Ves al contingut principal

Aragó, país dissortat que confon l'enemic

Puyarruego (Sobrarbe)
Fa uns dies un comentarista anònim ens deixava un enllaç al seu (?) bloc anticatalà (francament, no sé si val la pena que hi entreu: no és gaire original). La comentarista posterior, de nom justificat (Emprenyada), es preguntava el perquè d'aquest odi dels nostres veïns. Com a principi, des de sempre, haureu percebut que procuro que el debat dels lectors sigui plenament lliure al Per a bons patricis. Per norma, poques vegades hi intervinc. Aquesta cop, però, ho faré en forma d'aquest apunt complementari. Un té els seus sentiments. No sé si ho haureu notat, però sóc un pura sang. El cent per cent dels meus orígens són... aragonesos. Del Sobrarbe i la Jacetania. Per això el tema em reca. Aragó és ple de bona gent (encara que per desgràcia minoritària) que defensa les seves arrels i els seus parlars. Des de fa molts i molts anys, tinc l'honor de rebre Fuellas, la interessant revista del Consello d'a Fabla Aragonesa. Si alguna vegada teniu un exemplar a les mans pessigareu la tasca de reconstruir una llengua arranada des dels mateixos fonaments. La que encara parlaven, a mitges, no fa tant, els meus avis.

Però, per desgràcia, la majoria dels aragonesos pateixen una veritable síndrome d'Estocolm. Una de les principals habilitats de la Gran Castella històricament transmutada en Espanya és la d'haver posat una part considerable de les seves víctimes al servei de la seva pròpia destrucció. En primera línia. A l'avantguarda. Autoimmolant-se. L'Estat aragonès, construit durant segles i exterminat el 1707 pels castellans no ocupa gairebé cap lloc en l'imaginari de la majoria dels aragonesos. Ells prefereixen, com en el bloc anteriorment citat, carregar contra els veïns amb els quals haurien de bastir un front comú. Tan errada és l'elecció de l'enemic que Castella ha ensorrat el seu país durant segles a plaer, provocant l'expulsió de centenars de milers d'aragonesos d'un país sense futur. Facilita molt la feina que la teva víctima miri cap a una altra banda mentre l'esbudelles. I és així com avui, som més els d'origen aragonès que vivim fóra que dins del país. I és així com els meus pares van haver de fer les maletes fa cinquanta anys per acollir-se a la terra dolça veïna que tants aragonesos avui follament odien. Una feina eficaç i desgraciadament ben tancada (a la vista està) per la Gran Castella que ha construït Espanya.

Comentaris

  1. Jo també tinc sang aragonesa. La meva mare éra nascuda a Barcelona (1923)filla d'aragonesos de la riba del Guadalope. Aquella terra comunicava per natural amb la part sud de Catalunya i Nord valenciana. L'intercanvi de les dues llegües es feia amb naturalitat: un exemple és la vila aragonesa d'Anglesola (Iglesuela del Cid) tenien la jota cantada com a forma de cultura popular. Una estrofa és aquesta: "Les xiques de l'Anglesola al cresol diuen candil, a la finestra ventana i al julivert perejil". Era un convivència lingüistica de frontera. L'accent manyo es barrejava parlant en valencià i el castellà anava amarat de "catalanismes necessaris" Sempre he vist als aragonesos com a molt nobles i autèntics (sin dobleces) per tant considero que aquests atacs contra Catalunya només són fruit de la impotència d'uns quants aragonesos de seguir sent el que eren els seus avantpassats.

    ResponElimina
  2. .
    Las instituciones catalanas no son capaces de entender que los aragoneses también tienen “sensibilidad” con sus cosas:
    .
    .
    La invención de una historia de Cataluña, (impunemente adulterada), por determinados círculos políticos (y, lo que es peor, sociales y culturales) a costa de Aragón.
    .
    ¿Cómo se puede reclamar el respeto a la cultura catalana y al mismo tiempo expoliar el patrimonio cultural aragonés que legalmente nos pertenece?
    Esquilmaron las iglesias de Aragón para convertir estos bienes en pilares de su nacionalismo y se niegan a devolver las obras de arte sacro de Aragón como les ordena el Vaticano.
    .
    Cataluña pretende apropiarse de parte de los fondos comunes del Archivo de la Corona de Aragón.
    .
    Documentos de Aragón del Archivo de Salamanca integran los papeles devueltos al Archivo “Nacional” de Cataluña.
    .
    El deseo anexionista que acecha a la zona oriental de Aragón. El nacionalismo catalán ha aterrizado en suelo aragonés, campañas “culturales” con dinero público llegado desde Barcelona, fomento del sentimiento “nacional” en estas comarcas que pretenden como catalanas integrantes de los “Países Catalanes”.
    Publicaciones subvencionadas por la Generalitat en las que aparecen como «Franja de Ponent de Catalunya». Este concepto figura incluso en documentos oficiales del Gobierno catalán.
    .
    Cataluña lleva tiempo intentado gestionar el Ebro, recuperar el proyecto de interconexión de redes, para seguir fomentando el ritmo insostenible del crecimiento del área metropolitana de Barcelona, (la prolongación a Barcelona del minitrasvase del Ebro a Tarragona), y lograr que esa comunidad gestione la parte catalana de la cuenca en detrimento de otros territorios, como Aragón.
    En la actualidad, de los nueve trasvases del Ebro, tres son a Cataluña.
    .
    Intento de catalanizar las modalidades lingüísticas del este de Aragón, siendo que dichas modalidades lo que necesitan no es una norma ajena sino una propia.
    .
    Cataluña contraprogramando siempre que nuestra comunidad presenta un nuevo proyecto a los enlaces transpirenaicos de Aragón hacia Francia.
    .
    Que la Generalitat trate de modificar la dotación presupuestaria que recibe por la atención sanitaria valiéndose de la salud o la enfermedad de miles de aragoneses como moneda de cambio.
    .
    Las ciudades de Jaca, Huesca y Zaragoza, con el apoyo del Gobierno de Aragón, deciden el 8/10/2009 concurrir a los Juegos Olímpicos de Invierno de 2022.
    Nos hubiera gustado tener el apoyo a nuestra candidatura de Cataluña, pero en vez de eso… 13/1/2010 candidatura de Barcelona a los juegos olímpicos de invierno de 2022.
    .
    .
    Genera hastío este tipo de conflictos.
    .

    ResponElimina
  3. Ja es veu que es tracta d'un pobre tio ressentit i amb complex d'inferioritat.

    Això és antològic: "Esquilmaron las iglesias de Aragón para convertir estos bienes en pilares de su nacionalismo y se niegan a devolver las obras de arte sacro de Aragón como les ordena el Vaticano."

    Pobra tio. El Vaticano ordena y yo mando. I vam saquejar les esglésies aragoneses. Quanta ignorància i quant odi, quanta mentida.

    ResponElimina
  4. Ara amb el tema del corredor del mediterrani vs. corredor central llegia comentaris d'aragonesos molt durs, és per això que al veure el comentari del catalanofòbic preguntés el per què d'aquest odi. Em recorda als blaveros i gonelles, de fet al blog "Aragón anticatalanista" s'hi reuneixen tots plegats. Per cert, a les últimes eleccions al nostre parlament es va presentar per la circumscripció de Lleida un partit anticatalanista (Partido Aragonés (PAR)) i va treure 98 vots...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…