Ves al contingut principal

Independència, fase II: el fet es dóna per suposat

Ermita de Sant Elm (Sant Feliu de Guíxols)










El discurs és clau. El relat que en diuen ara. La batalla de les paraules. De les paraules que denoten actituds. Fa mesos en parlava el sociòleg Manuel Castells: quan una societat ha interioritzat la necessitat i el caràcter imprescindible d'un canvi, només és qüestió de temps que s'acabi produint. La majoria de la societat catalana ha assumit a hores d'ara que no hi ha altra sortida a la ratera. Per això, en aquests moments, ens cal triar el nostre camp de confrontació i enraonar-hi en els termes que volguem imposar. De jugar aquest joc, per exemple, les hosts de la Brigada en saben un niu. Ara toca donar el fet per suposat i plantejar tots els dubtes més enllà de la fita. En el dia després. Què passarà amb allò o amb allò altre. Què farem d'això. Com solucionarem aquell tema. Concretant més, per quines noves vies estalviarem. Quins mercats hauriem d'atacar preferentment. Quin model sanitari tindrem. Quines seran les infraestructures prioritàries. Si tindrem o no exèrcit. Però tot, tot, després del dia D.

Són els debats que toquen per a que els que encara falten per integrar-se en la majoria social que es va configurant, poc a poc, però de manera sòlida, vagin interioritzant allò que (gairebé) tothom sap que és inevitable. Que ens dotem d'un Estat propi. Donar per suposat que la independència és un fet absolutament irreversible. Que tothom ho interioritzi. Perquè fa la impressió que, a hores d'ara, el principal fre per a la plena llibertat de Catalunya comença a no ser-hi l'existència o no d'una majoria social que la vulgui. Ara és, sobretot, que l'àmplia massa social que ja vol o sap que la independència és inevitable creu que encara no és possible. Espera algun senyal del cel. Per això hem de fer aquest pas endavant. Perquè tenim encara aquella moral de derrota pròpia dels barcelonistes de fa vint-i-cinc anys. La que ha desaparegut de les joves generacions dels èxits. La que hem de deixar definitivament enrera per guanyar definitivament.

Comentaris

  1. Se m'acudeixen dues coses d'entrada:
    1) Com aquest debat pot afavorir la independència fent que la gent s'impliqui i interioritzi (com bé dius) el fet de que la independència no es ja una cosa que 'pot o no passar' sinó que és quelcom que 'ja arriba i busquem el moment idoni per a declarar-la'.
    2) Com aquest debat pot perjudicar la independència (com no tens en compte) afavorint les ja enormes desavinences entre independentistes d'esquerres i dretes.

    Aquest darrer paràgraf probablement hauria d'aclarar el dilema però no en tinc pas la resposta, honestament.

    ResponElimina
  2. És en tots els àmbits socials: Ens estan robant, ens estan prohibint el català, etc. Des de persones de parla castellana que mai s'havien integrat dins del teixit nacional català, fins els més motivats com nosaltres. A la barberia d'avui, una mena de Dr. Broggi deia amb tota la claredat del món: Ja en tinc prou. No ho creia possible. Ells ho han volgut.
    En Salvador Cardús deia fa uns dies que el creixement d'aquest sentiment és logarítmic. Aviat arribarem a la saturació. El fet.
    Veig que hi ha molta gent que hi confia amb el nostre timoner. Tant de bo no ens falli!! Cal ara i sempre, recolzar-lo en aquest sentit, sense deixar de vigilar-li les seves possibles febleses.

    Una cosa: Del nostre profeta Carod, que va predir fil per randa tal com aniria tot, i va seguir predient que culminaríem l'obra el 2014, ningú li ho tindrà present? O, és que ja és carn cremada? O li farem un homenatge pòstum quan li toqui, com amb en Barrera?

    ResponElimina
  3. El debat sobre el dia després té un altre valor afegit: obliga a fer un discurs constructiu en lloc de victimista, de propostes i no de greuges.
    Imaginar un país de futur en lloc de lamentar el passat i el present. Jo m'hi apunto.

    ResponElimina
  4. EL DIA DESPRES,SEGUR QUE SERA DIFICIL...MOLT DIFICIL,PERO MAI PODRA SER PITJOR QUE EL DIA DESPRES DEL SEGUR PACTA, PP-PSOE.
    AL SRO CAROD,VA PACTAR AMB "LA ESPAÑA PLURAL,PERO ESPAÑA"I LES SEVES CORREDISSES RADERA DEL ICETA,SON DIFICILS DE PAIR.
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…