Ves al contingut principal

Ho diu en Cuní i tu sense assabentar-te

Torre Mapfre (Barcelona)










Quina ràbia! Tants anys de lluita per un ideal i resulta que, quan arriba el dia D, un servidor ni se n'assabenta de la fita. Sembla que algun dia d'aquests es va fer un referèndum sobre la independència del país i se'm va passar. Mireu que intento anar seguint l'actualitat a través dels mitjans de comunicació! Vés per on, ara n'acabo de tenir notícia gràcies a una formidable entrevista a Josep Cuní, publicada recentment al diari del comte. I és que, per alguna raó els lectors d'aquest bloc el van distingir amb el Premi Brigada de Narcòtics 2010. Com sabeu, ara es troba en procés de propaganda del seu nou programa de tarda a 8tv, des del qual pretén rellançar l'oferta de la cadena, el nivell de la qual, fins ara, és realment vergonyós (i lamentable que li hagin estat mantingudes llicències de freqüència que ni arribava a utilitzar). Ell solet, veritable super-home de la comunicació, serà capaç de convertir un detritus en una cadena de televisió presentable?

L'entrevista té molt de suc. El veterà periodista, al qual heu d'imaginar aquest estiu a les muntanyes del te de Sri Lanka, desplega el seu habitual argumentari d'imparcialitat absoluta i tipus dur, implacable, sacrificat, polar. És això, precisament, el que dóna un plus de qualitat a la seva tasca constant en suport de l'establishment. A parer meu, el més bo de l'entrevista ve quan Víctor-M. Amela (un altre autèntic monstre al servei de la Brigada) li formula la següent pregunta: "Com veu el debat independentista?". Fixeu-vos que li parla del "debat". Resposta del gran Cuní: "Inflat mediàticament, perquè no en veig el reflex a les urnes. Els independentistes estan fratricidament fragmentats." O sigui, a l'home li pregunten pel "debat" i respon (perquè li convé) sobre la situació dels partits independentistes. Certament, Cuní pot gallejar de captenir-se de forma que ningú sap realment allò que és (i no només en l'àmbit polític), ara. tot s'ha de dir, molts tenim del tot clar, claríssim, allò que no és.

Comentaris

  1. Aquest es d'aquells que, un cop assolida la independència, seria dels primers en sortir a la palestra a proclamar el seu independentisme de sacrifici generós i abnegat. Pujat damunt d'un daurat pedestal psicològic en el qual s'erigeix regnant la seva vanitat fa temps que ha foragitat de si mateix allò que se'n diu dignitat nacional.

    ResponElimina
  2. L'antiindependentisme esta inflat, te un espai mediàtic que no es correspon a la seva realitat social. Això fa que tingui una representació electoral desproporcionada.

    ResponElimina
  3. Aviat hi anirà cap a Madrid, és el seu desig més gran.

    ResponElimina
  4. Rapapieja una mica que ja és gran. Té el que jo anomeno síndrome de'n Duran: viu desconnectat dels canvis de la societat de la darrera dècada. Pensa que la societat catalana viu còmodament amparada pel peix al cove del postpujolisme. No sap res de manifestacions independentistes, no les veu, no pot enfocar la vista: quan veu una estelada sent un mareig i un mal de cap i no es recupera fins que ja no hi és; i pensa: debia ser un somni - un malson -.

    ResponElimina
  5. Quant més rondinen és que més aprop hi som.

    ResponElimina
  6. Sí, els qui han escrit comentaris tenen raó: l'endemà de la independència en Cuní en serà el gran valedor, més que ningú. I si a La Vanguardia destinen una entrevista a colar-hi un missatge antiindependentista és que la independència està més a prop que no sembla.

    ResponElimina
  7. Anònim de les 11:19, crec que jo sóc més gran i no repapiejo. El Dr. Broggi amb 103 anys deu repapiejar molt oi? Cal anar en compte amb aquests tòpics generalistes que una persona perquè depassa els 60 anys ja repapieja.

