Però què estem fent!

L'Ampolla (Baix Ebre)







En caure la tarda, còmodament assegut a la terrassa amb una novel·la carregada de significat entre les mans, resulta difícil mantenir la tensió imprescindible per traspassar el subconscient al món irreal que llegeixes. Al davant, un tapís de fulles grogues i verdes, sobretot de tarongers, salpebrat d’ondulacions vegetals, s’estén formant capes davant les muntanyes que fan de frontera, d’horitzó i de fons. Mentre comença a bufar un ventet més que agradable i el sol s’allunya rere la casa, s’inicia un espectacle gratuït al cel: les orenetes, alliberades de les hores de més calor, passen arran dels nostres caps fent tota mena de giragonses: planegen sobretot, però també remunten enèrgiques el vol, s’aturen desafiant les lleis de la gravetat o es deixen caure puntualment. I així avancen les vacances. La tranquil·litat, la pau d’aquests dies de descans, conjuminada amb petites dosis d’informació procedent dels noticiaris televisius, provoca contrastos curiosos.

Els fets d’Anglaterra resulten colpidors. Enmig d’una naturalesa en equilibri, la constatació d’una societat malalta. Gent sense expectatives, amb res a perdre, desafiant les normes més bàsiques de la convivència. En una jungla urbana. Sense valors de cap mena. És com si el Nadal hagués arribat abans d’hora, comenta un adolescent/pare amb la seva televisió de plasma, nova de trinca (més ben dit que mai). El fracàs de la integració, com varem viure a París, ara a les grans ciutats angleses. Afegit a unes taxes d’atur juvenil que palesen un futur inexistent per a amplíssimes capes socials de tots els colors. Per a milers i milers de persones. Tota una munió d’ingredients socials de degradació que converteixen el nostre futur en un polvorí. Temps de conflicte. Temps de crisi. I nosaltres continuem esperant a disposar de veritable capacitat d’actuació davant dels grans temes que marcaran l’avenir. Ho sento, me’n torno a contemplar les orenetes.

Comentaris

  1. El creixement d'una candidatura impresentable i plena d'impresentables com PxC és un bon termòmetre d'on duu el liberalisme creixent que governa l'economia i els propis governs.
    No cal tenir por, com a independentistes, a reclamar no només un estat propi sinó més estat, en el sentit d'un poder col·lectiu que fa passar per l'adreçador tota la societat.
    Els segles que hem tingut dos estatse en contra nostra no ens han de fer oblidar que l'estat nació jacobí i centralista, en tots els aspectes, ha estat la garantia de que l'enorme creixement econòmic esdevingut de la revolució industrial ençà ha anat acompanyat d'un cert reequilibri social. Als catalans no ens ha de fer por enarborar el concepte d'estat.
    A més, cal tenir molt present que contra dos estats tan poderorsos com l'espanyol i el francès no s'hi pot oopsar una nebulosa liberal sinó un poder prou fort per a doblegar-los. I poder vol dir justament això: poder.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)