Ves al contingut principal

Un museu de la Guerra per transferir coneixement i valors

L’Ajuntament de Barcelona i la Gestoria han estrenat la seva nova etapa d’entesa amb la decisió de convertir el Castell de Montjuïc de la capital catalana en seu del Memorial Democràtic. A nivell simbòlic, per a aquells que considerem i per això insistim una vegada i una altra a dir i a recordar, sense gaire èxit, que la memòria nacional mil·lenària del nostre país no comença el 1931, cal considerar aquesta decisió, sens dubte, com un gran encert. Una altra cosa és l’orientació que les administracions catalanes, d'abans i d'ara, insisteixen a donar al recinte recuperat de mans de l’exèrcit espanyol per sota del nivell de l’estanquera que, segons crec recordar, per imposició dels qui manen, presideix la vella fortificació (per tant, encara no en la seva totalitat). Segons he cregut entendre, s’insisteix novament a parlar d’una fusió de diverses iniciatives, agrupades ara a l'entorn del centre internacional d’estudis sobre la pau promocionat pel Parlament.

Francament, crec que equivoquem el tret (mai millor dit) i que les darreres investigacions al respecte (sobretot de Francesc X. Hernández i el seu equip), avalen la possibilitat de construir un museu molt potent. A Montjuïc, testimoni de primer ordre de la història militar catalana, hi hauria d’anar un Museu Nacional de la Guerra. No un dipòsit de peces militars (d’armament i de vestimentes) com el que tenien els espanyols, ni un centre happy flower de tots units serem germans en un futur sense odis ni rancúnies, sinó un equipament cultural que expliqués i reflexionés amb la màxima profunditat sobre el fenomen històric de la guerra. Una constant que ha marcat la vida i la mort de desenes de generacions de catalans. I que, en definitiva, és a l’arrel del fet que a hores d’ara no disposem d’un Estat propi capaç de lluitar contra la crisi. I perdoneu que sempre acabi igual, però és que faig esment a l’espoli de manera inversament proporcional a la de l’establishment que ens mana i que ens governa. I que sistemàticament ens porta a l’hort per a no parlar d’allò que toca.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…