Ves al contingut principal

Eleccions a la metròpoli l’1 de setembre

S'Agaró
Sense dubte. Si fos possible, caldria avançar les eleccions que organitzen els veïns al primer dia hàbil de setembre. També podrien fer-les a l’agost, total. Els espanyols les volen per poder lluitar contra la crisi amb les mesures que ningú coneix d’en Rajoy (sabem que no parla idiomes, ni tan sols el del seu país d’origen, però, algú pot acreditar que sap l’espanyol?). Entre els catalans hi ha diverses opcions: la primera, la dels espanyols de mentalitat que viuen entre nosaltres, que no difereix en res de la dels seus germans peninsulars. Un altre sector de catalans pensa que el més bo és avançar-les per poder negociar el pacte fiscal i començar a aplicar els nostres recursos a lluitar contra la crisi (alhora que transferim la responsabilitat del deute als veritables causants, en comptes d’assumir-la nosaltres cada dia al The Economist).

Finalment, una part minoritària dels catalans pensem que cal avançar-les costi el que costi per a què el tocomotxo fiscal quedi al descobert el més aviat possible. Després de la reforma estatutària cap al no res, el pacte fiscal és la darrera maniobra de distracció que el nostre estimat establishment (amb el suport entusiasta de centenars de milers de votants) ha decidit emprendre per distreure el personal de l’autèntic objectiu. Són etapes que calia cremar per anar afegint nous convençuts de la inviabilitat de l’autonomisme com a marc polític capaç de dotar de dignitat i benestar el nostre país. Així que, sí, sí. Decididament cal avançar les eleccions dels veïns i fer-les el més aviat possible. Com més aviat deixem l’autonomisme governant en pilotes, abans hauran d’encarar la pregunta de com s’exerceix el famós dret a decidir dins el Regne d’Espanya.

Comentaris

  1. Amb o sense eleccions espanyoles el pacte fiscal serà un fracàs disfressat d'èxit rotund celebrat per una gran massa de catalano-zombis que amb el pas del temps s'adonaran de la seva manca absoluta de sentit comú es, mes que preocupat, un problema que cal amagar amb noms com seny, prudència, negociació i catalanitat.

    ResponElimina
  2. Seria un espectacle, el de les eleccions, digne d'una comèdia de teatre. Em temo, però, que estem tant domesticats que ni amb un espectacle tant divertit com el que ens prometen, ningú no hi sabrà veure l'entreteniment que ens brindaran al pati de la presó.
    Actor 1: Pallasso Rajoy atacant contra ETA.
    Actor 2: Pallasso Rubalcaba atacant contra la crisi.
    Actor 3: Pallasso Duran atacant contra les incomprensions.
    Etc..........

    Amunt i crits! Que comenci l'espectacle! ...mentrestant a pa i aigua, picant contra les pedres...

    ResponElimina
  3. Les motos que ha venut en Mas a més d'un omplen les carreteres de Catalunya....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…