Ves al contingut principal

Però què estem fent!

L'Ampolla (Baix Ebre)







En caure la tarda, còmodament assegut a la terrassa amb una novel·la carregada de significat entre les mans, resulta difícil mantenir la tensió imprescindible per traspassar el subconscient al món irreal que llegeixes. Al davant, un tapís de fulles grogues i verdes, sobretot de tarongers, salpebrat d’ondulacions vegetals, s’estén formant capes davant les muntanyes que fan de frontera, d’horitzó i de fons. Mentre comença a bufar un ventet més que agradable i el sol s’allunya rere la casa, s’inicia un espectacle gratuït al cel: les orenetes, alliberades de les hores de més calor, passen arran dels nostres caps fent tota mena de giragonses: planegen sobretot, però també remunten enèrgiques el vol, s’aturen desafiant les lleis de la gravetat o es deixen caure puntualment. I així avancen les vacances. La tranquil·litat, la pau d’aquests dies de descans, conjuminada amb petites dosis d’informació procedent dels noticiaris televisius, provoca contrastos curiosos.

Els fets d’Anglaterra resulten colpidors. Enmig d’una naturalesa en equilibri, la constatació d’una societat malalta. Gent sense expectatives, amb res a perdre, desafiant les normes més bàsiques de la convivència. En una jungla urbana. Sense valors de cap mena. És com si el Nadal hagués arribat abans d’hora, comenta un adolescent/pare amb la seva televisió de plasma, nova de trinca (més ben dit que mai). El fracàs de la integració, com varem viure a París, ara a les grans ciutats angleses. Afegit a unes taxes d’atur juvenil que palesen un futur inexistent per a amplíssimes capes socials de tots els colors. Per a milers i milers de persones. Tota una munió d’ingredients socials de degradació que converteixen el nostre futur en un polvorí. Temps de conflicte. Temps de crisi. I nosaltres continuem esperant a disposar de veritable capacitat d’actuació davant dels grans temes que marcaran l’avenir. Ho sento, me’n torno a contemplar les orenetes.

Comentaris

  1. El creixement d'una candidatura impresentable i plena d'impresentables com PxC és un bon termòmetre d'on duu el liberalisme creixent que governa l'economia i els propis governs.
    No cal tenir por, com a independentistes, a reclamar no només un estat propi sinó més estat, en el sentit d'un poder col·lectiu que fa passar per l'adreçador tota la societat.
    Els segles que hem tingut dos estatse en contra nostra no ens han de fer oblidar que l'estat nació jacobí i centralista, en tots els aspectes, ha estat la garantia de que l'enorme creixement econòmic esdevingut de la revolució industrial ençà ha anat acompanyat d'un cert reequilibri social. Als catalans no ens ha de fer por enarborar el concepte d'estat.
    A més, cal tenir molt present que contra dos estats tan poderorsos com l'espanyol i el francès no s'hi pot oopsar una nebulosa liberal sinó un poder prou fort per a doblegar-los. I poder vol dir justament això: poder.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.