Ves al contingut principal

Uniforme escolar: sento portar la contrària

Creápolis d'ESADE (Sant Cugat del Vallès)









Fa alguns dies, després d'un llarg debat fomentat des del nou Departament d'Ensenyament de la consellera Irene Rigau, una escola de l'Hospitalet de Llobregat tenia l'honor (dubtós?) de ser la primera a adoptar l'uniforme escolar des de l'acabament del franquisme. Totes les enquestes, formals i informals, que he vist durant aquest temps apunten a una majoria social partidària de recuperar aquesta mena d'equipament infantil. Simplificant al màxim, els dos arguments bàsics, de més pes i més freqüents, que recolzen aquesta iniciativa són el de fomentar la igualtat i escapar a la cultura de l'ostentació i la marca, d'una banda, i el d'acabar per elevació amb els problemes que l'operació de vestimenta matinal provoca a totes les llars, especialment a partir de determinades edats.

Un enfocament adequat de la qüestió, en la meva modesta i indocumentada opinió, ha de partir dels avantatges o desaventatges que una iniciativa com aquesta té des del punt de vista educatiu. Sobre el primer axioma, cal dir que les possibilitats de competència infantil i juvenil són ilimitades: si deixem de banda la samarra i els pantalons, ens centrarem en les sabates, el calçat esportiu, els rellotges o els mòbils. Sé que és difícil, digueu-me ingenu, però el que cal és potser educar en el fet que els complements no són l'essencial. Sobre el segon, no crec que facilitar la vida als pares hagi de passar per sobre de certes coses. Aprendre a vestir adequadament és també imprescindible (és part de l'educació) i la uniformització, en treure del mig el debat, no ajuda precisament. En definitiva, en aquest cas, si el prioritari es transmetre valors, qüestions a afrontar com ara què és realment important o com cal vestir en cada ocasió són clarament preponderants. I, francament, ignorar directament aquests interrogants no em sembla l'estratègia més adequada.

Comentaris

  1. Dubto que existeixi una majoria social a favor de l'uniforme.
    Per la resta, completament d'acord amb en Granollacs.

    ResponElimina
  2. "...el prioritari és transmetre valors...". Aquesta, crec, que és la frase clau. L'origen del problema, més enllà de les herències passades o no (veure UK, per exemple), rau en la publicitat, malèvola d'origen i causant de la gran majoria dels problemes socials. Examineu comportaments familiars, exaltacions de l'enveja, horaris socials i un molt llarg etc., tots promocionats subliminalment des de la TV. La de la ràdio és d'una eficàcia molt baixa i la resta ja és ineficaç total. Se n'ha parlat molt de posar-hi control al contingut de la TV. Però, si no volem ser controlats, ens controlen la voluntat des del subconscient. A una certa minoria, no. Però, la gran majoria cau amb el "sigues egoïsta!", "t'ho has de permetre", "desinhibeix-te!", etc., desencadenants dels desitjos.
    Hi va haver un ministre del mal estat espanyol, el país veï, Sr. Asunción si no recordo malament, que va voler engegar una reforma social a partir d'aquest problema. Calia i cal generar criteri propi i intregritat en la dignitat personal. Us imagineu que Asunción hagués tingut èxit i ara la política fos intel·ligent, en no ser promocionada com un producte de consum d'usar i llençar??

    Perdoneu aquest rotllo, però, ja veieu que el tema m'agrada!

    ResponElimina
  3. Crec que l'uniforme serà positiu, només si elimina els burques incipients que ja corren per les aules.

    Potser sigui una iniciativa de la Merkel, admirada per Mas i més gent, que vol fer una provatura aquí, a les terres del sud del IV Reich.

    I ara que ho dic, ho he vist més clar, encara més, som la punta de llança d'una ofensiva antimusulmanointegrista.

    Ara, ara ho he comprès. Haver-ho dit abans, Mas.
    Tothom sap, al capdavall, que na Rigau és una dona que segueix els dictats europeus. De fet, l'uniforme és absolutament vigent a les nacions asiàtiques.

    Hala, que tot seguit jo, com a professora, també exigeixo un uniforme laboral, amb la creu de Sant Jordi brodada al pitram, com si fos l'escut del Barça. Çosa curiosa, oi? Som l'única nació del món la capital de la qual té nom d'equip de futbol. Oi, que és curiós? Serà que no tenim capital de debò?

    Hala, com deia, bon dia!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…