Ves al contingut principal

Espanya prem l'accelerador

Vielha (Vall d'Aran)










Francament, no dono a l'abast. Pensava que un apunt diari seria difícil de sostenir, però és que l'acceleració que empeny l'espanyolisme centripeta a qualsevol. Quan encara no ens havíem recuperat de l'esperpent constitucional mitjançant el qual els espanyols (i semblava impossible) han fet més seva, encara la ja prou seva Constitució (expulsant els perifèrics, de les fronteres on ja hi eren directament al no res), esclata als mitjans la notícia de la publicació de la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que referma la imposició de l'espanyol com a llengua vehicular al nostre país. Endavant consellera Bozal, a defensar Catalunya! Però, si els mitjans i els partits autonomistes porten més d'un any afirmant que, tranquils, que la immersió no està en perill, que això són coses dels independentistes eixelebrats (i encara continuaven ahir, des d'Enric Hernández a la Consellera Rigau). Però no. Arriben, en cru, les conseqüències de la famosa sentència que portem un any esforçant-nos a ignorar com si fossim nens petits. I és que alguns, com la Pilar Rahola, s'entesten a no entendre en que consisteix el joc: els països s'ocupen i s'esborren del mapa. Simplement és això.

Ha arribat el moment. Espanya prem l'accelerador sense contemplacions. Els fets i les escenes que es possible aplegar en l'ampli ventall que va des de la manifestació de xenofòbia racista al simple menyspreu es multipliquen en un camí sense retorn. Dels Jocs de Policies i Bombers als escons del Congrés. Em pregunto que pot pensar qualsevol habitant del món que contempli l'escena d'un grup de treballadors públics suposadament responsables d'una part de la seguretat pública escridassant i insultant com a autèntics energumens uns companys que no fan res més que coronar un castell humà amb la seva bandera. És com si la tensió provocada per la crisi comencés a fer saltar totes les costures del vestit. S'ha acabat la tonteria, es veu. Es treuen la careta i avall que fa baixada. Què som pocs i poden acabar amb nosaltres. Com ara fa 297 anys. Sense proposar-s'ho, però, ajuden molt i molt a prendre consciència al catalanet estàndard, avesat només a respondre (tímidament) quan ja ha començat a sagnar pel nas. Fins quan aguantarem l'hemorràgia?

Comentaris

  1. Malauradament no opino com valtros. No crec que d'un dia a un altre la gent se n'adoni que Espanya és una gran mentida.

    He estat tota la tarda donant-li voltes al tema i m'agradaria comentar-vos el que penso de tot plegat.

    Jo visc a Vilanova i la Geltrú (Garraf, una comarca tal que l'ús del català està per sota de la mitjana del país), sóc filla de català i d'andalusa i la meva llengua materna és el català; vaig tindre la desgràcia d'estudiar en una escola on a la meva classe de 25 alumnes aproximadament (no recordo exactament el nombre d'alumnes) era la única catalanoparlant. Pràcticament tota la primària la vaig estudiar amb professores castellanoparlants (excepte la classe de català i dues o tres assignatures en que la professora responsable parlava en la meva llengua).

    Els pares dels meus companys de classe eren de lo més ranci que us podeu trobar. Ma mare alguna vegada havia parlat amb alguna de les mares i els hi havia preguntat el per què no aprenien el català (fins i tot fer l'esforç de parlar-lo) la seva resposta: Estamos en España y se habla español.

    Amb aquests antecedents ja us podeu imaginar el panorama, de fet a mi sempre se'm referien com "la catalana" i això fins i tot va fer que no volgués parlar català ni amb mons pares. Quan vaig començar l'institut l'ambient va canviar radicalment (cap a millor): companys catalanoparlant i els que no ho eren entre naltros ens parlàvem en català, a excepció del típic pelao/quillo però que en la meva classe eren minoria profundament marginada.

    Aquesta sentència és perillossísima perquè tal com està dictada acabarà definitivament amb el català (tenim l'exemple a Galicia), no ens enganyem, per molt recurs que hi hagi aquesta seguirà endavant ja que volen acabar amb el català per tant proposo aplicar segregació per idiomes.