    ResponElimina
  8. Benvolguts comentaristes, voldria fer-vos unes reflexions:
    Per a mi, és totalment cert el que va dir en Cuní, malauradament. És que a les darreres eleccions catalanes s'han vist gaires vots als Partits Independentistes? És que el gran poble no sap que ni han? És que no hi han prous? És que la gent no vol anar a votar?
    I ara a futur: És que la gent espera a votar independència a les eleccions generals Espanyoles? O és que els Catalans no anirem a votar, perquè no ens preocupa el que passi a les Espanyes? O és que esperem un miracle, des de la Moreneta de Montserrat?
    Francament estic molt desorientat amb el qui diu i després fa la gent.

    ResponElimina
  9. Mentre independentistes votin CiU... bona part del problema és que per informar-te t'has de buscar la vida, perquè els mitjans ignoren certs partits o opcions.
    Una mostra, anunci censurat per La Vanguardia, que no el va posar el passat 11 de setembre: http://www.deumil.cat/LaMoscaVironera/2011/09/15/jamll/anunci-censurat/

    ResponElimina
  10. Vapari59: jo crec que l'augment d'altra banda contrastat de l'independentisme no es reflexa políticament perquè l'únic partit de pes parlamentari que es declarava independentista va ser tocat i enfonsat per una colla de dirigents mes preocupats per tocar poder que no per ser fidels als principis que deien servir. Així crec que una bona part del vot independentista s'ha quedat a casa i un altra part ha marxat al Convergència i la resta s'ha esmicolat en diferents partits.
    Si Esquerra hages optat per un altra estratègia, que no la del socialisme i ja està, i tal i com estan les coses amb el veïns vampirs mesetaris aquells 540.000 vots que han perdut tan imbecilment avui es podrien sumar a uns quants centenars de milers mes i això faria de l'independentisme la segona força al Parlament desprès de CIU.

    ResponElimina
  11. Vapari59, dius:
    "És que a les darreres eleccions catalanes s'han vist gaires vots als Partits Independentistes? És que el gran poble no sap que ni han? És que no hi han prous? És que la gent no vol anar a votar? "

    Una cosa és ser independentista, i l'altre votar a un partit independentista. Si el partit independentista et sembla una colla de grills -la paraula contemporània seria "freak", és a dir: "una colla de freaks"- no el votes.

    I com que l'estat dels partits independenistes a dia d'avui fa més pena que una altra cosa no els vota massa gent... tu votaries una desferra d'organització que mig s'enfonsa per representar-te a nivell polític (ERC)? O a una minoria representada per un individu histriònicament poc-seriós que assegura que tothom menys ell és un desgraciat (RCat)? O a un grup d'intransigents que s'aixequen de bon matí i que qui gosi contradir alguns dels seus plantejaments ridículament simplistes i adolescents és poc menys que un obstacle a eliminar (ja no dic, ni tan sols, assimilar) (SI)?... Els votaries?
    Doncs, molta gent, tampoc.

    Quan apareguin polítics independentistes amb un mínim crèdit professional, intel·lectual, moral, solvent, eficient i amb garanties, aleshores, tots plegats els votarem.

    En Junqueras apunta maneres, però té MOLTA feina per recuperar el crèdit d'ERC de cara als que no en som militants (però sí antics votants). Si la cosa aquesta del trio Junqueras-Romeva-Tremosa és sòlida, que provi d'establir-la a nivell nacional, al país, a Catalunya, i es guanyarà un crèdit que ni el Carod hauria arribat a somiar.

    ResponElimina
  12. Torsimany, perdona si t'he ofès. No volia dir que tota la gent gran rapapieja; sinó que tota la gent que rapapieja és gran; i que això pot donar-se perquè en Cuní té una edat.
    Ara bé, era simplement una desqualificació sarcàstica de'n Cuní: tampoc crec que rapapiegi, honestament. Sinó que el seu ego no el deixa veure més enllà.
    El meu respecte cap a la gent amb problemes de demència senil o inestabilitats mentals associats a l'edat. Tinc familiars molt propers que ho pateixen i entenc que hi hagi qui pot ser particularment sensible a aquestes bromes, ho reconec, poc afortunades i, també, de mal gust.Per tant li demano disculpes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.