Vés al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2011

Nosaltres sí que tenim un problema de dèficit

El president Pujol, mestre en l’art de la necrològica (són tants anys en primera línea), va destacar, en reacció en calent a la mort de l’Heribert Barrera, la clarividència del vell dirigent republicà. I és ben cert. Ara, quan la crisi posa en qüestió el benestar dels catalans, convé recordar que, si no ho tinc mal entès, Barrera fou l’únic membre de la Comissió dels Vint, durant la negociació de l’Estatut de Sau de 1979, que va defensar la necessitat d’un concert econòmic per a Catalunya. Clarividència, i tant. Un dels primers a denunciar l'estafa autonomista que porta més de trenta anys soscavant els fonaments del nostre país. Aleshores com ara (com durant la negociació del darrer Estatutet de 2006) la impossibilitat d’un front comú que defensi uns mínims de dignitat per a Catalunya ens farà perdre una nova oportunitat d’avançar. Perquè l'actual reforma exprés de la Constitució espanyola en algun sentit podria ser-ho.

Podria ser una magnífica oportunitat per establir el n…

Escenes de platja: els palistes impenitents

L’any passat, de vacances, us vaig parlar del nen enganxifós, una figura gairebé sempre present quan un va a la platja amb criatures. Aquell nen que, tot i tenir els seus propis pares i les seves pròpies joguines (a casa seva) s’enganxa als teus fills i als teus estris de platja i no hi ha manera humana de treure-te’l de sobre. Tot plegat mentre els seus progenitors li riuen les gràcies (oi que sociable és el nen!) i passen absolutament de tot. Per les raons que sigui, aquest any, la tasca emprenyadora del nen enganxifós ha estat substituïda per la dels palistes impenitents. Són individus de totes les edats i nacionalitats però que, per raons de fons que se m’escapen, semblen no haver superat un determinat coeficient intel·lectual equivalent als dotze anys. A més, arran d’una estranya alteració en la seva percepció de l’espai actuen com si fossin a una illa deserta, sense importar-los que a les platges d’aquesta banda de la mediterrània la ràtio d’ocupació se situï en els tres banyi…

Nous temps, noves exigències individuals i col·lectives

Fa uns dies n’elucubrava en aquest bloc (amb interessantíssims comentaris posteriors dels lectors), en relació al dret a rebre determinades prestacions públiques municipals. No hi ha dubte que els estats tenen històricament com a una de les seves funcions principals a l’Europa occidental, la d’oferir serveis socials de qualitat i assegurar uns mínims de benestar i d’igualtat d’oportunitat als ciutadans. I així ha de continuar essent, encara que la crisi ho està posant tot, absolutament tot en qüestió. En el cas dels catalans especialment, pel fet que ens deixem massacrar cada any milers de milions d’euros sense dir ni piu. Els temps que ens han tocat viure però, haurien de servir també per replantejar l’exigència d’uns mínims pel que fa a la responsabilitat individual, sense els quals, fos desitjable tancar l’accés a l’abric dels béns públics. L’administració ha d’estudiar molt millor com i a benefici de qui aplica els diners que rep del treball i l’esforç de tothom.

Fóra econòmic …

Ens ha deixat un home coherent i per això digne

M'acabo d'assabentar de la mort de l'Heribert Barrera. Escric unes notes d'urgència. No per esperat el seu traspàs m'ha deixat de colpir. Sento en primer lloc que la nostra covardia com a país (i, sobretot, la dels nostres dirigents que naveguen enmig del desastre) hagi fet que, tot i tenir ja a hores d'ara un país de majoria independentista, ens vagin deixant sense veure el dia de la llibertat plena, tants bons patricis d'una trajectòria de lluita exemplar. El passat 9 de juliol, a l'última gran manifestació independentista celebrada a Barcelona, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo per darrera vegada. Ens va transmetre el seu darrer crit de coherència en defensa d'una candidatura a les eleccions espanyoles veritablement independentista i de combat contra la dominació espanyola. Coherència. Aquesta és la paraula que defineix millor l'Heribert Barrera polític que hem conegut centenars de milers de catalans. Coherència en la lluita an…

Però què estem fent!