    D'aquesta manera els nens que vagin a la línia catalana podran rebre una educació sense cap mena d'interferència castellana i amb ambient catalanista. I parlant des de la meva experiència (perdoneu si us sembla ofensiu), poder ens ajudaria a "netejar" les aules de quillos/pelaos/cholos/ (castellanoparlants tots ells, que l'únic que fan és entorpir als alumnes que si que tenen interés en estudiar) i de fills de castellanoparlants rancis.

    No ens enganyem, tots aquests que han demanat suposadament una educació bilingüe pels seus fillets en realitat el que volen és educar-los en la maleïda llengua aniquiladora que és el castellà i si prospera la sentència (que ho farà) poder dir adéu per sempre al català. Preguntareu el per què us explico tota la meva vida, doncs bé, no vull que els meus fills creixin en una escola com la meva i crec malauradament que és el que està succeint actualment.

    ResponElimina
  2. Emprenyada,

    El què planteges, segregació lingüística, només és acceptable com a últim recurs. És cert que això garantiria no haver de fer mescles absurdes de nens quillastres que no tenen cap vocació de deixar de ser quillastres amb nens catalans que no tenen cap interès en rebaixar el seu nivell de persones normals cap a l'estrat (inferior) de quillastre.

    Però, si per les criatures pot arribar a ser beneficiós - fins i tot, segurament demostraria que els nens d'escoles catalanoparlants són acadèmicament més competents i així els informes PISA i similars no confondrien al personal -, per a la societat, a posteriori, un cop grandets seria un desastre total, una mena d'apartheid sud-africà. Catalans per una banda, espanyols per l'altra, i al mig, l'espai públic... i els coloms i els pardals. És aquesta la societat que volen aquests de Convivencia Cívica (quin cinisme fer servir aquest nom!!!!) i els mal-dissimulats-neo-franquistes del PP?

    No en queda més que resistir. I si cal que algun professor tingui el dubtós honor de ser el primer que va a la garjola per negar-se a pagar la multa corresponent per imcomplir la llei a la seva escola, doncs la societat civil l'ha de recolzar... és aquí cap a on ens dirigim... i tot per quatre fatxes de merda que vomiten etnofòbia (odi etnic) cap a Catalunya i cap a la llengua catalana. Una minoria, però que té el suport estranger d'un aparell estatal que NO hauria de ser el nostre.

    Això, l'etnofòbia descarnada, obviament, en un país normal, estaria perseguit per la llei. Però l'Estat espanyol és qualsevol cosa menys normal, així que aquí la llei garanteix la PERSECUCIÓ d'una llengua - i de la cultura que se'n deriva. Una persecució ètnica de diccionari.

    S'ha d'aguantar i... si no es pot, doncs sí, guettos de nens separats, com quan la Billie Holiday i els seus companys de l'orquestra de Count Basie havien d'entrar als restaurants i els hotels per la porta de darrera, com les rates, pel fet de ser negres.

    Ja ho diu en Pujol (tard, però més val tard que mai), i la clava de ple: Independència o Mort. Cada cop està més clar...

    ResponElimina
  3. Tenia ganes de que CiU s'emportés alguna cleca com aquesta per a que es vagi fent a la idea del que ens espera a partir del 20-N, però ara que ho estem vivint i l'estat espanyol ja ataca sense miraments la Generalitat m'ha entrat por de cop... No les tinc totes de que a CiU siguin capaços de plantar els collons sobre la taula fins a les últimes conseqüències.

    ResponElimina
  4. Medit,

    Aquest de Convivencia Cívica Catalana tenen una manera curiosa d'entendre el bilingüisme, pel que veig la seva web únicament està en la llengua de Cervantes. Un cop dintre he trobat un pdf on expliquen que 500 famílies han sol·licitat l'ensenyament bilingüe pels seus fillets. Cito textualment:

    "Convivencia Cívica Catalana defiende desde hace años el bilingüismo en la educación y está en contra de la enseñanza únicamente (eh???) en catalán, es decir, de la immersión obligatoria".

    Aquestes 500 famílies es troben repartides en un 60% a la província de Barcelona (16 localitats han sol·licitat l'ensenyament bilingüe), 22% Lleida (5 localitats), 11% Tarragona (5 localitats) i 7% Girona (8 localitats). Ara bé, estic seguríssima que hi han més famílies -que sense requerir els serveis d'aquesta gentola- ho hauria sol·licitat encantats de la vida.

