Ves al contingut principal

1 + 0 t'allunya de 8

Manifestació del 9 de juliol de 2011









Ahir en Salvador Cardús, brillant com sempre en l'exposició dels arguments, defensava a Quan 1 + 1 fan -3 la conveniència que Esquerra (encara no ERC) i Solidaritat (i Reagrupament) no basteixin una candidatura unitària al Congrés espanyol. D'entrada, defensa la pluralitat d'opcions electorals per als independentistes, repartits entre tots els corrents socials i ideològics. És una excel·lent descripció de la realitat sobre la qual no cal insistir-hi. Ara bé, que els partidaris de la independència nacional votin diferents partits, no vol pas dir que aquells que tenen la independència com a absoluta prioritat i comparteixen estratègia puguin aplegar sinèrgies. És raonable que candidatures amb objectius i rutes semblants s'ofereixin per separat, provocant la divisió del vot o directament l'abstenció? Això sí, és evident que cal una convergència de principis (més enllà de sortides de to dialèctiques que no cal exagerar) i d'estratègies comunes, sense la qual serà molt difícil donar estabilitat a la candidatura conjunta. Ningú diu que sigui fàcil, però és necessari, absolutament necessari intentar-ho.

Però, en el cas de la nova Esquerra (encara no ERC, insisteixo, quan?) aquest intent d'unitat és potser més necessari, després del que ha succeït en la història recent del partit. El capteniment de la seva direcció i l'entestament en l'estratègia errada han portat durant els darrers anys a un degoteig continu de baixes en la militància i a allunyar-ne progressivament una part essencial dels simpatitzants. Precisament, els que en alguns casos s'han aplegat, amb molta altra gent, en les noves organitzacions de l'independentisme parlamentari i extraparlamentari. Per això és tan i tan fonamental que la nova Esquerra traslladi a partir d'ara a la societat la imatge exactament contrària a la dels anys del desastre: obertura, generositat, capacitat d'entesa, coherència entre allò que es diu i allò que es fa, la ment posada en la fi i no en els mitjans, prioritat en l'objectiu independentista. Només així recuperarà la credibilitat, la capacitat d'influència perduda, com quan amb gairebé 650.000 vots va obtenir vuit diputats a Madrid. Perquè u mes zero és igual a només u, i a Catalunya es reparteixen, si no vaig errat, quaranta-set escons. O fins i tot menys d'u, perquè alguns, encara que potser pocs, ens quedarem pel camí. És a dir, a casa.

P.S. A la dreta trobareu refeta l'enquesta del bloc a fi de reflectir aquest debat.

Comentaris

  1. Té part de raó, però em sembla que presentar petites candidatures amb objectius semblants sense gaires possibilitats d'èxit ens resta forces. És cert que mai l'independentisme serà ni ha de ser patrimoni d'un sol partit, però sí que els partits petits haurien d'ajudar a construir alternatives més grans, ja que en el fons els seus postulats són els mateixos.
    De moment m'agrada molt la nova Esquerra i estic bastant decepcionat amb la Solidaritat que vaig votar, més per les formes que en el fons. Una persona del tarannà d'en Junqueras pot arribar molt lluny si no se'l carreguen pel camí. El que no vol dir que no hi pugui haver un López Tena fent una mica de dolent, però solament amb el discurs d'en López Tena no es creen sinergies ni es suma...

    ResponElimina
  2. El plantejament d'en Cardús no crec que sigui innocent. Plantejar que és millor anara separats que junts els independentistes té un cert sentit quan es té força. Ara mateix, però, és una crida a l'extraparlamentarietat. Què deu pretendre en Cardús?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…