En caure la tarda, còmodament assegut a la terrassa amb una novel·la carregada de significat entre les mans, resulta difícil mantenir la tensió imprescindible per traspassar el subconscient al món irreal que llegeixes. Al davant, un tapís de fulles grogues i verdes, sobretot de tarongers, salpebrat d’ondulacions vegetals, s’estén formant capes davant les muntanyes que fan de frontera, d’horitzó i de fons. Mentre comença a bufar un ventet més que agradable i el sol s’allunya rere la casa, s’inicia un espectacle gratuït al cel: les orenetes, alliberades de les hores de més calor, passen arran dels nostres caps fent tota mena de giragonses: planegen sobretot, però també remunten enèrgiques el vol, s’aturen desafiant les lleis de la gravetat o es deixen caure puntualment. I així avancen les vacances. La tranquil·litat, la pau d’aquests dies de descans, conjuminada amb petites dosis d’informació procedent dels noticiaris televisius, provoca contrastos curiosos.

Els fets d’Anglaterra res…

Constitucionalitzar un nou règim liberal

És evident que com la crisi duri quatre anys més, el que és perfectament possible, els governs conservadors i liberals de gairebé tots els països europeus aniran fent aigües, com els anteriors socialistes, davant una crisi que ho engoleix tot. El Regne d’Espanya serà l’excepció. Spain is diferent. Com sempre, va endarrerida en el cicle electoral. Quan Merkel i Sarkozy hagin abandonat els seus despatxos de govern, però, la fesomia del continent haurà canviat de forma transcendent. Hauran aconseguit imposar el seu model econòmic i social com a suprema norma constitucional, amb la complicitat estúpida de l’únic tonto útil del socialisme encara governant a Europa: José Luis Rodríguez Zapatero. L’onada intel·lectual i electoral que els darrers anys ha consolidat les posicions del liberalisme fins a fer-ne gairebé doctrina única no només ocuparà les tribunes del poder polític i mediàtic, sinó que esdevindrà un veritable règim.

És així com hem convertit tots plegats el dèficit zero en el …

Estranyes reformes constitucionals amb pudor de sofre

Confesso que fa uns dies vaig començar a escriure un apunt relatiu a la petició franco-alemanya de reformar les constitucions dels disset països de la zona euro per establir uns límits d’endeutament públic. Bàsicament, l’havia concebut amb l’objectiu d’escarnir, en comparació a allò que és habitual a Europa, el nivell màxim d’immobilisme constitucional del Regne d’Espanya, bunqueritzat en els aspectes més punyents de la seva estructura política i territorial, amb l’objectiu de consolidar les conquestes que el franquisme residual va assolir encara el 1978. Estava equivocat. Estic impressionat. En ben pocs dies PSOE i PP, els dos partits espanyols de qui depèn, s’han posat d’acord (en allò que ens afecta a nosaltres i amb l’acord del líder unionista Duran i Lleida) a limitar encara més per via d’urgència la (in)capacitat política de la Gestoria.
D’entrada, costa molt i molt entendre el perquè de la necessitat d’aquesta reforma, per molt que ens l’ordenin els nostres socis majors euro…

L’ardit Sandro Rosell torna a abstenir-se

L’actitud del president del Barça arran dels lamentables fets protagonitzats pel Real Madrid a la Supercopa del Regne d’Espanya m’ha recordat molt, però molt, la seva famosa (i covarda) abstenció durant l’assemblea de socis de fa uns mesos, amb motiu de la votació sobre l’acció de responsabilitat a instar pel club contra el president anterior, Joan Laporta. L’home no excel·leix ni per les seves dots comunicatives, ni pels seus reflexes, ni per la seva capacitat de decisió. Fa la impressió que sempre espera instruccions. En molts moments sembla, simplement, que anem fent, aprofitant l’embranzida d’un enorme i triomfant transatlàntic amb el rumb ben traçat en el terreny esportiu. Ara, la tesi oficial és que el problema el tenen ells. I és veritat, el nostre agent doble està destruint a bon ritme el prestigi internacional del rival, fet pel qual li hem d’estar eternament agraïts. El món sencer els veu fer-se autogols per l’escaire.

