Ves al contingut principal

La tesi Boira honora el seu nom

Cartoixa d'Scala Dei
La constatació en els darrers temps, tan malament denunciada a la pràctica pels anomenats indignats, que els grans poders financers, sense cap control polític a nivell mundial ni continental, són els veritables responsables de la crisi econòmica que ens enfonsa (en paral·lel a l'espoli espanyol que ens remata), ha insuflat un nou aire de vida a la vella tesi sobre la inutilitat dels estats. Aquella que durant anys i anys no deixàvem d'escoltar a tota hora fins al fracàs estrepitós del referèndum de la mal anomenada Constitució europea: ja no calen estats, que la Unió Europea ho supera tot. No veieu que hi ha una transferència massiva de sobirania en direcció a Brusel·les? El geògraf valencià Josep Vicent Boira, col·laborador habitual de l'Oracle d'en Xavier Grasset (una mica somnífer en la versió estiuenca, perdoneu, però algú ho havia de dir), és dels que puja ara a aquest cavall. Articles com el publicat fa només uns dies, "Sobirà fracàs de l'Estat", són una mostra excel·lent d'una tesi mantinguda habitualment durant els darrers mesos.

Catalunya no ha de demanar un estat, ens tornen a dir una vegada més, que això ja no és modern. Ha de proposar quelcom més innovador, original, tot fent de la necessitat (més ben dit, de la impotència) virtut. Aquesta línia de pensament, en una demostració d'equilibri i ben intencionada ponderació argumental, acostuma a derivar ràpidament cap a la feblesa dels petits estats que demostren de manera fefaent els exemples de Grècia, Portugal i Irlanda, tot oblidant sistemàticament, per exemple, els nivell de benestar (encara avui) de Suïssa, Dinamarca i Finlàndia. Acostuma a negligir el fet que cap Estat constituït veu la necessitat de desfer-se'n de la seva estructura actual, fet que per si sol ja ens hauria d'alertar sobre l'originalitat de la tesi Boira. En fi, que sí que sí, que quan siguem com els altres, ens dedicarem a resoldre els problemes d'organització del poder a nivell mundial, necessitat indubtablement de reforma, i a proposar-ne originalíssimes solucions. Fins aleshores, com tothom, a prendre allò que és nostre.

Comentaris

  1. Ens l'hem de prendre, el nostre Estat Català. Que ja n'erem de propis i lliures! I més avançats que els altres. No cal repetir-ho als més coneixedors que jo mateix.
    A les properes eleccions del mal estat veï es podrà fer un assaig de coalició dels nostres diversos partits indep., tots mantenint la seva identitat. Si ho arribem a consumar, lluny d'intentar convèncer de res a Madriz, estarem preparats per prendre el nostre Parlament.

    ResponElimina
  2. Em va frapar l'estultícia argumental d'aquest senyor. No havia vist en molt de temps un intent narcotitzador (usant terminologia bonpatriciana) tan descarat i barroer.

    No és sorprenent que argumentalment no s'aguanti per enlloc, el que diu no s'ho deu creure ni l'autor. El que és sorprenent és que tot un catedràtic tingui tan poca finor intentant colar-la.

    Quan vull que el meu gos s'empassi una pastilla de gust desagradable li embolico en salami. Aquest home no sap ni fer això. Si tots els catedràtics son tan mediocres anem ben arreglats.

    Així que li vaig enviar un email per comentar-li el seu arícle:

    Aquí va:

    Catalunya, mentre formi part d’Espanya anirà unida a un d’aquests “estats fallits” que vostè diu. Així que, caient Espanya, caurà Catalunya.

    I com que la Catalunya autonòmica no pot decidir ni sobre el seu propi estatut, molt menys podrà crear una novedosa estructura postestatal dins del dret internacional.

    Això, si fos necessari, ho hauria creat un grup d’estats sobirans amb la capacitat legislativa i econòmica per fer-ho. I ara ve la sorpresa: aquesta estructura ja existeix, es diu Unió Europea, un club d’Estats. Si no fos per la UE, Grècia i tots els seus amics sí que haguessin fet fallida. Gràcies a la UE han pogut (de moment) salvar els mobles.

    És sorprenent que una persona llegida com vostè, abans que acceptar que la independència és una bona solució, s’hagi de fer aquestes palles mentals. Suposo que ara que el federalisme no ven ens heu d'intentar colar un altre sopar de duro. Ara ja no es tracta de reformar Espanya, ara es tracta de reformar l'organització política de tot el mon!

    Però bé, li dono el benefici del dubte : vull un PDF sobre com han de ser aquestes organitzacions postnacionals, com serà concretament Catalunya, com ens permetrà decidir el futur sense la ingerència espanyola i com servirà això per afrontar els reptes immediats i de futur que te el nostre país. Després de llegir-lo enviaré còpia a l’ONU. Segur que les seves idees revolucionàries faran repensar moltes coses per allà.

    Fins i tot crec que els EUA, Japó i Alemanya es dissoldran. Agitaran còpies impreses del seu document, cridaràn entusiasmats “Das ist gut!, This is amazing insight!” i trucaran al president espanyol demanant-li per favor que els deixin entrar com a comunitat autònoma dins d’Espanya. Que ells el que volen ser de veritat és la Califòrnia d’Espanya i no un trist protectorat com Kosovo.
    Que tingui un bon dia.

    No esperava resposta i no en vig tenir.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.