Ves al contingut principal

Chacón o l’assassí sempre torna a l’escena del crim (cada quatre anys)

Port Olímpic (Barcelona)









Certament, quan algun guionista de Hollywood es va inventar aquesta famosa sentència devia estar pensant, encara que no ho sabés, en ella. Poques hores després que Rajoy viatgés des de Madrid per informar el Partit Popular de Catalunya (quina broma!) i, en general, els catalans, que el seu renovadíssim candidat per Barcelona seria Jorge Fernández Díaz. Al mateix temps que els militants republicans, de forma democràticament impecable, triaven via primàries el seu (i esperem, de la majoria de l’independentisme). Simultàniament, el PSc llançava en un acte públic la seva candidata, la Carme Chacón. La ministra de Defensa ha sovintejat els viatges a Catalunya darrerament, més estupenda i més escortada que mai, amb aquell posat mig emprenyat i d’ulls que volen que la caracteritza. I ara toca tornar a ensarronar el país.

En la seva presentació, com a cap de la Banda dels 25 que és, no va estar-se d’actuar amb la desvergonya habitual del grup. De primeres, pretenent situar-se al bell mig de la moderació, entre anticatalanistes i independentistes, com si no s’hagués alineat mai amb els primers amb el famós article de lloança a la sentència perpetrada pel Tribunal Constitucional contra l’Estatutet de la Moncloa. Ni donat suport a tots i cadascun dels actes de l’opereta còmica i bufonesca representada durant aquests set anys de Zapatero sota el títol d’Espanya plural (però Espanya). Quatre anys després de la gran estafa dels 25 diputats, la Chacón torna per mobilitzar el seu electorat amb l’espantall independentista: no és conscient que els seus votants espanyols ja fa anys que marxen en desbandada cap al PP de les essències. Tant de bo la seva immensa castanya la inhabiliti per prendre les regnes del partit en el congrés dels socialistes catalans que, evidentment, es farà finalment quan al PSOE li vagi bé.

Comentaris

  1. La política de les Espanyes em recorda el R. Madrid amb el seu Florentino al capdavant de la seva colla. Voler i no poder. Rajoy ve aquí a imposar ordre (?) aparcant la Camacho i posant el Jorge; la Chacón fent-se l'amnèsica i recolzant el més mentider de tots, en Rubalcaba. Supera en ZP!
    Tots venen cap aquí, el que vol dir que, per ells, som la clau d'Espanya.

    I nosaltres sabem que sense ells viurem més feliços que un xinxoll!

    ResponElimina
  2. No entenc la preocupació pel futur de la sucursal Nordeste del PSOE. És un partit que ja no te cap sentit. No hi ha via del mig. I els seus votants espanyols, quan han vist la cua al llop independentista, han anat a votar en massa al PP.

    Els seus votants catalans, en canvi, han passat en massa a CiU en veure que allò del federalisme i del apoyaré era una camama per continuar-nos robant.

    Jo penso que l'existència del PSOEC és artificiosa, que era un pegat per mirar d'evitar el conflicte entre els espanyols que viuen a Catalunya i els catalans. Per mi, quan abans arribi el conflicte millor: abans el guanyarem. Anar-lo posposant només dona temps a Espanya per anar-nos minoritzant i desgastant. Així que, fora el PSOEC i plantegem la batalla final.

    ResponElimina
  3. Fantastic aquesta dona, torna aqui cada cuatre anys i sempre amb el mateix discurs arnat, la dreta es molt dolenta i CyU son els seus complices. Aixo, plogui, nevi hi hagi crisi o vaques grasses, i els seus electors la voten amb la fidelitat propia d'un ramat d'ovelles, i apa, 25 diputats, que votaran tot el que digui el PSOE i fins d'aqui 4 anys

    ResponElimina
  4. Vergonya el escoltar al Rubal i la Chacona, quin cinisme... però es-clar, n'hi han que com que nomes se'ls escolten a ells....
    I vergonya per a tots els catalans que no votaran a un partit independentista, ara que ben mirat a qui tenim de votar?.
    Si ERC+SI+RCAT potser els votaré a ells, sinó no penso anar a votar... o hem recomaneu que voti al PP(C?)... al fi i al cap potser seria un escurçament cap a la independència si TOTS els votéssim... però, quin mal de ventre tornant de Can Urna, oi?.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…