Tot i que el ridícul estratosfèric el fan ells sols, …

Presidenta de broma (he tornat a sentir una mica de vergonya)

Atès que volem representar públicament que exercim poder (però sense posar de veritat en qüestió l’autèntic) i essent com és l’autonomisme un gran decorat de cartró-pedra, la immensa farsa dels darrers trenta anys sempre passa millor coll avall amb personatges d’una certa alçada personal i política com ara Tarradellas, Pujol o Maragall. Un dels arguments més incontestables de l’establishment contra el difunt Tripartit era el del baix nivell del darrer president de la Gestoria. Fins i tot el socialista més socialista (com han evidenciat fins i tot algunes veus internes en el debat pre-congrés del PSC), era conscient de la dificultat de fer empassar a tot un país un gripau (ep, és una manera de dir) com aquell. Ara, en la mateixa línia, per contrast amb la mítica amb la qual els seus mitjans afins presenten sempre totes les accions del nostre gran Gran Timoner, l’home de serrell i barres marcades, la seva substituta durant les vacances del mestre canta encara més.
També per molt hoo…

Compte amb la destral, que anem mancats de referents morals

El papa Ratzinger ha passat per la capital del país veí, concitant els amors i els odis habituals, expressats aquesta vegada tant pels uns com pels altres amb major hooliganisme de l’habitual (amb qüestions incomprensibles, com ara els descomptes al transport públic o l’excés de violència policial). Potser, tot ha estat tan a flor de pell com a resultat de la calor del mes d’agost que ha arribat finalment (disculpeu-me l’acudit fàcil), amb temperatures infernals. Algunes de les estampes viscudes a Madrid han volgut recuperar l’esperit de les guerres de religió que van abatre Europa als inicis de la modernitat. Us recomano al respecte l’apunt “Anti-antipapa” del magnífic bloc amic El porc senglar, amb el qual m’identifico (encara que no quedi políticament correcte) al cent per cent. Deu ser que em faig gran, però a més d’un crit de tolerància envers els cristians, crec necessari fins i tot anar-hi una mica més enllà en la reflexió.
Fes el que et vingui de gust o allò que t’aprofiti …

Relats de diumenge (XVI). Missió secreta a la cort.

Les primeres setmanes de tardor de l’any del Senyor de 1640 la tensió començava a escapar al control dels mateixos protagonistes del conflicte. El rei catòlic havia donat instruccions precises al senyor de Martorell, el marquès de los Vélez, d’aplegar un exèrcit que arranés a sang i foc l’oposició política al díscol Principat de Catalunya. Els genets de l’apocalipsi es trobaven més a prop que mai d’aplicar la seva cega força destructora sobre el país. El canonge Pau Claris sabia de l’alçada de les dificultats del moment. Era conscient de les febleses internes, en les lleialtats i en la capacitat de resistència bèl·lica dels seus davant d’un dels exèrcits més poderosos del món. Era el moment d’intentar una darrera entesa, d’aturar una guerra que portaria mort i destrucció a milers d’innocents. En el fons, però, la missió tenia un caràcter ambivalent: per a alguns es tractava de salvar els mobles, per a d’altres, de recollir informació valuosa al mateix quarter general de l’enemic.
L…

Mou s’encarrega de fer palès un odi estructural

Ho haureu hagut d’escoltar centenars de vegades als darrers anys. Encara que no us agradi el futbol. Un dels gran arguments que el gruixut pensament unionista a Catalunya ha segregat darrerament i insistentment és el següent: si Catalunya assoleix un Estat independent què passarà amb el Barça? A mi, que sóc un apassionat de l’esport, però que crec conservar un cert equilibri en l’afició (amb parèntesis de quatre anys en l’eufòria olímpica: aquí sí que potser castigo en excés a la família), sempre m’ha cridat l’atenció el grau d’eficiència que aquesta afirmació en relació al primer club de Catalunya causa en el personal. Com es pot posar el bé col·lectiu al mateix nivell de la simple afició esportiva. Altres vegades m’he referit en aquest bloc al fet que la sortida natural esportiva i econòmica per al Barça del futur és una lliga europea de veritat, no pas jugar els caps de setmana contra l’Almeria o el Celta. I que ho seria igualment fos o no fos Catalunya independent.
Darrerament,…

