Ves al contingut principal

Però què estem fent!

L'Ampolla (Baix Ebre)







En caure la tarda, còmodament assegut a la terrassa amb una novel·la carregada de significat entre les mans, resulta difícil mantenir la tensió imprescindible per traspassar el subconscient al món irreal que llegeixes. Al davant, un tapís de fulles grogues i verdes, sobretot de tarongers, salpebrat d’ondulacions vegetals, s’estén formant capes davant les muntanyes que fan de frontera, d’horitzó i de fons. Mentre comença a bufar un ventet més que agradable i el sol s’allunya rere la casa, s’inicia un espectacle gratuït al cel: les orenetes, alliberades de les hores de més calor, passen arran dels nostres caps fent tota mena de giragonses: planegen sobretot, però també remunten enèrgiques el vol, s’aturen desafiant les lleis de la gravetat o es deixen caure puntualment. I així avancen les vacances. La tranquil·litat, la pau d’aquests dies de descans, conjuminada amb petites dosis d’informació procedent dels noticiaris televisius, provoca contrastos curiosos.

Els fets d’Anglaterra resulten colpidors. Enmig d’una naturalesa en equilibri, la constatació d’una societat malalta. Gent sense expectatives, amb res a perdre, desafiant les normes més bàsiques de la convivència. En una jungla urbana. Sense valors de cap mena. És com si el Nadal hagués arribat abans d’hora, comenta un adolescent/pare amb la seva televisió de plasma, nova de trinca (més ben dit que mai). El fracàs de la integració, com varem viure a París, ara a les grans ciutats angleses. Afegit a unes taxes d’atur juvenil que palesen un futur inexistent per a amplíssimes capes socials de tots els colors. Per a milers i milers de persones. Tota una munió d’ingredients socials de degradació que converteixen el nostre futur en un polvorí. Temps de conflicte. Temps de crisi. I nosaltres continuem esperant a disposar de veritable capacitat d’actuació davant dels grans temes que marcaran l’avenir. Ho sento, me’n torno a contemplar les orenetes.

Comentaris

  1. El creixement d'una candidatura impresentable i plena d'impresentables com PxC és un bon termòmetre d'on duu el liberalisme creixent que governa l'economia i els propis governs.
    No cal tenir por, com a independentistes, a reclamar no només un estat propi sinó més estat, en el sentit d'un poder col·lectiu que fa passar per l'adreçador tota la societat.
    Els segles que hem tingut dos estatse en contra nostra no ens han de fer oblidar que l'estat nació jacobí i centralista, en tots els aspectes, ha estat la garantia de que l'enorme creixement econòmic esdevingut de la revolució industrial ençà ha anat acompanyat d'un cert reequilibri social. Als catalans no ens ha de fer por enarborar el concepte d'estat.
    A més, cal tenir molt present que contra dos estats tan poderorsos com l'espanyol i el francès no s'hi pot oopsar una nebulosa liberal sinó un poder prou fort per a doblegar-los. I poder vol dir justament això: poder.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…