Ves al contingut principal

L'Onze dels mil dies decisius

Manifestació del 9 de juliol (Barcelona)









Una any més, l'Onze de Setembre. Com l'espanyolisme no descansa, aquesta vegada salpebrat també d'atacs continus a la nostra supervivència com a comunitat nacional. La persistència de la profundíssima crisi econòmica que ens afligeix i la previsible esclatant victòria electoral dels sectors més troglodites a l'altra banda, el proper 20-N, auguren anys decisius. Escurçarem la transició nacional del Gran Timoner? Com deia ahir a la nit en Titot, si Gerard Quintana se'ns ha fet indepe és que la cosa deu ser imminent. I no és l'únic. Encara que l'amic de l'expresident Pujol estigui preocupat. Durant els darrers mesos els atacs s'han succeït, però també els avenços: entre molts d'altres, l'èxit de la Consulta a Barcelona i el primer sondeig del CEO que reflecteix una victòria del sí en un hipotètic referèndum, situat al voltant del 60%. També ens han deixat grans patriotes en l'àmbit de la política i de la cultura. Només en les darreres setmanes l'Heribert Barrera i en Josep Termes; mesos enrere, Joan Triadú i Joan Solà. Acumulem forces i llegats de referència.

Falten poc més de mil dies per a l'Onze de Setembre de 2014. A jutjar pel ritme dels esdeveniments, pot tractar-se, realment, d'una data clau, sí és que el procés no es dispara fins i tot abans. Mil dies per a que el govern de la Gestoria estavelli el país en la previsible estafa del pacte fiscal. Mil dies de noves privacions mentre continua l'espoli. Mil dies de degradació dels serveis públics. Mil dies d'atacs i d'insults. Mil dies de regressió autonòmica des de la capital. Mil dies de recomposició i entesa a l'espai independentista. Mil dies de noves conversions al sobiranisme. Mil dies per passar del dret a decidir a prendre d'una vegada la decisió. Mil dies de ja n'hi ha prou dels més tous. Mil dies de viratge de l'establishment en direcció a la llibertat. Mil dies per convocar, finalment, unes eleccions al Parlament de Catalunya en les quals tots els partits d'obediència catalana plantegin obertament la independència en els seus programes electorals. Mil dies per proclamar-la. Mil dies per consolidar-la. Mil dies per defensar-la. Mil dies per consultar-la al poble. Avui és l'Onze dels mil dies decisius.

Comentaris

  1. Et veig molt optimista avui, Granollacs. A mi em preocupa sincerament que CiU protagonitzi el mateix drama que el PSc el 2009. Que després del desgast, l'estira i arronsa i l'estafa final resultant proclamin als quatre vents "Mission Accomplished" mentre seguim patint un dèficit insuportable amb un model de recaptació igual o pitjor que l'actual. Fins que no vegi CiU muntant una coalició independentista en vista a les eleccions del 2014 no m'ho creuré...

    ResponElimina
  2. Quan Mas parla de transiciò catalana, a qué ea refereix exactament?

    ResponElimina
  3. JO TAMBE CREC QUE AL FINAL A CiU SE L'HAN CONGIRAR EL MELICH,UTILITZARA ALLO DE LA LLISTA MES VOTADA,ALS AJUNTAMENTS,I A MADRID EL GALDOS PARLEM-NA I EL "ROLLO" DE GOBERNABILITAT....QUE SI PETA ESPAÑA NOSALTRES TAMBE PATEM,QUE SI TOMBA QUE SI GIRAR.....
    JUGAN AMB BARCELONA

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…