1 + 0 t'allunya de 8

Manifestació del 9 de juliol de 2011









Ahir en Salvador Cardús, brillant com sempre en l'exposició dels arguments, defensava a Quan 1 + 1 fan -3 la conveniència que Esquerra (encara no ERC) i Solidaritat (i Reagrupament) no basteixin una candidatura unitària al Congrés espanyol. D'entrada, defensa la pluralitat d'opcions electorals per als independentistes, repartits entre tots els corrents socials i ideològics. És una excel·lent descripció de la realitat sobre la qual no cal insistir-hi. Ara bé, que els partidaris de la independència nacional votin diferents partits, no vol pas dir que aquells que tenen la independència com a absoluta prioritat i comparteixen estratègia puguin aplegar sinèrgies. És raonable que candidatures amb objectius i rutes semblants s'ofereixin per separat, provocant la divisió del vot o directament l'abstenció? Això sí, és evident que cal una convergència de principis (més enllà de sortides de to dialèctiques que no cal exagerar) i d'estratègies comunes, sense la qual serà molt difícil donar estabilitat a la candidatura conjunta. Ningú diu que sigui fàcil, però és necessari, absolutament necessari intentar-ho.

Però, en el cas de la nova Esquerra (encara no ERC, insisteixo, quan?) aquest intent d'unitat és potser més necessari, després del que ha succeït en la història recent del partit. El capteniment de la seva direcció i l'entestament en l'estratègia errada han portat durant els darrers anys a un degoteig continu de baixes en la militància i a allunyar-ne progressivament una part essencial dels simpatitzants. Precisament, els que en alguns casos s'han aplegat, amb molta altra gent, en les noves organitzacions de l'independentisme parlamentari i extraparlamentari. Per això és tan i tan fonamental que la nova Esquerra traslladi a partir d'ara a la societat la imatge exactament contrària a la dels anys del desastre: obertura, generositat, capacitat d'entesa, coherència entre allò que es diu i allò que es fa, la ment posada en la fi i no en els mitjans, prioritat en l'objectiu independentista. Només així recuperarà la credibilitat, la capacitat d'influència perduda, com quan amb gairebé 650.000 vots va obtenir vuit diputats a Madrid. Perquè u mes zero és igual a només u, i a Catalunya es reparteixen, si no vaig errat, quaranta-set escons. O fins i tot menys d'u, perquè alguns, encara que potser pocs, ens quedarem pel camí. És a dir, a casa.

P.S. A la dreta trobareu refeta l'enquesta del bloc a fi de reflectir aquest debat.

Comentaris

  1. Té part de raó, però em sembla que presentar petites candidatures amb objectius semblants sense gaires possibilitats d'èxit ens resta forces. És cert que mai l'independentisme serà ni ha de ser patrimoni d'un sol partit, però sí que els partits petits haurien d'ajudar a construir alternatives més grans, ja que en el fons els seus postulats són els mateixos.
    De moment m'agrada molt la nova Esquerra i estic bastant decepcionat amb la Solidaritat que vaig votar, més per les formes que en el fons. Una persona del tarannà d'en Junqueras pot arribar molt lluny si no se'l carreguen pel camí. El que no vol dir que no hi pugui haver un López Tena fent una mica de dolent, però solament amb el discurs d'en López Tena no es creen sinergies ni es suma...

    ResponElimina
  2. El plantejament d'en Cardús no crec que sigui innocent. Plantejar que és millor anara separats que junts els independentistes té un cert sentit quan es té força. Ara mateix, però, és una crida a l'extraparlamentarietat. Què deu pretendre en Cardús?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas