Ves al contingut principal

Al País de Mou Més tot és molt, però molt diferent










Li ho vaig sentir dir, lúcid com sempre, als micròfons de TVE, al bo d’Iker Casillas (home abduït com el que més pel fenomen, autor del ja mític eslògan “yo lo flipo”), com a anàlisi de l’origen de la tangana final de la Supercopa que més aviat deixarem de jugar: lo de siempre, alguno de ellos se habrá tirado y ya está. I és veritat. Si entres en l’espiral Mou, els al·lucinògens t’ajuden a entendre molt millor la realitat. Els he inhalat i us en faig tot seguit una crònica breu. Només alguns pensaments que em venen al cap referents al joc antiesportiu desplegat per aquells (que no recordo el seu nom) al llarg dels dos partits. Comencem per Xabi Alonso, prodigiós piloter i fi estilista, a qui alguns migcampistes de l’equip rival li neguen reiteradament el control de la pilota després d’un, dos i fins a tres contactes virils. El gran Khedira és una peça bàsica en aquell mig del camp: només el mal pensats poden veure en la seva àgil estirada de cama, pròpia d’un esport que també comença per k, un intent d’agressió a aquell jugador 22 del rival del qual ara no recordo el nom.

I què dir de Pepe. Els jugadors contraris s’entesten una vegada i una altra a impedir amb la interposició de la cara (quina cara!) el seu gràcil moviment de braços. També es mantenen en actitud provocadora en la seva poderosa trajectòria de desplaçament que ell, per si de cas, sempre neteja amb un cop de peu final. Considero un autèntic escàndol que hagi acabat un dels dos partits amb targeta groga, home net i polit com és. Finalment, Marcelo. Ai, Marcelo. Un crac. Em sembla que es diu Messi un que ha actuat contra ell sistemàticament amb traïdoria: en el primer partit ja va passar i en el segon, va agredir-lo novament amb un malintencionat cop de meluc contra els tacs de la seva bota mentre la pilota passava per Valladolid. En definitiva, la superioritat blanca en aquesta Supercopa ha estat tan manifesta, que només l’actitud antiesportiva dels rivals explica la derrota. Ara, faré un altre santhilari i a dormir. Per cert, en el meu deliri, vaig parlar una estona a la llotja amb el president d’aquell club el nom del qual no recordo i em va dir que tot plegat era gravíssim, però que de moment no trenca, que el dinar de directives està boníssim.

Comentaris

  1. Està corrent ara pel twitter. Per si no l'heu vist. El país d'en Mou té molts raconets amagats, cal estar atent!

    Mourinho trepitja el cap de Cesc al 0'22" http://t.co/Y6ADjTX

    Això no ho has dit: en Cesc va tenir la desvergonya de situar-se de tal manera que amb la closca li va ratllar la sola de la sabata a Mou!

    ResponElimina
  2. Doncs així les gasten... Extrapolem-lo a la declaració d'independència. Una resposta similar ens donaran des de les Espanyes. Una enrabiada general amb boicots i certa violència. I GUANYAREM!!!

    ResponElimina
  3. Quan en Pep diu que algun dia prendrem mal, té raó. Millor començar la nostra indepedència nacional renunciant a participar als campionats de futbol del mal estat espanyol. És qüestió de federera-se a la British Fed. De passada, li podriem donar les alegries al Chelsea...! Podria fer-se un partidet Emirates-Katar. I visca la pepa!!!

    El món d'en Mou és al sanatori mental de les castelles... recolzat per un Florentino al qui ja li deu anar bé aquesta merda Mou. Quin benefici en treu?, No ho sé, no ho entenc que els agradi ballar sobre de la merda.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.