Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XIV). La veritable frustració

Aiguats de juliol de 2011 (Sabadell)








Mai no parava de ploure. El cel, de tan gris i fosc, semblava que volia caure a sobre de cadascun dels presoners del camp. Per a augmentar la seva angoixa i la percepció de reclusió individual i col·lectiva. El temps havia canviat i feia setmanes, en realitat mesos, que havien entrat en un hivern cru, terrible. Els calia afrontar el fred sempre humits i amb restes de la seva roba de combat, algun dia útil, però ara completament gastada. A cada passeig, necessari però imprudent, els peus eren sempre a un sol pas de la congelació. Als barracons, a la nit, era literalment impossible arribar a entrar en calor. I encara calia entomar les contínues injúries amb les quals els afligien els seus carcellers, sempre amatents a infringir-los encara majors patiments, sotmetent-los a treballs i càstigs físics que els seus cossos masegats ja no eren en condicions de suportar.

A la nit, les tertúlies del barracó palesaven tota mena d’actituds. L’home divers davant del patiment extrem. Un grup de reclusos havia decidit fugir del camp. Portaven setmanes preparant una via de sortida. Eren conscients del perill i de l’alt grau de possibilitats de morir en l’intent, però pensaven que la seva acceptació del patiment havia arribat al màxim humanament possible. Que els seus captors, al front de batalla, eren a punt de perdre la guerra, però que ells no pensaven restar de braços plegats esperant l’alliberament. Un altre grup els acusava de generar frustració al conjunt de presoners. Era millor continuar esperant, pacientment, que arribés la primavera (els qui efectivament arribessin). Cada vegada més homes, però, consideraven que el que era, de bon tros, més frustrant, era continuar sense fer res, acceptant humiliació rere humiliació i congelació rere congelació. El dia D s’apropava.

Comentaris

  1. A vore si aquest calendari que nos has posat ens porta el dia D tan desijat!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…