Ves al contingut principal

Ocurrències Ridao, S.A.








L'hàbil parlamentari, l'home qui seria el millor candidat del PSC si el PSC fos PSC i no PSc (segons la brillant tesi de Salvador Cot), accelera la seva campanya als mitjans de comunicació per convéncer els militants d'ERC que ell és la millor alternativa per encapçalar la llista del partit a les properes eleccions espanyoles. Són tants els arguments que fan completament absurd el seu entestament! Joan Ridao pateix un problema molt greu de percepció sensorial i, per tant, estratègica: ha perdut dues terceres parts del seu electorat independentista i insisteix a continuar abandonant-lo per adreçar-se al catalanisme d'esquerres. Exactament més de la mateixa estratègia que ha portat Esquerra al desastre actual. El diputat és hàbil dialectament, però la mercaderia és la que és i ja no la vol ningú. Es com aquella fruita tan habitual avui en dia d'excel·lent aparença externa però que quan l'esclates amb les dents no té gust absolutament a res.

Que no vulgui desaparèixer políticament és fins i tot comprensible. Ara bé, allò que sembla més difícil d'entendre és que pregui els militants, simpatitzants i electors independentistes directament per rucs. I és exactament això el que ha fet amb la proposta que el bo d'Alfred Bosch encapçali una coalició unitària de les forces independentistes al Senat. A veure, tothom sap que a aquesta inútil cambra espanyola només hi van els quatre senadors més votats a cada província i que històricament tots els llocs se'ls han repartit PSC (o coaligats) i CiU. A què treu cap, doncs, formular una proposta de distracció tan i tan absurda. Són aquestes coses les que fan caure el prestigi d'un polític a l'alçada del betum. Esperem que aviat els militants d'ERC, recuperant el seny, el posin defnitivament allà on es mereix. I també que l'Oriol Junqueras faci possible una candidatura unitària que ens permeti apropar-nos a les urnes que ens paren els espanyols. Encara que només sigui per a provocar-los.

Comentaris

  1. IF.


    Si pots dur el cap ben posat sobre les espatlles
    Quan altres el perden i a més te'n culpen;

    Si pots confiar en tu quan tots de tu dubten,
    Però tenir compte de llurs dubtes;

    Si pots esperar sense que et cansi l'espera,
    O suportar calúmnies sense pagar en la mateixa moneda,
    O ésser odiat sens donar cabuda a l'odi,
    I no per això semblar massa bo o massa savi;

    Si pots somiar sense que els teus somnis et dominin;

    Si pots pensar sense que els pensaments siguin la teva meta,

    Si te les pots veure amb el Triomf i el Desastre
    I tractar per igual aqueixos dos farsants;

    Si pots tolerar que els brètols
    Tergiversin la veritat que has expressat,
    I la converteixin en trampa per a babaus,
    O veure enrunada l'obra de la teva vida
    I ajupir-te i reconstruir-la amb velles eines;


    Si pots fer un lligat amb tots els teus guanys
    I llençar-los al caprici de l'atzar,
    I perdre'ls, i tornar a començar des de zero
    Sense que surti ni una queixa dels teus llavis;

    Si pots posar al servei dels teus fins
    cor, entusiasme i fortalesa, fins i tot exhaurits,
    I resistir encara que no et quedi res,
    tret de la Voluntat, que els digui: "Endavant!";

    Si pots dirigir-te a les multituds sense perdre la teva virtut,
    I alternar amb reis sense perdre la senzillesa;

    Si no poden ferir-te amics ni enemics;

    Si tots compten amb tu, però no massa;

    Si pots omplir l'implacable minut
    Amb seixanta segons d'esforç agosarat,
    Teva es la Terra i tot allò que hi ha,
    I, més encara: seràs home, fill meu.


    Rudyard Kipling

    Al seu fill John, 1910


    Quan els catalans van a Madrid tots cauen en el parany: quan caminen entre les multituds (els seus votants)i desprès ho fan al costat dels reis (a Madrid) es transformen. No son el mateixos.

    ResponElimina
  2. Després d'aquest poema d'en Kipling, només em queda lamentar l'entossudiment, l'obsessió d'en Ridao. Jo ja havia rebut comentaris de les seves obsecacions personalistes. La llàstima, és que, tenint un molt bon nivell intel·lectual, tingui tant poca màniga.

    ResponElimina
  3. Ja tens raó. Ara bé, una correccioneta lingüística: La fruita no sap res de res de tot això ja que no té cervell per reflexionar-hi, potser la fruita no té gust a res.

    ResponElimina
  4. Avui Catalunya ha estat doblement atacada:

    "El TSJC dóna dos mesos a Ensenyament perquè el castellà sigui també vehicular a l'escola".

    Estic molt trista i desanimada. Espero que això obri els ulls a molta gent i que serveixi per a que ERC, SI, CUP, REA, etc. deixin les seves diferències aparcades d'una vegada i esdevinguin una força per aconseguir la nostra independència. Avui ha quedat més que patent que Catalunya no té cabuda en aquesta merda (i si, dic merda) d'Espanya centralista i aniquiladora de cultures.

    El que estarà immensament feliç és el fdp de l'Albert Rivera, que per cert ja està bramant al seu twitter. No reproduiré les seves paraules per no contaminar el blog.

    Per últim, us demano disculpes pel vocabulari utilitzat, sé que no són maneres però demano comprensió per la vostre part.

    ResponElimina
  5. Ridao s'entesta en l'error en què ja van caure els de Nacionalistes d'Esquerra el 1980: voler fer d'esquerra nacional i no d'independentista. Només cal seguir l'evolució d'aquell col·lectiu: cada cop menys, cada cop més bullits, fins que van anar a recer del PSUC reconvertit en IC (1986).
    No s'entén aquesta obsessió per una estratègia equivocada si no és per una enrabiada personal; Ridao és un polític preparat que no hauria de caure en paranys plantats per ell mateix.
    Ridao hauria d'entendre que el seu moment -i els que l'han acompanyat els darrers anys a ERC- ja ha passat. Com que no hi pitjor sord que el que no escolta, les primàries posaran tothom al seu lloc.
    I dic això sense cap rancúnia contra el secretari general del meu estimat partit: només que els temps són uns altres i que la política endegada el 2003 -i que l'actual direcció no va tenir la valentia d'esmenar el 2008- ja ha mort.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.