Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XIV). La veritable frustració

Aiguats de juliol de 2011 (Sabadell)








Mai no parava de ploure. El cel, de tan gris i fosc, semblava que volia caure a sobre de cadascun dels presoners del camp. Per a augmentar la seva angoixa i la percepció de reclusió individual i col·lectiva. El temps havia canviat i feia setmanes, en realitat mesos, que havien entrat en un hivern cru, terrible. Els calia afrontar el fred sempre humits i amb restes de la seva roba de combat, algun dia útil, però ara completament gastada. A cada passeig, necessari però imprudent, els peus eren sempre a un sol pas de la congelació. Als barracons, a la nit, era literalment impossible arribar a entrar en calor. I encara calia entomar les contínues injúries amb les quals els afligien els seus carcellers, sempre amatents a infringir-los encara majors patiments, sotmetent-los a treballs i càstigs físics que els seus cossos masegats ja no eren en condicions de suportar.

A la nit, les tertúlies del barracó palesaven tota mena d’actituds. L’home divers davant del patiment extrem. Un grup de reclusos havia decidit fugir del camp. Portaven setmanes preparant una via de sortida. Eren conscients del perill i de l’alt grau de possibilitats de morir en l’intent, però pensaven que la seva acceptació del patiment havia arribat al màxim humanament possible. Que els seus captors, al front de batalla, eren a punt de perdre la guerra, però que ells no pensaven restar de braços plegats esperant l’alliberament. Un altre grup els acusava de generar frustració al conjunt de presoners. Era millor continuar esperant, pacientment, que arribés la primavera (els qui efectivament arribessin). Cada vegada més homes, però, consideraven que el que era, de bon tros, més frustrant, era continuar sense fer res, acceptant humiliació rere humiliació i congelació rere congelació. El dia D s’apropava.

Comentaris

  1. A vore si aquest calendari que nos has posat ens porta el dia D tan desijat!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…