Ves al contingut principal

Un museu de la Guerra per transferir coneixement i valors

L’Ajuntament de Barcelona i la Gestoria han estrenat la seva nova etapa d’entesa amb la decisió de convertir el Castell de Montjuïc de la capital catalana en seu del Memorial Democràtic. A nivell simbòlic, per a aquells que considerem i per això insistim una vegada i una altra a dir i a recordar, sense gaire èxit, que la memòria nacional mil·lenària del nostre país no comença el 1931, cal considerar aquesta decisió, sens dubte, com un gran encert. Una altra cosa és l’orientació que les administracions catalanes, d'abans i d'ara, insisteixen a donar al recinte recuperat de mans de l’exèrcit espanyol per sota del nivell de l’estanquera que, segons crec recordar, per imposició dels qui manen, presideix la vella fortificació (per tant, encara no en la seva totalitat). Segons he cregut entendre, s’insisteix novament a parlar d’una fusió de diverses iniciatives, agrupades ara a l'entorn del centre internacional d’estudis sobre la pau promocionat pel Parlament.

Francament, crec que equivoquem el tret (mai millor dit) i que les darreres investigacions al respecte (sobretot de Francesc X. Hernández i el seu equip), avalen la possibilitat de construir un museu molt potent. A Montjuïc, testimoni de primer ordre de la història militar catalana, hi hauria d’anar un Museu Nacional de la Guerra. No un dipòsit de peces militars (d’armament i de vestimentes) com el que tenien els espanyols, ni un centre happy flower de tots units serem germans en un futur sense odis ni rancúnies, sinó un equipament cultural que expliqués i reflexionés amb la màxima profunditat sobre el fenomen històric de la guerra. Una constant que ha marcat la vida i la mort de desenes de generacions de catalans. I que, en definitiva, és a l’arrel del fet que a hores d’ara no disposem d’un Estat propi capaç de lluitar contra la crisi. I perdoneu que sempre acabi igual, però és que faig esment a l’espoli de manera inversament proporcional a la de l’establishment que ens mana i que ens governa. I que sistemàticament ens porta a l’hort per a no parlar d’allò que toca.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…