Ves al contingut principal

Nous temps, noves exigències individuals i col·lectives

Barra del Trabucador
Fa uns dies n’elucubrava en aquest bloc (amb interessantíssims comentaris posteriors dels lectors), en relació al dret a rebre determinades prestacions públiques municipals. No hi ha dubte que els estats tenen històricament com a una de les seves funcions principals a l’Europa occidental, la d’oferir serveis socials de qualitat i assegurar uns mínims de benestar i d’igualtat d’oportunitat als ciutadans. I així ha de continuar essent, encara que la crisi ho està posant tot, absolutament tot en qüestió. En el cas dels catalans especialment, pel fet que ens deixem massacrar cada any milers de milions d’euros sense dir ni piu. Els temps que ens han tocat viure però, haurien de servir també per replantejar l’exigència d’uns mínims pel que fa a la responsabilitat individual, sense els quals, fos desitjable tancar l’accés a l’abric dels béns públics. L’administració ha d’estudiar molt millor com i a benefici de qui aplica els diners que rep del treball i l’esforç de tothom.

Fóra econòmic i alliçonador. No cal tornar-hi sobre els espectaculars testimonis dels encaputxats de les ciutats angleses, que aquests dies ens han anat oferint tots els mitjans. Perdoneu que barregi una mica de tot, però, a un altre nivell els hem vist també aquí i no només en forma de vandalisme a Lloret. Hem vist al Vendrell morir tres persones per fer cas omís de les banderes vermelles de prohibició del bany. No fa gaire, vehicles de gama alta (màquines de matar) circulant per les nostres tan estimades autopistes a velocitats superiors als 200 km/h. Gent que se’n va de viatge amb els diners de l’atur. Invàlids permanents subvencionats que corren maratons. Altres (no estrangers) que cobren el famós PIRMI perquè tenen set fills (francament, s’hi podien haver fet un nus!). En fi, que no sé per quant temps els diners de tothom hauran de servir per subvenir la irresponsabilitat individual, un dels trets més característics de la nostra societat.

Comentaris

  1. Penso que es molt difícil que la gent que s'aprofita del sistema canviï. Entre d'altres coses perquè es el propi sistema el que habilita l'abús. Es un tema d'educació.Però en una societat on els seus dirigents son els primers en aprofitar-se del sistema serà molt complicat fer canvis en aquest sentit. Ara em ve a la memòria el cas andalús on es donen subvencions a canvi de vots... aquí també passa el mateix. Potser es una herència romana. Tu ho sabràs millor que jo Granollacs: La relació interessada entre el Pater Familias i la seva clientela.

    ResponElimina
  2. La veritat és que jo també pensava com vosaltres, fins que fa més d'un any em vaig quedar sense feina. Us asseguro que des del primer dia vaig apuntar-me en quantes ofertes de treball vaig veure publicades, en al menys vuit portals diferents. I fins avui res. Em queden dos mesos de subsidi d'atur i després no se qui mantindrà a la meva esposa i al meu fill menor d'edat. Catalunya està arruinada i molts catalans, també. És molt fàcil buscar els culpables, no tant les solucions. Un pare de familia no troba feina, ni la mare, ni el fill. Què podem fer? Anar-nos a Andalusia, on serem mal vistos, ja que no som d'allà? Fins que no ens arribi la Independència haurem de demanar caritat? Algú ens assegura que quan siguem lliures, tindrem feina? O només disposarem de més recursos per rebre més subsidis? Perdoneu-me però estic molt desanimat. I gràcies per a la teva constància amb el blog, Granollacs, el tinc d'obligada lectura, cada dia.

    ResponElimina
  3. L'aiguabarreig és prou encertat. Recordareu algunes de les campanyes de la gestoria d'en Pujol: la feina ben feta no té fronteres i que faras a l'any 2000 (no ho recordo bé) campanyes per a no tirar papers a terra, etc.
    Crec que hauriem de tornar, a tota velocitat, (tenim pressa)als valors republicans sobre tot pel que fa a la vinculació de la prosperitat personal a la del país, la laïcicitat, i la llibertat individual, sempre en un context col·lectiu. jo em pregunto, en els últims anys a qui li ha interessat que els catalans no tinguem un sentiment col·lectiu de pertinènça?
    Us recomano L'Esquerra de la Llibertat d'en Jaume Renyé (crític d'Esquerra dels que ha marxat a SI)
    Gràcies pels teus escrits, jo també et segueixo diariament.

    ResponElimina
  4. Per descomptat no es pot generalitzar company vapari59. Ni en el cas català ni en el andalús. Ni en ningun. Però hi han tendències generals. No parlo del que es queda sense feina i viu del subsidi d'atur perquè entre altres coses abans l'apagat. Parlo d'aquell (n'hi han molts, però molts) que cobren el PER i treballen sense estar donats d'alta a la Seguretat Social. L'alcalde li signa les peonades (encara que no las hagi fet) i així s'assegura els vots i si tenen família a Catalunya, llavors si poden també s'aprofiten de nosaltres per aquesta via.

    ResponElimina
  5. D'un país mediterrani, com el nostre, on patim dos estats a la contra de tall borbònicobonapartista, unes classes dirigents porugues i abocades a l'especulació, una Església que, de sempre, ha beneït aquest estat de coses... com podem esperar que les classes populars observin una moral pública calvinista? És impensable, i ho seguirà essent.

    ResponElimina
  6. Un dels problemes que té Espanya és que hi ha moltes CCAA en les que hi ha molt pocs emprenedors. Recordo fa forces anys que una persona que va estar en primera linea del Govern de la República, seguit d'aprop per un dels meus avis, em comentava que per molta autonomia que otorguéssin a Catalunya, mai no aniriem bé econoòmicament, ja que salvant pocs indrets (de tothom coneguts), la majoria dels Espanyols haurien de viure de subsidis. I aquest subsidis només podien obtenir-se de les zones desenvolupades industrialment, com Catalunya. D'aqui l'injust tracte fiscal que tenim des del "restabliment de la democràcia". El més preocupant és que aquest tipus de subsidiats entenen que és el nostre deure el mantenir-los, nó el nostre dret. I això, com hem vist reiteradament, no hi cap Govern Espanyol que ho sàpiga ni ho vulgui arreglar. Per això jo també em sumo a l'Adéu Espanya. I ja no és només per patriotisme, sinó per supervivència.

    ResponElimina
  7. Jo crec que tens raó, bàsicament, en que s'ha de poder parlar de TOT sense manies però amb educació i de forma constructiva.
    I ja que hi som, per què no comencem a donar-li voltes a: què és el diner públic; i què és el diner privat.
    Potser arribarem a la conclusió que no hi ha diferència entre tots dos. I potser no fer aquestes diferències ens faria entendre les coses millor.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…