Ves al contingut principal

La tesi Boira honora el seu nom

Cartoixa d'Scala Dei
La constatació en els darrers temps, tan malament denunciada a la pràctica pels anomenats indignats, que els grans poders financers, sense cap control polític a nivell mundial ni continental, són els veritables responsables de la crisi econòmica que ens enfonsa (en paral·lel a l'espoli espanyol que ens remata), ha insuflat un nou aire de vida a la vella tesi sobre la inutilitat dels estats. Aquella que durant anys i anys no deixàvem d'escoltar a tota hora fins al fracàs estrepitós del referèndum de la mal anomenada Constitució europea: ja no calen estats, que la Unió Europea ho supera tot. No veieu que hi ha una transferència massiva de sobirania en direcció a Brusel·les? El geògraf valencià Josep Vicent Boira, col·laborador habitual de l'Oracle d'en Xavier Grasset (una mica somnífer en la versió estiuenca, perdoneu, però algú ho havia de dir), és dels que puja ara a aquest cavall. Articles com el publicat fa només uns dies, "Sobirà fracàs de l'Estat", són una mostra excel·lent d'una tesi mantinguda habitualment durant els darrers mesos.

Catalunya no ha de demanar un estat, ens tornen a dir una vegada més, que això ja no és modern. Ha de proposar quelcom més innovador, original, tot fent de la necessitat (més ben dit, de la impotència) virtut. Aquesta línia de pensament, en una demostració d'equilibri i ben intencionada ponderació argumental, acostuma a derivar ràpidament cap a la feblesa dels petits estats que demostren de manera fefaent els exemples de Grècia, Portugal i Irlanda, tot oblidant sistemàticament, per exemple, els nivell de benestar (encara avui) de Suïssa, Dinamarca i Finlàndia. Acostuma a negligir el fet que cap Estat constituït veu la necessitat de desfer-se'n de la seva estructura actual, fet que per si sol ja ens hauria d'alertar sobre l'originalitat de la tesi Boira. En fi, que sí que sí, que quan siguem com els altres, ens dedicarem a resoldre els problemes d'organització del poder a nivell mundial, necessitat indubtablement de reforma, i a proposar-ne originalíssimes solucions. Fins aleshores, com tothom, a prendre allò que és nostre.

Comentaris

  1. Ens l'hem de prendre, el nostre Estat Català. Que ja n'erem de propis i lliures! I més avançats que els altres. No cal repetir-ho als més coneixedors que jo mateix.
    A les properes eleccions del mal estat veï es podrà fer un assaig de coalició dels nostres diversos partits indep., tots mantenint la seva identitat. Si ho arribem a consumar, lluny d'intentar convèncer de res a Madriz, estarem preparats per prendre el nostre Parlament.

    ResponElimina
  2. Em va frapar l'estultícia argumental d'aquest senyor. No havia vist en molt de temps un intent narcotitzador (usant terminologia bonpatriciana) tan descarat i barroer.

    No és sorprenent que argumentalment no s'aguanti per enlloc, el que diu no s'ho deu creure ni l'autor. El que és sorprenent és que tot un catedràtic tingui tan poca finor intentant colar-la.

    Quan vull que el meu gos s'empassi una pastilla de gust desagradable li embolico en salami. Aquest home no sap ni fer això. Si tots els catedràtics son tan mediocres anem ben arreglats.

    Així que li vaig enviar un email per comentar-li el seu arícle:

    Aquí va:

    Catalunya, mentre formi part d’Espanya anirà unida a un d’aquests “estats fallits” que vostè diu. Així que, caient Espanya, caurà Catalunya.

    I com que la Catalunya autonòmica no pot decidir ni sobre el seu propi estatut, molt menys podrà crear una novedosa estructura postestatal dins del dret internacional.

    Això, si fos necessari, ho hauria creat un grup d’estats sobirans amb la capacitat legislativa i econòmica per fer-ho. I ara ve la sorpresa: aquesta estructura ja existeix, es diu Unió Europea, un club d’Estats. Si no fos per la UE, Grècia i tots els seus amics sí que haguessin fet fallida. Gràcies a la UE han pogut (de moment) salvar els mobles.

    És sorprenent que una persona llegida com vostè, abans que acceptar que la independència és una bona solució, s’hagi de fer aquestes palles mentals. Suposo que ara que el federalisme no ven ens heu d'intentar colar un altre sopar de duro. Ara ja no es tracta de reformar Espanya, ara es tracta de reformar l'organització política de tot el mon!

    Però bé, li dono el benefici del dubte : vull un PDF sobre com han de ser aquestes organitzacions postnacionals, com serà concretament Catalunya, com ens permetrà decidir el futur sense la ingerència espanyola i com servirà això per afrontar els reptes immediats i de futur que te el nostre país. Després de llegir-lo enviaré còpia a l’ONU. Segur que les seves idees revolucionàries faran repensar moltes coses per allà.

    Fins i tot crec que els EUA, Japó i Alemanya es dissoldran. Agitaran còpies impreses del seu document, cridaràn entusiasmats “Das ist gut!, This is amazing insight!” i trucaran al president espanyol demanant-li per favor que els deixin entrar com a comunitat autònoma dins d’Espanya. Que ells el que volen ser de veritat és la Califòrnia d’Espanya i no un trist protectorat com Kosovo.
    Que tingui un bon dia.

    No esperava resposta i no en vig tenir.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…