Al País de Mou Més tot és molt, però molt diferent

Li ho vaig sentir dir, lúcid com sempre, als micròfons de TVE, al bo d’Iker Casillas (home abduït com el que més pel fenomen, autor del ja mític eslògan “yo lo flipo”), com a anàlisi de l’origen de la tangana final de la Supercopa que més aviat deixarem de jugar: lo de siempre, alguno de ellos se habrá tirado y ya está. I és veritat. Si entres en l’espiral Mou, els al·lucinògens t’ajuden a entendre molt millor la realitat. Els he inhalat i us en faig tot seguit una crònica breu. Només alguns pensaments que em venen al cap referents al joc antiesportiu desplegat per aquells (que no recordo el seu nom) al llarg dels dos partits. Comencem per Xabi Alonso, prodigiós piloter i fi estilista, a qui alguns migcampistes de l’equip rival li neguen reiteradament el control de la pilota després d’un, dos i fins a tres contactes virils. El gran Khedira és una peça bàsica en aquell mig del camp: només el mal pensats poden veure en la seva àgil estirada de cama, pròpia d’un esport que també començ…

Un museu de la Guerra per transferir coneixement i valors

L’Ajuntament de Barcelona i la Gestoria han estrenat la seva nova etapa d’entesa amb la decisió de convertir el Castell de Montjuïc de la capital catalana en seu del Memorial Democràtic. A nivell simbòlic, per a aquells que considerem i per això insistim una vegada i una altra a dir i a recordar, sense gaire èxit, que la memòria nacional mil·lenària del nostre país no comença el 1931, cal considerar aquesta decisió, sens dubte, com un gran encert. Una altra cosa és l’orientació que les administracions catalanes, d'abans i d'ara, insisteixen a donar al recinte recuperat de mans de l’exèrcit espanyol per sota del nivell de l’estanquera que, segons crec recordar, per imposició dels qui manen, presideix la vella fortificació (per tant, encara no en la seva totalitat). Segons he cregut entendre, s’insisteix novament a parlar d’una fusió de diverses iniciatives, agrupades ara a l'entorn del centre internacional d’estudis sobre la pau promocionat pel Parlament.
Francament, cre…

Ridao, què tal si ho deixem córrer (de trens perduts)

Toca reconèixer-ho. A mi, francament, en el seu moment, m’agradava. Fins i tot, en una Esquerra que començava a presentar danys que la feien irreconeixeble, em va semblar una bona opció per a la secretaria general d’un partit capaç de corsecar-se encara gairebé del tot per dins. Presentava una imatge de solvència i escapava al perfil de polític de l’aparell sense mèrits coneguts més enllà de la pràctica sistemàtica del passadís. Ras i curt. Llàstima, tot llançat per la borda per la manca d’alçada política. D’uns mínims de capacitat estratègica. Hi ha ara qui el jutja per la seva acció a Madrid, ni més ni menys, igual de galdosa o brillant que la dels catalans que progressivament, des de Cambó, Macià i Companys fins ara, han anat essent abduïts per la litúrgia espanyola del poder que allà s’hi representa.

És ben simple, Ridao potser ha estat un bon parlamentari (lloat fins i tot per l’enemic), però forma part del moll de l’ós de la vella etapa d’Esquerra que cal deixar enrere quan a…

Primer els de casa: consideracions estiuenques

Si no em traeix la memòria i l’atenció, en una caseta abandonada a prop d’Amposta, tot fent carretera en els trajectes curts d’estiu, llegeixo la frase que ha estat leit-motiv del partit xenòfob Plataforma per Catalunya en les darreres eleccions municipals. La veritat és que en aquestes terres els hi ha anat bé: han aconseguit representació, entre altres indrets (amb candidatures encara mes frikis que la mitjana), a les capitals del Baix Ebre i el Montsià. Com a fill d’immigrants, naturalment, la frase em resulta absolutament impossible de compartir. Cal actuar en base a la conducta de les persones, no dels seus orígens, encara que el traç gruixut sigui el més fàcil d’aplicar a la tela de la nostra realitat social, a hores d’ara, en fallida. Una altra cosa és que no calgui acabar amb els abusos que sovint es cometen per part d’alguns contra els recursos públics de tothom. I amb això cal ser contundents.

