Ves al contingut principal

Estranyes reformes constitucionals amb pudor de sofre

La Caixa (Barcelona)








Confesso que fa uns dies vaig començar a escriure un apunt relatiu a la petició franco-alemanya de reformar les constitucions dels disset països de la zona euro per establir uns límits d’endeutament públic. Bàsicament, l’havia concebut amb l’objectiu d’escarnir, en comparació a allò que és habitual a Europa, el nivell màxim d’immobilisme constitucional del Regne d’Espanya, bunqueritzat en els aspectes més punyents de la seva estructura política i territorial, amb l’objectiu de consolidar les conquestes que el franquisme residual va assolir encara el 1978. Estava equivocat. Estic impressionat. En ben pocs dies PSOE i PP, els dos partits espanyols de qui depèn, s’han posat d’acord (en allò que ens afecta a nosaltres i amb l’acord del líder unionista Duran i Lleida) a limitar encara més per via d’urgència la (in)capacitat política de la Gestoria.

D’entrada, costa molt i molt entendre el perquè de la necessitat d’aquesta reforma, per molt que ens l’ordenin els nostres socis majors europeus. No n’hi ha prou amb un compromís polític dels partits pel que fa a la contenció pressupostària? Cal que estigui escrit a la carta magna? Durant els darrers anys s’han aprovat lleis manifestament contraconstitucionals (com ara l’abolició del servei militar o el matrimoni entre persones del mateix sexe) sense que ningú invoqués la necessitat d’una reforma. De la mateixa manera que s’incompleix el text constitucional en aquests aspectes, es podrà menystenir o interpretar al gust pel que fa als números públics? Alhora, altres aspectes que sí la reclamaven (com ara els relatius a la successió reial o la reforma del Senat) continuen i continuaran (que són incòmodes) al congelador. Costa molt i molt d’entendre la jugada, doncs. I és difícil no veure en el ràpid acord entre PP i PSOE alguna estratègia de la qual els catalans sortirem malparats. Com sempre.

P.S. Ah i referèndum ni de broma: les coses importants no es deixen en mans de la gent...

Comentaris

  1. Alguns dels nostres polítics, que son tan ben pensats i tan bones persones, ja van dient que no ho veuen malament. Passerells o traïdors!!. Qui no cregui que els espanyols aprofitaran per deixar-nos despullats es que es, directament, anormal.

    ResponElimina
  2. Jo ho veig com una emergència nacional, tenim l'espasa de Damocles al damunt... i el President sense cancel·lar les seves vacances. Realment, i utilitzant una expressió genuïnament teva, aquesta gent està narcotitzada.

    ResponElimina
  3. Es constata que CiU no aprofita l'ocasió per posar l'abús de la desequilibrada balança fiscal a sobre la taula; i exigir-ne una solució raonable també a la constitució.
    Seria una molt bona ocasió per parlar clar i català, quan era a més la prioritat de CiU amb Madrid aquesta legislatura.
    No deceben mai, amagant el cap sota l'ala.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…