Ves al contingut principal

Mentre ens ensorrem, el País Basc capta talent

Tortosa









La dependència i l’autonomisèria estan fent d’aquest país meravellós un lloc irrespirable. Fins i tot amb quotes importants de població en el llindar de la fam. Poca broma. Sense perspectives de futur per als joves, amb unes taxes d’atur pròpies del Magreb. I tenim amb qui comparar-nos. I no gaire lluny. És ben fàcil. Ells deuen 5.000 milions d'euros. Nosaltres, 38.000. En pocs mesos és el segon cas il·lustratiu, del mateix sector, que conec. És clar que, per si fos el cas que l’alliberament del país (pel qual lluitem, també, pel futur dels nostres fills) no cristal·litza, el millor és preparar-los, sobretot a base del coneixement de llengües, per a l’emigració. Anar a un país més seriós on la gent estigui disposada a defensar els seus drets individuals i col·lectius. Fa uns dies us explicava com els meus pares van marxar en ple franquisme d'un Aragó sense expectatives a una Catalunya veïna que maldava per prosperar, tot i la voluntat destructiva del règim. Els meus fills hauran d’emprendre potser el camí dels països freds del nord d’Europa. O potser més a prop.

Dos casos gairebé idèntics. Una cosina que viu a la Franja aragonesa de parla catalana i una veïna a les Terres de l’Ebre. Totes dues amb sortida natural a iniciar-se el món laboral en els nostres tan pestigiosos hospitals catalans. Doncs bé, aquest any, després d’acabar medicina amb expedients brillants i d’aprovar el MIR a la primera, se’n van a treballar al País Basc. L’una a Bilbao, l’altra a Donosti. Ni s’han plantejat d’anar als grans hospitals principatins de referència mundial, teòricament atractius per l’exigència professional. Emigració laboral a la recerca de millors oportunitats i d’uns estàndards de vida que aquí (mentre no fem allò que hem de fer) mai no els podrem oferir, enmig de la fallida dels serveis públics. D’un país sotmès i dependent que s’ensorra per moments. Mentre esperem un pacte fiscal per al qual, segons sembla, no hi ha pressa. D’altres ja en gaudeixen des fa trenta anys. I a la vista està.

Comentaris

  1. És allò de menjar-se els fonaments d'un edifici en recerca d'or. No veuen els espanyols que s'ensorrarà tot l'edifici!? Doncs, no. Obcecats amb l'enveja de fer-nos rebaixar al seu nivell, acabarem tots fets una merda. O, potser, ja hi som. A aquest sentiment de fugir de l'enèsima hecatombe castellana, ells en diuen nacionalisme! L'enveja no té raonament possible, sobretot si ve d'un opressor que et vol veure sotmès i rendible alhora. Autèntica paranoia.
    El drama ja el tenim present a la casa nostra de Catalunya. Per això hem de fugir volant!

    ResponElimina
  2. Tenim l'abisme econòmic a tocar i volem fer veure que això no passarà. Tant de bo. Però si succeeix el pitjor, potser serà la nostra oportunitat, canalitzar el malestar i les ganes de revolta cap a la independència i la construcció d'un país. http://vaderiure.blogspot.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.