Ves al contingut principal

Compte amb la destral, que anem mancats de referents morals


El Perelló (Baix Ebre)









El papa Ratzinger ha passat per la capital del país veí, concitant els amors i els odis habituals, expressats aquesta vegada tant pels uns com pels altres amb major hooliganisme de l’habitual (amb qüestions incomprensibles, com ara els descomptes al transport públic o l’excés de violència policial). Potser, tot ha estat tan a flor de pell com a resultat de la calor del mes d’agost que ha arribat finalment (disculpeu-me l’acudit fàcil), amb temperatures infernals. Algunes de les estampes viscudes a Madrid han volgut recuperar l’esperit de les guerres de religió que van abatre Europa als inicis de la modernitat. Us recomano al respecte l’apunt “Anti-antipapa” del magnífic bloc amic El porc senglar, amb el qual m’identifico (encara que no quedi políticament correcte) al cent per cent. Deu ser que em faig gran, però a més d’un crit de tolerància envers els cristians, crec necessari fins i tot anar-hi una mica més enllà en la reflexió.

Fes el que et vingui de gust o allò que t’aprofiti individualment a cada moment, com si estiguessis sol en el món o com si tots els altres hi fossin bàsicament per satisfer els teus desitjos. I, evidentment, fes-ho sempre sense valorar prèviament ni acceptar a posteriori cap de les conseqüències que se’n puguin derivar dels teus actes. Aquesta és la praxis, mancada de qualsevol articulació ètica, que aplica en les seves accions una part creixent dels individus que integren la nostra societat. Les conseqüències d’aquesta falta de reflexió sobre la moralitat dels actes propis, en tots els ordres de la vida social, són a la vista de tothom. A Catalunya, abatut el cristianisme com a referent majoritari (a la nostra explicaven l’altre dia que en deu anys la pràctica religiosa entre els joves ha caigut del 29 al 10%) ha estat substituït per un això és xauxa total. Compte, doncs, amb la destral de la crítica indiscriminada als grups que defensen (estiguem o no d’acord en res, en tot o en part) un perfil de de vida amb exigències morals. Perquè no anem precisament sobrats de referents.

Comentaris

  1. A Madrid han tornat a exercir obsessions que a Catalunya, crec que mai ens han dominat: el fanatisme religiós, el fonamentalisme.
    Que hi ha vida més endins de la matèria és evident. Que el gran univers és vida coordinada i amb voluntat d'expansió, també és evident. I, també és evident que aquesta vida la podem palpar cada dia només observant el gabadal de casualitats i coincidències que ens cauen a sobre al cap d'una setmana. Ara, fer-ne d'això un fanatisme a la Madrid-Vaticana, això és pitjor que ser EEUU!

    ResponElimina
  2. Per tenir referents morals no cal tenir un amic imaginari.

    ResponElimina
  3. Gràcies per la referència al meu apunt, tot un honor venint d'un blog com el teu.

    ResponElimina
  4. Una cosa és l'ètica personal i les creences i una altra el tenir de referent una institució terrenal (l'Església) que pretén impedir com sigui la independència -i que defensa uns postulats ben alluntyats de les pràctiques socials en vigor.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…