Vaig recordar la inscripció d’aquella casa quan l’altre dia em van explicar un …

Insolacions o moviments estratègics sota el sol de l'estiu

Em sembla que darrerament, en aquest temps de vacances, prenc massa el sol. Fa uns dies, al migdia, en tornar de la piscina, em va sembla veure per la televisió fent campanya la Marta Llorens, una de les auxiliars privilegiades (aquesta sí, titulada) d’en Duran i Lleida, responsable de la seva campanya electoral a les espanyoles. L’home va més calent que una planxa de frankfurts, tot olorant despatx ministerial. No cal dir que per a un sector dels votants de CiU, petit però no negligible, el sobtat protagonisme d’en Duran en la imatge pública de la coalició cou i de quina manera. Com cada quatre anys, ja el tenim aquí, companys, com quan, estirat a la terrassa esperant la pluja d’estels de Sant Llorenç, un mosquit passa just arran d’orella trencant el teu moment màgic. Ara que ho escric ho veig, Duran és justament aquell insecte que espatlla el somni de llibertat de milers i milers de catalans.

I al dia següent d’exhibir-se la Llorens per terra mar i aire (amb l’habitual entrevista…

Relats de diumenge (XV). Diu que la metròpoli s’enfonsa

Aquell matí d’hivern, quan finalment el general va poder observar la capital, desplegada als seus peus, a través de les ulleres de llarga vista, va comprendre que el seu somni era a punt de fer-se realitat. No recordava exactament des de quin moment de la seva infantesa havia començat a preparar aquella jornada definitiva. La revolta havia estat covada llargament. Havien estat anys durs de clandestinitat i sacrificis. Quan les primeres poblacions del país va començar a lliurar-se a les seves tropes, amb l’entusiasme desfermat de la població civil, va comprendre per primera vegada que la utopia, a base de treball, havia esdevingut una possibilitat factible. Amb l’avanç del seu exèrcit les defenses colonials havien anat caient com un castell de cartes. En poques setmanes, com a fruita madura, sense necessitat d’entaular combats sagnants, la pràctica totalitat del país s’havia lliurat a l’aventura gloriosa de l’emancipació.

Quan el general retornà de la seva posició avançada rebé l’in…

Impressions a l’altra banda de la ratlla valenciana

Després de fer ziga-zaga per les carreteres del Montsià, entre oliveres i pobles de la terrissa, arribem a El Castell, un nucli depenent d’Ulldecona. És el final del Principat. Travessem el pont del riu la Sénia i, a l’altra banda, les cases formen un continu, manifestació dels llaços existents sempre entre els pobles separats per fronteres polítiques i administratives que ells desconeixen. De fet, és un sol nucli a banda i banda. Com ara Montanyana i el Pont de Montanyana, a la frontera ribagorçana entre Aragó i Catalunya. Als pocs metres topem amb un d’aquells lamentables cartells de tons grocs, blaus i vermells, monuments al mal gust, finançats per la Generalitat valenciana que diu “San Rafael del Río”. Per un moment, m’imagino a aquell duet andalús picant palmes i al president Clinton fent la coreografia. És un cartell no pas bilingüe, no: monolingüe espanyol. Em sembla impressionant que a les notícies de la Primera diguin Lleida mentre al País Valencià el topònim oficial emprat…

