Ves al contingut principal

L’ardit Sandro Rosell torna a abstenir-se

Platja de la Vila Olímpica (Barcelona)








L’actitud del president del Barça arran dels lamentables fets protagonitzats pel Real Madrid a la Supercopa del Regne d’Espanya m’ha recordat molt, però molt, la seva famosa (i covarda) abstenció durant l’assemblea de socis de fa uns mesos, amb motiu de la votació sobre l’acció de responsabilitat a instar pel club contra el president anterior, Joan Laporta. L’home no excel·leix ni per les seves dots comunicatives, ni pels seus reflexes, ni per la seva capacitat de decisió. Fa la impressió que sempre espera instruccions. En molts moments sembla, simplement, que anem fent, aprofitant l’embranzida d’un enorme i triomfant transatlàntic amb el rumb ben traçat en el terreny esportiu. Ara, la tesi oficial és que el problema el tenen ells. I és veritat, el nostre agent doble està destruint a bon ritme el prestigi internacional del rival, fet pel qual li hem d’estar eternament agraïts. El món sencer els veu fer-se autogols per l’escaire.

Tot i que el ridícul estratosfèric el fan ells sols, no sé si és gaire edificant no denunciar Mourinho davant les instàncies federatives i, com deien a Cal Rèflex, deixar indefens un empleat del club. Que la Federació Espanyola no faci absolutament res a iniciativa pròpia és del tot eloqüent de com funcionen els espanyols. Tots plegats es fan la millor censura. Però una altra cosa és el capteniment que és necessari mantenir, per dignitat, de club a club, d’institució a institució. Un no pot amenaçar abans de l’estiu, tot advertint molt seriosament que som al darrer pas abans del trencament de relacions i acte seguit fer veure que ara no ha passat res. Perquè ningú, absolutament ningú de la junta directiva del Madrid ha sortit a censurar la darrera fatxenderia. El que ha passat aquests darrers mesos exigeix un president que no es deixi endur pel bonisme, s’aixequi del sofà i manifesti públicament que les nostres relacions amb el club blanc es limitaran estrictament a allò necessari per cobrir l’expedient. Que no farem més dinars ni actes publicitaris conjunts. Que no som amics.

Comentaris

  1. Ah, però esperàveu alguna reacció del sr. Sandro Rosell? No es pot esperar res d'un sr. que la primera cosa que fa al arribar a can Barça és disculpar-se amb el president d'Extremadura. Trobo a faltar en Laporta...

    Ja fa dies que vaig descobrir el blog i volia dir una cosa, desgraciadament no crec ni que jo arribi a veure Catalunya independent (i això que sóc jove). Espero ficar la pota però la veritat es que ho veig negre.

    PD; He vist un tuit (s'escriu així?) que deia:
    "Sin los nacionalistas catalanes y vascos, España sería hoy la primera potencia mundial."
    Amb un parell de collons.

    ResponElimina
  2. En Sandro el veig com un ex-soci meu que ens va enredar a tots prometent l'aportació de gran clientela, amb tota una imatge personal i d'amistats portentoses. Res de res. Filfa. Això sí, molta relació amb llocs de l'alta societat, i sense que ningú li fes punyetero cas. Com la pel·lícula d'en Peter Sellers amb "guateque". Ara bé, el soci del Barça també és tonto de fàbrica o què?!

    Ah!, Benvingut el nou "Anònim"! Estaria que et posessis un nom, real o de ficció. Com vulguis.
    Vaig de nou a refrescar-me a la Val d'Aran...!!

    ResponElimina
  3. Si. Quan van jugar el partit de la Super Copa al Camp Nou vaig tenir el flaix d'un instant: en Rosell mirant en Florentino, un davant de l'altre. La mirada de submissió d'en Rosell era per plantar un pi. O sigui: cagar-s'hi.
    Ara be, jo opino que ara per ara al Madrid no se li ha de fer ni cas. El que volen es guerra fora dels camps de futból. El Barça, crec, no ha de caure en el parany. La millor manera de combatr-ho es guanyant titols. Això els fa un mal increible, com podem veure.

    ResponElimina
  4. No es pot esperar res més d'un nuñista com Rossell. Jo l'anomeno, de fa temps, Sandro Núñez. Els fets em van donant la raó.
    L'anònim que s'identifiqui; benvingut al club!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…