Mentre ens ensorrem, el País Basc capta talent

Tortosa









La dependència i l’autonomisèria estan fent d’aquest país meravellós un lloc irrespirable. Fins i tot amb quotes importants de població en el llindar de la fam. Poca broma. Sense perspectives de futur per als joves, amb unes taxes d’atur pròpies del Magreb. I tenim amb qui comparar-nos. I no gaire lluny. És ben fàcil. Ells deuen 5.000 milions d'euros. Nosaltres, 38.000. En pocs mesos és el segon cas il·lustratiu, del mateix sector, que conec. És clar que, per si fos el cas que l’alliberament del país (pel qual lluitem, també, pel futur dels nostres fills) no cristal·litza, el millor és preparar-los, sobretot a base del coneixement de llengües, per a l’emigració. Anar a un país més seriós on la gent estigui disposada a defensar els seus drets individuals i col·lectius. Fa uns dies us explicava com els meus pares van marxar en ple franquisme d'un Aragó sense expectatives a una Catalunya veïna que maldava per prosperar, tot i la voluntat destructiva del règim. Els meus fills hauran d’emprendre potser el camí dels països freds del nord d’Europa. O potser més a prop.

Dos casos gairebé idèntics. Una cosina que viu a la Franja aragonesa de parla catalana i una veïna a les Terres de l’Ebre. Totes dues amb sortida natural a iniciar-se el món laboral en els nostres tan pestigiosos hospitals catalans. Doncs bé, aquest any, després d’acabar medicina amb expedients brillants i d’aprovar el MIR a la primera, se’n van a treballar al País Basc. L’una a Bilbao, l’altra a Donosti. Ni s’han plantejat d’anar als grans hospitals principatins de referència mundial, teòricament atractius per l’exigència professional. Emigració laboral a la recerca de millors oportunitats i d’uns estàndards de vida que aquí (mentre no fem allò que hem de fer) mai no els podrem oferir, enmig de la fallida dels serveis públics. D’un país sotmès i dependent que s’ensorra per moments. Mentre esperem un pacte fiscal per al qual, segons sembla, no hi ha pressa. D’altres ja en gaudeixen des fa trenta anys. I a la vista està.

Comentaris

  1. És allò de menjar-se els fonaments d'un edifici en recerca d'or. No veuen els espanyols que s'ensorrarà tot l'edifici!? Doncs, no. Obcecats amb l'enveja de fer-nos rebaixar al seu nivell, acabarem tots fets una merda. O, potser, ja hi som. A aquest sentiment de fugir de l'enèsima hecatombe castellana, ells en diuen nacionalisme! L'enveja no té raonament possible, sobretot si ve d'un opressor que et vol veure sotmès i rendible alhora. Autèntica paranoia.
    El drama ja el tenim present a la casa nostra de Catalunya. Per això hem de fugir volant!

    ResponElimina
  2. Tenim l'abisme econòmic a tocar i volem fer veure que això no passarà. Tant de bo. Però si succeeix el pitjor, potser serà la nostra oportunitat, canalitzar el malestar i les ganes de revolta cap a la independència i la construcció d'un país. http://vaderiure.blogspot.com/

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)