Ves al contingut principal

Temptacions inconfessables en l’elector independentista

Platja de les Avellanes (l'Ampolla)
Les properes eleccions espanyoles provocaran un canvi de govern a la metròpoli. L’espanyolisme covard d’esquerres serà substituït per l’ultraespanyolisme rampant de dretes. Si tenim en compte que el català estàndard actua bàsicament de forma reactiva (vegeu sinó la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del Constitucional espanyol), no és descabellat pensar que una victòria aclaparadora dels sectors polítics més anticatalans del país veí donarà l’empenta definitiva al nostre procés d’alliberament nacional. Naturalment, si hom pensa miop en els propers anys, això és una bajanada. Ara bé, si ens plantegem l’escenari en el llarg recorregut, aquest patiment és segurament la darrera febrada que haurem de patir abans de matar definitivament el virus que ens ha afeblit durant els darrers tres-cents anys.

Desmotivats per l’expectativa electoral del 20-N, no pocs electors independentistes que es debaten entre anar per darrera vegada a les urnes que ens paren els espanyols o quedar-se definitivament a casa, s’hauran arribat a plantejar (en un moment de juguesca, tot s’ha de dir), fins i tot, la conveniència de votar el PP. Com va escriure aquí la Núria, això seria com cremar la teva pròpia casa. Però a tots ens ha passat pel cap. De feia anys ho comentava en vetllades poc serioses amb els companys, coneixedors tots plegats del caràcter mesell de la majoria dels nostres compatriotes: necessitem una bona crisi econòmica i una victòria esclatant del Partit Popular. Aquest escenari, finalment, el tenim a tocar de dits. No és agradable, provoca un patiment enorme a centenars de milers de catalans, però pot esdevenir definitivament alliberador.

Comentaris

  1. Home, no fotem anar a votar el PP !!Això seria donar-els-hi un gust que no es mereixen. Jo vaig decidir no anar a votar, i si algú em pregunta perquè, diré que el que votin els catalans a Madrid NO SERVEIX PER RES. I per descomptat, si algú se li passa pel cap regalar el vot a CiU, crec que s'equivoca, i no cal dir perquè, no?
    JQM L'Hospitalet de l'Infant

    ResponElimina
  2. mentre els colons españols puguin votar a les nostres eleccions jo penso seguir votant a les seves eleccions metropolitanes

    ResponElimina
  3. Jo votaré pel mateix motiu d'en Martell i per exercici "democràtic" considerant la data del 20N. Ara bé, no tinc clar què votar, evidentment, la papereta no hi durà escrit el nom de l'etern ministrable Duran.

    ResponElimina
  4. Deia que... Doncs jo no penso anar a votar. Son les eleccions d'un país estranger que no m'agrada. No penso alimentar la maquinaria d'un país que m'està oprimint.

    ResponElimina
  5. Es ben facil:
    O vot util amb el nas tapat.
    O vot a la paparera dels partits minoritaris, que son gent que s'estant trencant les banyes per el païs, a canvi, tan sols, de constatar que cada cop som i serem mes.
    No votar facilita les majories a l'enemic i desanima els patriotes.

    ResponElimina
  6. Em sembla que encara hi ha possibilitats que una ERC amb Alfred Bosch al davant faci una feina excel·lent al Congreso. Jo tinc ganes de veure algun dia un grup català fent difícil la governabilitat d'Espanya, hem d'atacar el seu sistema des de dins també.

    ResponElimina
  7. Jo també crec que una majoria absoluta del Pp pot ser l'empenta que ens fa falta.

    ResponElimina
  8. Estic més aviat en la línia de l'Albert. Crec que si no presentem guerra a casa d'ells, poc farem aquí mateix. Si aconseguim no sé, deu escons, i sumem amb els CiU i amb alguna possible escisió del PSC (PSCnatur, ja!), potser es pugui aplegar algun grupet d'una trentena que vulguin gresca. Tinguem present que hi haurà Bildu també disposats a fer gresca. Quaranta o cinquanta els podem arribar a fer.
    Sinó, què? A casa sense esma de fer res? Almenys, els incomodem. És qüestió de fer-nos sentir amb trascedència a la premsa exterior!

    ResponElimina
  9. No sé si el PP serà la solució. Poden fer-nos molt més mal del que estan fen ara. Però com a tota lluita important sempre hi ha un moment desesperat.

    Jo si aniré a votar. Primer perquè un avi va lluitar perquè ho pogués fer i li dec. Segon perquè, ha de quedar constància de que no passo de tot si no voto (com ho venen) i donar suport a la gent d'a aquell partit o coalició (això espero) per petita que sigui, que lluiti.

    ResponElimina
  10. Jo el que vull és que peti tot. Que despertem abans de caure encara més avall.

    El PP/Rajoy pot ajudar a què això passi: no tenen la finesse maquiavèlica d'en Rubalcaba, son tan incompetents (o més) que els del PSOE i son encara més desacomplexadament anticatalans.

    Poden portar fàcilment a Catalunya i a Espanya a l'abisme. Que és just el que necessitem.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…