    Medit, jo el que veig (sobretot per la provincia de Barcelona) és que els nens catalanoparlants es veuen immersos en un ambient clarament castellanitzat; si tenen sort el seu ensenyament serà en català, però què succeirà quan sigui l'hora de l'esbarjo? Doncs que la llengua dominant entre ells serà el castellà i així l'únic que aconseguirem es que criatures que hipotèticament haurien de parlar català entre elles ho fan en castellà. Val la pena arriscar-se d'aquesta manera?

    No sé, suposo que estaré fent una lectura errònia del problema.

    ResponElimina
  5. I efectivament, si no volem l'extermini del nostre poble només ens queda l'independència.

    ResponElimina
  6. Això ja va de veres i cada dia serà pitjor. Creuen que ens estan aixafant però en realitat nomes estan encenent un conflicte nou, del que poden sortir tant mal parats ells com nosaltres. Al "cole" de la meva filla, una suposada segregació d'aules a causa de l'idioma, acabaria convertint-se a la pràctica, en una segregaciò de gent amb bones nivell y gent baix nivell. A més, estic ben convençut que més d'un dels Romanesos, SudAmericans,.. de la seva classe, preferien apuntar-se a la "secció" Catalana doncs el que en realitat els interessa a molts, es el futur dels seus fills i si poden escollir entre un grup que "progressa adequadament" i un que no, ho tenen clar.

    Per altra part, es curiós el comentari de "emprenyada". Jo també soc de Vva i la Geltrú i també em deien el "catalàn" de fet n'erem un a cada classe del matiex nivell. Sempre em vaig preguntar perquè es deien així?. No ho herem tots?. Amb el temps em vaig adonar que el Sr.Pujol s'equivocava. No son catalans tots els que viuen i trevallen a Catalunya. I de fet no ho son perquè ells mateixos no ho volen ser i s'esclouen (com dient-nos "catalans" a la resta). Lamentablement mai deixaràn de ser immigrans o fills d'immigrans. Tot per propia voluntat.
    Per cert, el meu "cole" de Vva. era el Sant Jordi de fa 30 anys.

    ResponElimina
  7. S'ha acabat la comèdia de que Catalunya és una societat complexa però sense fractura social. Que a les escoles es parla català. Que la immersió lingüística ha servit per alguna cosa. Que és possible una Catalunya pròspera dins d'Espanya. Que el federalisme existeix. Totes aquestes mentides que els Narcos han usat per mantenir-nos adormits van caure ahir. És l'hora de la batalla final. Arriba una mica abans del que esperàvem, però en una guerra has d'estar preparat per a tot: l'enemic també juga. Avancem els plans, que les seves eleccions no ens condicionin.

    ResponElimina
  8. Emprenyada,

    Ja entenc el què dius i en comparteixo part del discurs, però la veritat és que la llengua d'esbarjo dels nens com a mesura de l'estat de la nació sempre m'ha semblat força sobredimensionat.
    Jo també parlava algun cop en castellà durant l'esbarjo als anys 1980s -i, sobretot, llegia revistes en castellà, i mirava pelis en castellà, i tele en castellà, etc..., perquè no n'havia masses en català i les que hi havia em semblaven més aviat poc interessants- i sóc i he estat sempre més independentista que tota la cúpula d'ERC i SI juntetes.

    Els nens, i també els adolescents, estan en ple procés d'entendre en quin món viuen (edat de la tonteria en el cas dels més grandets, on "lo espanyol mola un huevo" fins que, els més espavilats aprenen prou anglès i aleshores "lo espanyol" és cursi i provincià)... no crec oportú fer molts escarafalls pel futur del país prenent com a mesura el què fan quan tenen 8, 10 o 15 anys...

    Crec que el secret, en realitat, és l'exemple familiar. Per molt que a l'esbarjo parlin castellà, si a casa parlen català, creu-me que aquests mantindran el costum familiar (costum estructural) molt per damunt de l'experiència escolar o d'institut (que és totalment circumstancial) - i viceversa: els nens de tradició familiar catalanofòbica tenen bastants números per seguir la mateixa tònica, fins i tot en entorns escolars majoritàriament catalans.

