (La Direcció s'exercia rotativament, per exemple), hauria calgut revisar tot el contingut i continent i no es va fer, gens ni mica. Més aviat, l'espanyolització i desmotivació dels professors va anar guanyant territori, fins convertir l'escola pública en una font del més estrepitós fracàs.
    La conclusió a la que vam arribar la Roser i jo en tenir els nanos, va ser la d'haver d'arruïnar-nos totalment pagant escola concertada.
    Hi ha escoles concertades no tant cares amb un criteri molt sà que, fins i tot tenen Director estable i bons. Per exemple, on pogueu trobar en Melgarejo, psicòleg molt bo que exerceix de Director d'escola, o altre semblant, no ho dubteu gens: Firmeu a cegues!

    ResponElimina
  3. Jordi Tomas: Devant de l'exces d'oferta en castellà, cal fer una selecció:
    Els canals que es pot triar l'angles a l'opció dual, configurats amb aquest idioma.
    Els canals que tan sols tenen el castella com a opció unica, deshabilitats, esborrats del menu de canals.
    Realment, queda així una graella mes equilibrada.

    ResponElimina
  4. Granollacs: El que no faci la mainada a l'escola publica t'ho hauras d'espavilar a casa.

    Es com aquell pare abrumat per els deures dels fills i l'esforç que havia de fer per que aprenguessin quelcom.
    Que va propossar a l'escola que de totes les activitats ludiques que feien fer al seu fill (manualitats, musica, activitat fisica, teatre,...) ja se'n ocuparia ell. Però que a les mates i la llengua, si dediquessin els mestres. I no al reves, com es venia fent fins ara.

    ResponElimina
  5. Com quasi sempre que es parla de les escoles, tòpics i més tòpics, i a carregar les culpes als mestres, que sembla molt fàcil.
    Algú hauria d'explicar que els mestres no poden decidir pràcticament res. Que el currículum no l'han dissenyat ells. Que són els governs els qui determinen la política educativa del país (i no han parat de fer reformes i contrarreformes constants des de fa vint anys). I que en un país normal l'ideari de les escoles públiques l'ha de marcar clarament el departament d'Educació.

    Kefes: la música és una "activitat lúdica"? és curiós, jo em pensava que era CULTURA. O és que només s'ha de fer mates i llengua? Ah, clar, perquè ho diuen els informes PISA...

    (I sí, ho heu endevinat, sóc profe, concretament de secundària)

    ResponElimina
  6. “La definició com a escola catalana suposa la voluntat d’inserir-nos en el conjunt de l’Estat espanyol i dins d’un àmbit europeu i mundial, fugint d’un tractament massa localista de la llengua i del coneixement històric, geogràfic i cultural de Catalunya”.
    Deu meu ...!!!! No hase falta disir nada más ....

    Si això es l'escola p`´ublica i progressista ...

    ResponElimina
  7. Eduard,jo també sóc professor de secundària. I estic d'acord amb en Kefes. Ja va sent hora que l'escola catalana (pública i la que calgui) recuperi rigorositat i exigènca, i bàsicament en llengua i matemàtiques. La majoria d'alumnes arriben a secundària sense ni tan sols saber les taules de multiplicar. I la majoria surten amb faltes d'ortografia esgarrifoses del batxillerat.
    Tot molt progre i guai.
    I mentrestant a Madrid i Castella ho tenen força més clar: més exigència, més nivell i si cal centres públics d'elit.
    Una senyora gran que es dedica a la neteja em deia, i cito textualment "Aquests mestres d'ara ja podrien ensenyar una mica més de lletra. Tanta plastilina! I per terra que la deixen! La feinada que tinc cada vespre!"
    Doncs això.

    ResponElimina
  8. La definició d'escola catalana que dieu és cosa d'aquest centre o bé del socialisme catalanoespañol? Jo defensaré sempre el professorat però cal que els professors foteu canya als que no saben realment que és l'escola catalana i la volen transformar en favor de l'espanyolisme.
    Mon fill encara és un marrec. Quan vagi a escola voldria que fos catalana, no que ho digui i no ho sigui.
    La definició d'escola catalana que meu citat m'ha deixat frapat. Quins collons!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…