Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XVI). Missió secreta a la cort.

Vall d'Aran
Les primeres setmanes de tardor de l’any del Senyor de 1640 la tensió començava a escapar al control dels mateixos protagonistes del conflicte. El rei catòlic havia donat instruccions precises al senyor de Martorell, el marquès de los Vélez, d’aplegar un exèrcit que arranés a sang i foc l’oposició política al díscol Principat de Catalunya. Els genets de l’apocalipsi es trobaven més a prop que mai d’aplicar la seva cega força destructora sobre el país. El canonge Pau Claris sabia de l’alçada de les dificultats del moment. Era conscient de les febleses internes, en les lleialtats i en la capacitat de resistència bèl·lica dels seus davant d’un dels exèrcits més poderosos del món. Era el moment d’intentar una darrera entesa, d’aturar una guerra que portaria mort i destrucció a milers d’innocents. En el fons, però, la missió tenia un caràcter ambivalent: per a alguns es tractava de salvar els mobles, per a d’altres, de recollir informació valuosa al mateix quarter general de l’enemic.

L’escamot-ambaixada fou encapçalat per un vell canonge bregat en mil batalles, a qui les males llengües atribuïen la voluntat de fer-se amb un lloc a la cort. La seva popularitat era tan alta que no hi havia hagut més remei que acceptar la seva presència. Al seu costat, però, les autoritats rebels van nomenar un jove cavaller amb la intenció d’acontentar els més arrauxats. La missió va arribar finalment a la cort després d’una setmana de viatge, caminant en direcció contrària a les dels grups de soldats de los Vélez que anaven aplegant-se vers la frontera catalana. Entretant, la guerra es feia inevitable i el trencament definitiu. Al poc temps d’arribar a Madrid, davant el deteriorament de la situació, restava el dubte de quin seria el paper definitiu de l’escamot-ambaixada català. Uns quants sospitaven que el vell canonge que l’encapçalava acabaria finalment passant-se al servei de la causa reial. Fou aleshores quan el president va comprendre que la tradicional opció d’allunyar-lo (encara que fos escortat pels seus fidels), aquesta vegada, en la missió més delicada, potser no havia estat la més intel·ligent.

Comentaris

  1. Seria com posar (de fet, ja hi és) d'ambaixador en Duran-Lleida davant de l'agrssivitat Mou, no?
    Mou, capità de les tropes;
    PP-PSOE, de l'espoli, en serien els recaptadors del reietó de Castella.

    I, així, segle rere segle... fins quant?

    ResponElimina
  2. Fan política... o sia, res de bo.
    No saben fer res mes que xerrameques.
    Tenen un càrrec, un sou, trenta sota-sous.
    Tenen una cadira on tothom els veu i un mirall per mirar-se ells.
    Creuen que tothom la voldria, la seva cadira.
    I la defensaran encara que tinguin de llepar culs o matar infants.
    Sels en fot Espanya, Catalunya, Europa i la crisi.
    El Duran es creu un deu i es un pocapena.
    El Mas ja es president, ara pot gaudir i fer-se fotos.
    El vell Pujol no es creu el que diu i ho sap, vergonya d'home.
    Tots els dames van darrera d'un càrrec mes alt, on sigui.

    Tots nosaltres també nomes xerrem.
    Llegim, comentem, ens estripem els vestits... que valents.
    No sortirem pas al carrer, podríem perdre el lloc de treball.
    Ens posarien en una llista i potser una marca al front.
    Vindrien els dolents amb una inspecció d'Hisenda.
    Ens negarien permisos per fer qualsevol tramit.

    Mentre els moros agafen el que es seu.
    Mentre a Líbia foten fora un fill de puta.
    Mentre de mica en mica neixen nous països.
    Nosaltres anem a mendicar engrunes del pa que hem enfornat fet, amb el blat que hem conreat i la suor de la nostra gent gran i la fam dels nostres nets.
    Però tenim un ordinador, una ADSL, un teclat... uns collonets molt petits, una por ancestral i la esperança que arribi el 2014 per continuar dient "Ara tampoc toca".

    Si no sortim al carrer tots, si, tots. Si no ens hi quedem. Si no amenacem a qui ens amenaça i no obliguem al polítics que tenim a declarar la independència encara que això comporti quatre trets, no serem mai independents... ens convertirem en espanyols de segona, en dependents de primera, en ciutadans de tercera i espoliats in secula.

    Perdoneu el "rotllo" ahir hem va fer mal el sopar i l'hi tingut de llençar per d'alt i pel baix. Però us puc ben dir que tot junt no feia tant de fàstic ni pudor com Espanya i els polítics catalans.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…