Ves al contingut principal

"Puñeta, hay que hacer algo, que se nos pasan al enemigo"

Platja de Sa Conca (Castell d'Aro)
Això devien dir en algun despatx d'alçada del Tribunal Suprem fa uns mesos, quan van emetre la primera sentència contra la immersió després de la del Tribunal Constitucional sobre l'Estatutet de la Moncloa. I aquí, al centenari Palau de Justícia de Barcelona, un altre representant de la metròpoli a les colònies devia repetir-ho amb la mateixa acritud, just abans de deixar marcada la taula del despatx. Actuen ara, potser, perquè comença a ésser molt patent que el tema se'ls escapa de les mans. Després de dècades durant les quals s'ha anat consolidant una integració real. Si més no, d'una part important del país. Això comentàvem l'altre dia a la feina, davant la nova manifestació de monolingüisme militant del govern amic de Madrid, ara contra l'aranès. És cert que potser el nostre no és un espai sociològicament representatiu. Som gent dedicada a la gestió de béns culturals.

Després de l'expurgament de la crisi, a la meva zona de treball ja només en quedem set. Set amb les nostres parelles. D'una franja d'edat que va dels 35 als 55 anys. Si no m'erro en el repàs mental, dels nostres vint-i-vuit pares i mares, vint ens varen parlar en espanyol com a llengua materna i només vuit en català. En canvi, el català és avui clarament predominant (sinó directament exclusiu) al si de les nostres set parelles, formades durant els anys vuitanta i noranta del segle passat. I, sobretot, és la llengua de relació entre nosaltres i els quinze fills que hem tingut (ep, en total, s'entén). L'hem fet en tots i cadascun dels casos, llengua materna dels nostres. En dues generacions, l'ús del català ha passat del 29 dels avis al 100% dels néts. Suposo que no és gaire representatiu. Però és una transformació que potser es dóna a altre indrets i molesta. I que, sobretot, cal que no es generalitzi (deuen pensar), abans que el país se'ls escapi definitivament de les mans.

Comentaris

  1. Jo no soc tan optimista. Crec que el català està passant per el pitjor moment de la seva existència. Si la cosa ja estava peluda amb la primera invasió demogràfica i la nostra incapacitat per assimilar-la, amb la segona onada migratòria ens arriba l'aigua al coll. L'estat català és urgent per poder imposar el català. Sí, les llengües s'imposen. Sempre s'han imposat. Per la força, per la conveniència o pel que sigui.

    ResponElimina
  2. Sóc pessimista de mena, però en la qüestió de l'evolució generacional de la llengua he hagut de rebatre, sovint, opinions com la de l'anterior anònim.
    En el meu entorn (Barcelona ciutat, vila de Gràcia) és molt freqüent el quadre que descriu en Granollacs: avis hispanòfons amb néts catalanòfons. Si que es dóna el cas de parelles que tenen per llengua de relació l'espanyol que als fills s'ls adrecen en català.
    Com ja he apuntat en anteriors participacions a aquest bloc, els canvis demogràfics induïts per Espanya la segona meitat del segle XX no han tingut el resultat que s'esperaven (afortunadament).
    P.S.: en una anterior feina tenia un client a Santa Coloma de G. que s'autoqualificava d'"independentista castellanohablante"(!)

    ResponElimina
  3. Fa més de 15 anys vaig tenir la gran sort d'anar coneixent els creadors de la llei de l'immersió lingüística. Des d'un nivell molt inferior, jo treballava amb ells. Jo hi gaudia amb els plantejaments. Amb senzillesa i profunditat. Aquests dos termes a la resta d'Espanya, i sobretot a Madrid, gairebé se'ls ignora. Ells es creien que la llengua simplement prohibint-la i bandejant-la amb programes d'immigració massiva, l'idioma del país agredit acabaria desapareixent. Als anys 60 ja no es podia anar afusellant a les places de toros per parlar en català. I tenien la seva raó. Solament els va fallar la nostra tossuderia i que la dictadura va acabar massa aviat pel seu propòsit.
    El català el tenim en molt mala situació. Però, estic d'acord amb en Granollacs que a la tercera generació dels primers immigrants, aquests, amb molta més cultura i arrelats, es van passant al català. Molt pobre, però català. En Pompeu Fabra, al cap i la fi, va normativitzar el català fa ben poquet. Mai no li ho podrem agrair prou, el seu immens treball pel país!! On seriem ara sense un català normatiu?

    ResponElimina
  4. La realitat. En la meva pròpia casa. La meva filla de 13 anys i 5 de les seves amigues. Totes saben parlar català, només una és de llengua materna castellana. Però totes juntes parlen en castellà. Són adictes a les sèries per adolescents en castellà de les diferents cadenes de TV. Mola més. Potser serà passatger, diuen alguns, però quan et comuniques amb un amic en un idioma des de fa molts anys costa canviar. Potser de més grans canviaran d'amics, però en un poble és més difícil. Un dia en un xat li vaig poder llegir a un dels "amics" de l'institut. D'aquells fills d'emigrants que van marxar del cinturó de Barcelona, a viure en urbanitzacions, deia el noi referint-se a un adult, que es veu que intervenia en el xat:-encima el tio ese me hablaba en catalán. ës molt difícil lluitar contra la gran i aclaparadora oferta de TV en castellà. No sé si hem perdut en tren o ens han marcat un gol. Però les TV comarcals amb les programacions que fan més aviat les miren quatre velletes.

    ResponElimina
  5. Els gitanos de Gràcia han començat a parlar castellà. Els gitanos de Gràcia han començat a parlar castellà.

    ResponElimina
  6. M'agradaria tenir els mateixos drets que un espanyol: llegir les etiquetes dels productes en la meva llengua, ser atès als jutjats en la meva llengua, treure'm el carnet de conduir en la meva llengua i demanar una canya en la meva llengua.

    I que no ho pugui fer no és culpa meva: jo compleixo amb totes les meves obligacions com a ciutadà: pago els meus impostos i respecto la llei. La culpa és dels polítics que se suposa que em defensen però que al final no tenen els pebrots de fer-ho.

    Començaré a intentar defraudar a hisenda el màxim, a pagar gairebé tot en negre i a mentir sobre la declaració de la renda. Si ells no compleixen amb les seves obligacions, jo tampoc ho faré.

    Estic molt cansat de militar i esforçar-me cada dia per parlar la meva llengua en ambients hostils i que darrera meu no tingui un recolzament institucional. I crec que com jo molta gent. N'estic fins als collons. No puc més.

    I no passo en que m'hagi de conformar amb la merdeta aquesta de la immersió lingüística: a classe es parla suposadament en català (a la practica no és així) i al pati es parla sempre en castellà. La immersió lingüística només serveix per morir més lentament, no pas per salvar-nos. Son ells i nosaltres i de moment van guanyant ells. Em sap greu però el teu cas és l'excepció.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.