    L'educació a casa és el secret de tot plegat. La part jove dels que cremaven xiprers a l'Avinguda de Maria Cristina durant la final del mundial de futbol de l'any passat provenen de famílies catalanofòbiques -d'espectre reduït, PP i C's-, ja siguin de Pedralbes (o Matadepera) o de Nou Barris (o de Badia del Vallès). I els joves de la manifestació del 10-J al Passeig de Gràcia provenen de famílies catalanistes -d'ampli espectre, des d'ICV fins a CiU, passant per ERC i PSC-.

    I tant si els poses, a tots ells, els de Maria Cristina i els de Passeig de Gràcia, en un institut tot en castellà o en un institut tot en català, seguiran sent el què els seus respectius progenitors els hagin inculcat a casa. L'experiència escolar és un instrument d'influència secundari en aquest sentit.

    I d'aquí la gran oportunitat de la immigració (1 milió d'imigrants a Catalunya!): no tenen inculcada la catalanofòbia a casa, sinó que, si l'adopten, ho fan per processos mimètics de carrer o d'escola i l'esbarjo escolar: "el tio ese mola y es español - ergo, lo español, mola".
    Passada l'etapa adolescent de la tonteria ("edat del pavo"), quan l'imigrant sense catalanofòbia paterna o materna comenci a pensar per si sols, tindrem, els catalans uns bons aliats per defensar-nos del sempitern feixisme espanyol, feixisme de caire etnofòbic que perviu sigui quin sigui el sistema polític en el qual ens trobem.

    Així que, sí, si volen dividir els nens entre catalans i espanyols, que ens regalin el plaer de tenir en un futur nens catalans negres, grocs, "torradets" (com diu el Mohamed Jordi de RAC1) i sudamericans a les classes en català, per fer ciutadans catalans inclusius de cara al futur (i un bon "melting pot" a la USA), i que apartin els nens de famílies exclusives (no de qualitat exclusiva, sinó de rebuig social exclusiu) en guettos on tots siguin purament espanyols: castellanoparlants, caucàsics, catòlics... i, en fi, que els follin a tots plegats! (amb perdó, però un acaba fart d'aquesta gentussa...)

    ResponElimina
  9. No crec que sigui questió d'intentar sortejar la sentència. El que cal fer, al meu entendre, és replicar amb lleis a la mà que el que s'està apilcant és una legitimació de l'abús armat d'en Franco quan ens va imposar el castellà i va provocar l'allau programat d'immigrants provinents d'arreu d'Espanya. Hi ha molta gent que s'ho creu això de que el castellà té tradició a Catalunya. Segles enrere, també va passar el mateix -historiadors ajudeu-me!- i es va poder reaccionar a temps. Ara, amb la veritat a favor nostra una altra vegada els hem de plantar cara sense fer els sortilegis estrafolaris d'en Duran Lleida.
    Claretat i el cap ben alt!

    ResponElimina
  10. ...i CyU, calla.

    Quins socis s'han buscat!... Som majoria "nacionalista" catalana. Proclamem la Independència o fem un referendum?.

    ...on ens volen dur els Srs. de CyU i els seus votants?

    ...Què, ens independitzem?... i assolim un ESTAT?!!!

    Posem fi amb tots els abusos?!!... I la voluntat de tot un Parlament escollit democràticament?!!!

    No tenim cap altre opció per sobreviure Cultural, Nacional i Econòmicament: Una Catalunya amb ESTAT.

    ResponElimina
  11. Ramon Llull,

    El castellà no els va imposar Franco, com a ocurrència original pròpia, el tenim imposat per llei des del Decret de Nova Planta. I la penetració del mateix s'ha de clarificar sempre: societat versus burocràcia.

    El castellà té "tradició" si consideres que la paperassa oficial d'ordre burocràtic té consideració de "tradició" - cosa força dubtosa, i fàcilment desmuntable des d'un punt de vista argumental, considerant que aquesta burocràcia va ser imposada després d'assassinar més de 20.000 catalans, arrassar poblacions diverses (inclosa una cinquena part del teixit urbà de Barcelona) i anular lleis pròpies sense cap altre més argument que el del "dret" de conquesta, que, obviament, és qualsevol cosa -sempre blasmable- excepte un "dret".