Eleccions a la metròpoli l’1 de setembre

Sense dubte. Si fos possible, caldria avançar les eleccions que organitzen els veïns al primer dia hàbil de setembre. També podrien fer-les a l’agost, total. Els espanyols les volen per poder lluitar contra la crisi amb les mesures que ningú coneix d’en Rajoy (sabem que no parla idiomes, ni tan sols el del seu país d’origen, però, algú pot acreditar que sap l’espanyol?). Entre els catalans hi ha diverses opcions: la primera, la dels espanyols de mentalitat que viuen entre nosaltres, que no difereix en res de la dels seus germans peninsulars. Un altre sector de catalans pensa que el més bo és avançar-les per poder negociar el pacte fiscal i començar a aplicar els nostres recursos a lluitar contra la crisi (alhora que transferim la responsabilitat del deute als veritables causants, en comptes d’assumir-la nosaltres cada dia al The Economist).

Finalment, una part minoritària dels catalans pensem que cal avançar-les costi el que costi per a què el tocomotxo fiscal quedi al descobert el…

Cent mil gràcies

Amb l'exactitud sempre relativa que permeten els comptadors a la xarxa (sempre susceptibles d’atac i manipulació), sembla que ja es pot afirmar que aquest bloc acaba d'arribar a les seves primeres cent mil pàgines vistes. Ha estat més d'un any, gairebé un i mig, de píndoles diàries. De vegades suaus, altres més enverinades. De present, de passat i de futur. Que els lectors heu entomat amb alegria per a ajudar-me amb la vostra resposta a arribar fins aquí. Cent mil gràcies a tots els que, anant encara una mica més enllà i fent despesa del vostre temps, heu volgut compartir els pensaments amb l’autor a través dels vostres comentaris, arrauxats i assenyats (de tot n’hi ha a la vinya del Senyor), en aquest trajecte conjunt cap a la llibertat plena del nostre país.

Des de la xarxa els independentistes contribuïm modestament a mantenir la iniciativa en el pensament, la discussió i el debat, la falta del qual (sorprenentment) tant sovint ens retreuen els nostres enemics (i que…

Temptacions inconfessables en l’elector independentista

Les properes eleccions espanyoles provocaran un canvi de govern a la metròpoli. L’espanyolisme covard d’esquerres serà substituït per l’ultraespanyolisme rampant de dretes. Si tenim en compte que el català estàndard actua bàsicament de forma reactiva (vegeu sinó la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del Constitucional espanyol), no és descabellat pensar que una victòria aclaparadora dels sectors polítics més anticatalans del país veí donarà l’empenta definitiva al nostre procés d’alliberament nacional. Naturalment, si hom pensa miop en els propers anys, això és una bajanada. Ara bé, si ens plantegem l’escenari en el llarg recorregut, aquest patiment és segurament la darrera febrada que haurem de patir abans de matar definitivament el virus que ens ha afeblit durant els darrers tres-cents anys.

Desmotivats per l’expectativa electoral del 20-N, no pocs electors independentistes que es debaten entre anar per darrera vegada a les urnes que ens paren els esp…

De vacances, espectacles impagables: que què tenim?

Ningú no hauria de deixar aquest món sense haver vist, almenys una vegada, una posta de sol a la barra del Trabucador. Perquè volem viatges exòtics. És cert que aquest any la presència de turistes i autocaravanes ha superat el que mai havíem vist, el que vol dir que no som gaire originals. Arribats a la platja, l’any passat varem aconseguir, un dia nuvolat, unes vistes de tarda amb el mar de color de xocolata que han fet fortuna penjades al costat de la pantalla del meu ordinador (a més de recordar-me tot el curs que acabaria fent el cim i arribant a les vacances). Aquest estiu, la primera tarda que ens acostem al Delta de l’Ebre, el dia és net, ventós, espectacular. A una banda, a mar obert, les onades fan gaudir les criatures, entestades en una batalla inacabable per derrotar-les. La brisa et permet oblidar ben ràpidament la tarda de xafogor insuportable a l’interior que acabes de deixar enrere.
A pocs metres, les gavines dibuixen les seves caigudes sobtades al mar i remunten el vo…

