Ves al contingut principal

Escenes de platja: els palistes impenitents

Barra del Trabucador
L’any passat, de vacances, us vaig parlar del nen enganxifós, una figura gairebé sempre present quan un va a la platja amb criatures. Aquell nen que, tot i tenir els seus propis pares i les seves pròpies joguines (a casa seva) s’enganxa als teus fills i als teus estris de platja i no hi ha manera humana de treure-te’l de sobre. Tot plegat mentre els seus progenitors li riuen les gràcies (oi que sociable és el nen!) i passen absolutament de tot. Per les raons que sigui, aquest any, la tasca emprenyadora del nen enganxifós ha estat substituïda per la dels palistes impenitents. Són individus de totes les edats i nacionalitats però que, per raons de fons que se m’escapen, semblen no haver superat un determinat coeficient intel·lectual equivalent als dotze anys. A més, arran d’una estranya alteració en la seva percepció de l’espai actuen com si fossin a una illa deserta, sense importar-los que a les platges d’aquesta banda de la mediterrània la ràtio d’ocupació se situï en els tres banyistes per metre quadrat.

Els palistes, en parelles del mateix o de diferent sexe (serveix per lligar?), ocupen uns deu metres de platja, situats sempre on l’aigua arriba poc més enllà dels peus. Els importa un rave el que succeeix al seu voltant, ocupats únicament en observar la trajectòria, sovint deficient, que descriu la bola que acaben d’impulsar al cel. Confesso que, sempre que puc, amb un rampell de la seva mateixa incapacitat d’observació, procuro passar exactament pel mig. Ja se sap la millor defensa (abans que et donin un cop o topin amb tu o els teus) és un bon atac. Però ells s’aïllen amb una capacitat extraordinària. Ahir vaig entendre finalment que aquesta capacitat s’hereta i s’exercita: els dos pares francesos del costat jugaren amb dedicació i passaren després les seves pales als fills, abans de començar a perseguir-se. Són models d’actuació, comportaments (a)socials, que la platja posa en evidència, com un escenari privilegiat de l’estupidesa humana. Hi tornarem.

Comentaris

  1. Un altre dels motius pels quals gairebé mai no trepitjo una platja....

    ResponElimina
  2. Visc a Calafell i no vaig a la platja! Aquest any hem descobert una platja pedragosa a Cubelles a on no hi va ningú, ens hem comprat unes sandalies i per fí...ens hi podem banyar lliures de maleducats.
    Vull, però, fer un suggeriment referent al teu escrit d'ahir i reprenent el fil de les aportacions dels companys blogers.
    M'agradaria proposar-vos de donar recolzament, desde el blog i també des de l'entorn de cadascun de nosaltres, a l'actitut de lluita passiva, que molts de nosaltres duem i que és molt efectiva si és majoritària.
    Des de aquí proposar accions com:
    comprar productes catalans o d'arreu però mai, si es pot, espanyols o amb seu social a Espanya.
    No cinema en castellà...
    Em permeto proposar-ho aquí per un sentit d'unitat i efectivitat, com quan apadrinavem un diputat recordeu? Després en faig difusió a altres webs i comentaris de diaris digitals, en una simbiosi positiva.
    Si teniu idees més elaborades, coneixeu webs a on hi hagi llistats de productes, etc. compartiu. Us recomano el llibre "sense Espanya" a on s'explica la dimensió que pot tenir el boicot: molt important i a l'abast de tots! Som-hi!
    Gràcies
    Núria.

    ResponElimina
  3. Ostres Nuria jo tinc una casa a Calafell, concretament a Mas Romeu. Des de casa es veu el mar i mai anem a la platja. Es una incongruència que m'agradi el mar i no la platja?. Nosaltres fa temps que optem per productes de la terra. De vegades es difícil. Entre d'altres coses perquè els productes d'aquí generalment son mes cars. Per què?. Quant "mes català" mes car. Ja s'ho podrien mirar, ja. Seria la conya que el productes catalans fossin mes econòmics que els forans. De "fer país" sempre el fem els mateixos i sempre es a base de rascar-se la butxaca.

    ResponElimina
  4. Jo sóc de Vilanova i no vaig a la platja des de fa 5 anys mínim.

    No recordeu la bilis vomitada pels espanyoleitors degut a les declaracions del conseller Pelegrí? Alguns fins i tot demanaven un altre boicot! El boicot al cava català va provocar que s'enfoqués la venda cap a l'estranger... i poder d'aquí poc (si es que ja no passa) exportarem més a l'estranger que no pas cap a Ecspanya.

    Ara el tema que em preocupa més és la nostra indústria, l'any que ve encara es destruiran llocs de treball... Algú entès en el tema em pot explicar com veu el futur?

    ResponElimina
  5. O sigui que sense la meva presència seguiu amb tota l'activitat a ple rendiment!? Que bonic!

    Us faig una aportació més d'aquesta manera de ser espanyolera: -1) Tornes a la Vall d'Aran i ets trobes amb una expedició francesa de jubilats que omplen tot un hotel. Gràcies a Déu, nosaltres dos ja ho teniem concertat. En el moment de la màxima concentració, el sopar, hi havia el clàssic rumor de veus provocades per una trentena de veus franceses tots parlant alhora. Aquesta veu no impossibilitava gens ni mica parlar amb el cambrer; més aviat, sobrada potència de veu nostra i l'abaixàvem per no ser mal educats. Doncs bé, s'incorporen quatre quarentons espanyols i el silenci s'ha fos. 2) Vàrem estar a la Bassa d'Oles. Hi havia gent pescant, passejant i se sentia el batre dels ocells. Van desembarcar un grup d'esoanyolitos i tot va ser una olla de grills! Almenys, com no ho van trobar prou vulgar, es van amagar del sol dins dels seus cotxes i allà es van desfogar amb les seves ràdios, orgullosos de ser diferents.
    En fi, per què seguir, no?
    Per cert, que a la Terra de Mou no saben ni fer la maneta! Quan ho intenten, els surt una mà monstruosa de sis dits...!!

    Salut!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…