    No sóc historiador però si aficionat a la història, més concretament l'arquitectònica (en tinc un blog: http://arquicatalana.blogspot.com/ ), i t'asseguro que, en termes de cultura arquitectònica (que no és pas un afer menor en la cultura catalana com a ens global) la quantitat d'anècdotes (oficials i extraoficials) fan palesa quina mena d'artificialitat d'ordre burocràtic -i no pas professional, ergo disciplinar i personal, i, per tant: social- representa la "tradició" d'usar el castellà en els afers ordinaris i/o extraordinaris dels últims 10 segles.

    Però vaja, fer demagògia en aquest terreny relliscós de la història és molt fàcil si hom no està preparat al respecte. Per això molta gent creu que, efectivament, el castellà és la llengua més utilitzada a dia d'avui a Catalunya (una cançoneta que ja cansa i que NINGÚ ha sapigut demostrar de manera definitiva, és a dir, científica, més enllà de lamentables estudis estadístics que, per natura, no són mai concloents científicament), i que, a més a més, és una llengua de llarga "tradició" a Catalunya.

    "My ass!" que dirien a Chicago...

    ResponElimina
  12. Completament d'acord amb "Medit" de les 18:08 No tinc temps per escriure, però podeu seguir a:
    http://marallegons.blogspot.com/2011/09/llengua-politica-i-democracia-i.html

    ResponElimina
  13. Tots els nostres esforços a convèncer als catalans que Espanya vol la nostra desaparició i que la nostra unica sortida és la independència

    ResponElimina
  14. Medit,

    Precisament si s'arribés a adoptar la segregació lingüística vull el mateix que tu. Estic segura que a la línia catalana hi assistiria catalanoparlants, castellanoparlants de família no catalanofòbica, xinesos, romanesos etc. i a la línia castellana qui aniria? Doncs quillos (-parlo des de la meva experiència- no recordo que cap d'aquests fos catalanoparlants, a més eren els que alçaven la mà al crit de "Viva España"), fills de catalanofòbics i algun més.

    En cap moment volia que s'interpretés com una separació entre catalans i els altres nens, que no se m'interpreti malament.

    ResponElimina
  15. El que fa Espanya és prèmer l'accelerador a fons, amb ganes d'estripar tota veu discordant de soca-rel.
    L'accelerador no l'ha deixat mai de prèmer.
    Ha estat trenta anys donant una mica de corda amb l'escolarització en català..., a canvi d'aquest peixet ha construït un Estat que es prèn per democràtic, homologat amb els estats europeus, cosa que perseguia i no aconseguia de fa segles.
    Un Estat que finalment té un Madrid econòmicament fort i una maquinària administrativa greixada i eficient perquè això continui així.
    I tot això ho ha fet en bona part amb els nostres calés. L'Estat mai havia tingut el pes que té ara, i per tant tampoc el grau d'espoli econòmic.
    Com a catalanets, ara que podíem anar a escola en català i fer com si tinguéssim autogovern, hem votat partits que s'ho deixaven fer, untant-se pel camí. Parlant de pedagogia, de responsabilitat d'Estat i de totes les collonades que volgueu.

    Molts independentistes pensen que la independència caurà pel seu propi pes. Que és un camí sense retorn.
    No hi estic d'acord. Si no aconseguim una opció política sòlida i competent no ens en sortirem.
    I no la tenim.
    CiU farà la puta com sempre. Amagant el cap sota l'ala. La Ramoneta es fa en campanya i quan no t'hi jugues gran cosa.
    Esquerra s'ha venut i s'ha perdut en el seu discurs infantil i grandiloqüent, donant-se-les de nen gran i responsable.
    D'altres amb divisions i egos ridículs. Rcat, SI, DC... valga'm Déu.

    Espanya accelera i com no ho fem molt millor de manera ràpida ens agafarà com ens té calats: petits, covards i dividits.

    ResponElimina
  16. Querol, discrepo amb vostè, i a més crec que el seu discurs és tòxic i malintencionat. Es dels que creu que la independència si, però els catalans no som capaços...? Directe a l'autoestima, si senyor!.
    Doncs no, miri, certament costa posar-se d'acord per a fer un front polític independentista amb tot l'apareill de l'estat en contra, però el creixement independentista de l'últim any i el resultat de les consultes, així com la resposta unànim a favor de la llengua, donen motius per l'esperança. En aquests blog creiem en Catalunya i els catalans.
    Si vol la llibertat, treballi a favor, si no la vol, no enverini. Gràcies.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…