Crònica de un viatge d'estiu

Mentre fem camí, per l’autopista (14,95 € d’espoli), cap al nostre segon funeral en vuit dies (coi de vida, amb perdó), l’ambient pessimista que ens abat es barreja amb la tertúlia radiofònica d’actualitat. La metròpoli s’ensorra. Hem estat uns quants dies bastant desconnectats (com qui diu, sense televisió), així que gairebé tot ens ve de nou. Darreres notícies tamisades per posicionaments vells. La situació econòmica sembla insostenible. Potser el futur obligarà a una única política fiscal europea. Encara, de la catàstrofe, en sortirà alguna cosa positiva. Un catedràtic de la Pompeu Fabra que no es capaç d’expressar-se en català ens ho explica. Després, els tertulians de reserva (els de l’agost), en la seva majoria de filiació convergent, ens parlen com si visquéssim a Badajoz: que si els alemanys han fet tants esforços per nosaltres. A veure, voleu dir que el nostre saldo històric (vull dir el nostre, el català), espoli comptat, amb la Unió Europea, ens és gaire favorable?
Clou la…

Relats de diumenge (XIV). La veritable frustració

Mai no parava de ploure. El cel, de tan gris i fosc, semblava que volia caure a sobre de cadascun dels presoners del camp. Per a augmentar la seva angoixa i la percepció de reclusió individual i col·lectiva. El temps havia canviat i feia setmanes, en realitat mesos, que havien entrat en un hivern cru, terrible. Els calia afrontar el fred sempre humits i amb restes de la seva roba de combat, algun dia útil, però ara completament gastada. A cada passeig, necessari però imprudent, els peus eren sempre a un sol pas de la congelació. Als barracons, a la nit, era literalment impossible arribar a entrar en calor. I encara calia entomar les contínues injúries amb les quals els afligien els seus carcellers, sempre amatents a infringir-los encara majors patiments, sotmetent-los a treballs i càstigs físics que els seus cossos masegats ja no eren en condicions de suportar.
A la nit, les tertúlies del barracó palesaven tota mena d’actituds. L’home divers davant del patiment extrem. Un grup de rec…

Un bon Bosch si és que aplega tots els arbres

A Esquerra, les enquestes internes relatives a les properes eleccions espanyoles semblen apuntar a un resultat que oscil·la entre zero i un diputat per la província de Barcelona. Això vol dir que els votants de les demarcacions de Girona, Tarragona i Lleida no tenen cap opció d’aconseguir representació independentista. No hi ha dubte que la tria d’Alfred Bosch com a cap de llista de la candidatura republicana per Barcelona va en la bona direcció, atès que, tot i haver estat militant del partit, el seu perfil independent, molt vinculat a les Consultes sobre la Independència, el situa en la posició que necessita l’horitzó independentista actual: transversalitat de partits i organitzacions, unitat per davant de tot. Unitat per raons de fons i d’oportunitat.

El candidat Bosch té ara per davant la sempre complicada feina d’aconseguir una candidatura conjunta de totes les forces independentistes. L’única que val la pena construir per encarar les eleccions espanyoles. En aquest sentit, el n…

Fragments escollits (IX). Germà Bel esbudella el PSC

"A Catalunya, el federalisme s'ha quedat sense rumb i sense patró (i, per tant, sense futur), sobretot, perquè se sospita que a l'altre cantó n'hi ha molt poquets i amb molt poc poder, de federalistes. Dir que no hi ha ningú desmereix la poca gent a Espanya que voldria avançar per aquest camí, però el fet és que són molt pocs i no tenen poder. Per tant, a Catalunya assistim a una polarització important des que -a veure si ho sé dir en termes específics i asèptics- per indicació del president del govern d'un altre país, es va reemplaçar el president del govern d'aquest país. I qui va ser al capdavant d'aquest procés, per encoratjament extern va ser llavors designat candidat a president del govern d'aquest país. Més asèptic no puc ser. Des d'aquell moment, es va acabar el federalisme a Catalunya.

