Ves al contingut principal

Escenes de platja: els palistes impenitents

Barra del Trabucador
L’any passat, de vacances, us vaig parlar del nen enganxifós, una figura gairebé sempre present quan un va a la platja amb criatures. Aquell nen que, tot i tenir els seus propis pares i les seves pròpies joguines (a casa seva) s’enganxa als teus fills i als teus estris de platja i no hi ha manera humana de treure-te’l de sobre. Tot plegat mentre els seus progenitors li riuen les gràcies (oi que sociable és el nen!) i passen absolutament de tot. Per les raons que sigui, aquest any, la tasca emprenyadora del nen enganxifós ha estat substituïda per la dels palistes impenitents. Són individus de totes les edats i nacionalitats però que, per raons de fons que se m’escapen, semblen no haver superat un determinat coeficient intel·lectual equivalent als dotze anys. A més, arran d’una estranya alteració en la seva percepció de l’espai actuen com si fossin a una illa deserta, sense importar-los que a les platges d’aquesta banda de la mediterrània la ràtio d’ocupació se situï en els tres banyistes per metre quadrat.

Els palistes, en parelles del mateix o de diferent sexe (serveix per lligar?), ocupen uns deu metres de platja, situats sempre on l’aigua arriba poc més enllà dels peus. Els importa un rave el que succeeix al seu voltant, ocupats únicament en observar la trajectòria, sovint deficient, que descriu la bola que acaben d’impulsar al cel. Confesso que, sempre que puc, amb un rampell de la seva mateixa incapacitat d’observació, procuro passar exactament pel mig. Ja se sap la millor defensa (abans que et donin un cop o topin amb tu o els teus) és un bon atac. Però ells s’aïllen amb una capacitat extraordinària. Ahir vaig entendre finalment que aquesta capacitat s’hereta i s’exercita: els dos pares francesos del costat jugaren amb dedicació i passaren després les seves pales als fills, abans de començar a perseguir-se. Són models d’actuació, comportaments (a)socials, que la platja posa en evidència, com un escenari privilegiat de l’estupidesa humana. Hi tornarem.

Comentaris

  1. Un altre dels motius pels quals gairebé mai no trepitjo una platja....

    ResponElimina
  2. Visc a Calafell i no vaig a la platja! Aquest any hem descobert una platja pedragosa a Cubelles a on no hi va ningú, ens hem comprat unes sandalies i per fí...ens hi podem banyar lliures de maleducats.
    Vull, però, fer un suggeriment referent al teu escrit d'ahir i reprenent el fil de les aportacions dels companys blogers.
    M'agradaria proposar-vos de donar recolzament, desde el blog i també des de l'entorn de cadascun de nosaltres, a l'actitut de lluita passiva, que molts de nosaltres duem i que és molt efectiva si és majoritària.
    Des de aquí proposar accions com:
    comprar productes catalans o d'arreu però mai, si es pot, espanyols o amb seu social a Espanya.
    No cinema en castellà...
    Em permeto proposar-ho aquí per un sentit d'unitat i efectivitat, com quan apadrinavem un diputat recordeu? Després en faig difusió a altres webs i comentaris de diaris digitals, en una simbiosi positiva.
    Si teniu idees més elaborades, coneixeu webs a on hi hagi llistats de productes, etc. compartiu. Us recomano el llibre "sense Espanya" a on s'explica la dimensió que pot tenir el boicot: molt important i a l'abast de tots! Som-hi!
    Gràcies
    Núria.

    ResponElimina
  3. Ostres Nuria jo tinc una casa a Calafell, concretament a Mas Romeu. Des de casa es veu el mar i mai anem a la platja. Es una incongruència que m'agradi el mar i no la platja?. Nosaltres fa temps que optem per productes de la terra. De vegades es difícil. Entre d'altres coses perquè els productes d'aquí generalment son mes cars. Per què?. Quant "mes català" mes car. Ja s'ho podrien mirar, ja. Seria la conya que el productes catalans fossin mes econòmics que els forans. De "fer país" sempre el fem els mateixos i sempre es a base de rascar-se la butxaca.

    ResponElimina
  4. Jo sóc de Vilanova i no vaig a la platja des de fa 5 anys mínim.

    No recordeu la bilis vomitada pels espanyoleitors degut a les declaracions del conseller Pelegrí? Alguns fins i tot demanaven un altre boicot! El boicot al cava català va provocar que s'enfoqués la venda cap a l'estranger... i poder d'aquí poc (si es que ja no passa) exportarem més a l'estranger que no pas cap a Ecspanya.

    Ara el tema que em preocupa més és la nostra indústria, l'any que ve encara es destruiran llocs de treball... Algú entès en el tema em pot explicar com veu el futur?

    ResponElimina
  5. O sigui que sense la meva presència seguiu amb tota l'activitat a ple rendiment!? Que bonic!

    Us faig una aportació més d'aquesta manera de ser espanyolera: -1) Tornes a la Vall d'Aran i ets trobes amb una expedició francesa de jubilats que omplen tot un hotel. Gràcies a Déu, nosaltres dos ja ho teniem concertat. En el moment de la màxima concentració, el sopar, hi havia el clàssic rumor de veus provocades per una trentena de veus franceses tots parlant alhora. Aquesta veu no impossibilitava gens ni mica parlar amb el cambrer; més aviat, sobrada potència de veu nostra i l'abaixàvem per no ser mal educats. Doncs bé, s'incorporen quatre quarentons espanyols i el silenci s'ha fos. 2) Vàrem estar a la Bassa d'Oles. Hi havia gent pescant, passejant i se sentia el batre dels ocells. Van desembarcar un grup d'esoanyolitos i tot va ser una olla de grills! Almenys, com no ho van trobar prou vulgar, es van amagar del sol dins dels seus cotxes i allà es van desfogar amb les seves ràdios, orgullosos de ser diferents.
    En fi, per què seguir, no?
    Per cert, que a la Terra de Mou no saben ni fer la maneta! Quan ho intenten, els surt una mà monstruosa de sis dits...!!

    Salut!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.