Ves al contingut principal

L’ardit Sandro Rosell torna a abstenir-se

Platja de la Vila Olímpica (Barcelona)








L’actitud del president del Barça arran dels lamentables fets protagonitzats pel Real Madrid a la Supercopa del Regne d’Espanya m’ha recordat molt, però molt, la seva famosa (i covarda) abstenció durant l’assemblea de socis de fa uns mesos, amb motiu de la votació sobre l’acció de responsabilitat a instar pel club contra el president anterior, Joan Laporta. L’home no excel·leix ni per les seves dots comunicatives, ni pels seus reflexes, ni per la seva capacitat de decisió. Fa la impressió que sempre espera instruccions. En molts moments sembla, simplement, que anem fent, aprofitant l’embranzida d’un enorme i triomfant transatlàntic amb el rumb ben traçat en el terreny esportiu. Ara, la tesi oficial és que el problema el tenen ells. I és veritat, el nostre agent doble està destruint a bon ritme el prestigi internacional del rival, fet pel qual li hem d’estar eternament agraïts. El món sencer els veu fer-se autogols per l’escaire.

Tot i que el ridícul estratosfèric el fan ells sols, no sé si és gaire edificant no denunciar Mourinho davant les instàncies federatives i, com deien a Cal Rèflex, deixar indefens un empleat del club. Que la Federació Espanyola no faci absolutament res a iniciativa pròpia és del tot eloqüent de com funcionen els espanyols. Tots plegats es fan la millor censura. Però una altra cosa és el capteniment que és necessari mantenir, per dignitat, de club a club, d’institució a institució. Un no pot amenaçar abans de l’estiu, tot advertint molt seriosament que som al darrer pas abans del trencament de relacions i acte seguit fer veure que ara no ha passat res. Perquè ningú, absolutament ningú de la junta directiva del Madrid ha sortit a censurar la darrera fatxenderia. El que ha passat aquests darrers mesos exigeix un president que no es deixi endur pel bonisme, s’aixequi del sofà i manifesti públicament que les nostres relacions amb el club blanc es limitaran estrictament a allò necessari per cobrir l’expedient. Que no farem més dinars ni actes publicitaris conjunts. Que no som amics.

Comentaris

  1. Ah, però esperàveu alguna reacció del sr. Sandro Rosell? No es pot esperar res d'un sr. que la primera cosa que fa al arribar a can Barça és disculpar-se amb el president d'Extremadura. Trobo a faltar en Laporta...

    Ja fa dies que vaig descobrir el blog i volia dir una cosa, desgraciadament no crec ni que jo arribi a veure Catalunya independent (i això que sóc jove). Espero ficar la pota però la veritat es que ho veig negre.

    PD; He vist un tuit (s'escriu així?) que deia:
    "Sin los nacionalistas catalanes y vascos, España sería hoy la primera potencia mundial."
    Amb un parell de collons.

    ResponElimina
  2. En Sandro el veig com un ex-soci meu que ens va enredar a tots prometent l'aportació de gran clientela, amb tota una imatge personal i d'amistats portentoses. Res de res. Filfa. Això sí, molta relació amb llocs de l'alta societat, i sense que ningú li fes punyetero cas. Com la pel·lícula d'en Peter Sellers amb "guateque". Ara bé, el soci del Barça també és tonto de fàbrica o què?!

    Ah!, Benvingut el nou "Anònim"! Estaria que et posessis un nom, real o de ficció. Com vulguis.
    Vaig de nou a refrescar-me a la Val d'Aran...!!

    ResponElimina
  3. Si. Quan van jugar el partit de la Super Copa al Camp Nou vaig tenir el flaix d'un instant: en Rosell mirant en Florentino, un davant de l'altre. La mirada de submissió d'en Rosell era per plantar un pi. O sigui: cagar-s'hi.
    Ara be, jo opino que ara per ara al Madrid no se li ha de fer ni cas. El que volen es guerra fora dels camps de futból. El Barça, crec, no ha de caure en el parany. La millor manera de combatr-ho es guanyant titols. Això els fa un mal increible, com podem veure.

    ResponElimina
  4. No es pot esperar res més d'un nuñista com Rossell. Jo l'anomeno, de fa temps, Sandro Núñez. Els fets em van donant la raó.
    L'anònim que s'identifiqui; benvingut al club!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…