Perquè, a més, el més glaçant va ser la manca de qüestionament d'aquesta decisió dins el PSC; no estic dient que el més glaçant fos que hi hagués la ma…

La tesi Boira honora el seu nom

La constatació en els darrers temps, tan malament denunciada a la pràctica pels anomenats indignats, que els grans poders financers, sense cap control polític a nivell mundial ni continental, són els veritables responsables de la crisi econòmica que ens enfonsa (en paral·lel a l'espoli espanyol que ens remata), ha insuflat un nou aire de vida a la vella tesi sobre la inutilitat dels estats. Aquella que durant anys i anys no deixàvem d'escoltar a tota hora fins al fracàs estrepitós del referèndum de la mal anomenada Constitució europea: ja no calen estats, que la Unió Europea ho supera tot. No veieu que hi ha una transferència massiva de sobirania en direcció a Brusel·les? El geògraf valencià Josep Vicent Boira, col·laborador habitual de l'Oracle d'en Xavier Grasset (una mica somnífer en la versió estiuenca, perdoneu, però algú ho havia de dir), és dels que puja ara a aquest cavall. Articles com el publicat fa només uns dies, "Sobirà fracàs de l'Estat", s…

Notícia bomba: Sentís i Barnils reposen junts

Fa uns dies, arran de la mort del reconegut periodista franquista tan lloat per l'establishment català, vaig preguntar-me encuriosit si encara conservaria els seus papers personals o, potser, si tal vegada hauria fet donació en vida del seu fons documental (de la part presentable, s'entén) a algun centre arxivístic del nostre país. La consegüent googlejada em va deparar una sorpresa veritablement curiosa. Resulta que, en qüestió de poc temps (amb discrepàncies entre la web de l'arxiu acollidor i la notícia a Vilaweb), segons sembla, entre 2002 i 2004, van anar a petar a l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, dipositat al Monestir de Poblet, la documentació de Carles Sentís Anfruns (per voluntat pròpia) i del mític periodista Ramon Barnils i Folguera, mort en 2001 (lliurada pels seus fills). El lúcid opositor a les malifetes del franquista reconvertit, compartint amb ell els murs del monestir. Una estampa difícil de definir, pròpia de malsons o d'una pel·licula de…

Del Tinell al Tingueu

Els inicis del Tripartit van ser agrament criticats des de la caverna meditàtica madrilenya (la de les fotos a la panxa de Joan Laporta) i des de certs mitjans catalans de l'establishment, pel contingut aïllacionista de l'anomenat Pacte del Tinell. Ho recordareu bé. Després de l'experiència sinistra dels anys d'Aznar, els partits parlamentaris de l'eix ideològic d'esquerra, és a dir, PSC, ICV i ERC, van acordar no pactar durant els següents quatre anys amb el Partit Popular per ocupar quotes de poder. Els temps han canviat radicalment i a l'ensorrament del Tripartit ha seguit ara, amb les noves majories, el Pacte del Tingueu. Des d'Unió Democràtica, els membres de la direcció duranista, amb el gran Pelegrí al capdavant, han llançat autèntiques declaracions d'amor als conservadors espanyols i han atorgat al Pacte del Majestic la categoria de millor de la història (com els sucessius finançaments).

Els signes d'aquesta nova entesa s'acumulen. …

Els Dalton es barallen pel botí

El vodevil continua. Suposo que es tracta d'aconseguir que es parli del tema. I clinc, clinc. I la caixa va fent, que és del que es tracta. No tinc notícies directes, ni de primera, ni de segona mà. Però els darrers moviments dels i a l'entorn dels germans Centelles els trobo una mica estranys. Sospitosos. Primer, la darrera reunió de la Comissió Bilateral Estat veí-Gestoria nostrada inclou inopinadament la qüestió d'un hipotètic retorn de l'arxiu del fotògraf Agustí Centelles. Possibilitat que, aparentment, és d'una impossibilitat legal manifesta, atès que el document de venda signat amb el Ministerio de Cultura en 2009 estipulava per voluntat expressa dels Dalton que l'arxiu mai no podria ser dipositat a Catalunya. El 24 de juliol el Conseller de Cultura fa unes críptiques declaracions en les quals afirma que l'arxiu tornarà al nostre país algun dia i que "podem comptar amb la complicitat" dels germans. Comorrr?

Després, la fraternitat d'in…