Ves al contingut principal

Referent Guardiola: medalla i metralla

S'Agaró
Aquest home t'acaba els qualificatius. És un autèntic fenomen. La capacitat comunicativa d'en Guardiola és senzillament descomunal. Imprescindible, si és que no ho heu fet encara, veure i escoltar el seu discurs d'onze minuts a l'Auditori del Parlament. Tot i que la comunicació és una part essencial de la feina d'un i altres, comparar-lo amb qualsevol dels nostres polítics en actiu (tret, potser, d'alguna excepció i en el moment de màxima inspiració), simplement, ofèn la intel·ligència. Escoltant-lo s'entén perfectament que sàpiga obtenir el màxim rendiment a les qualitats esportives de l'excel·lent grup que dirigeix des de fa tres anys. I, més enllà de la forma, el contingut. Grans valors. L'apel·lació a l'esforç, al treball, sense buscar excuses ni culpables en les derrotes diàries. Autoexigència màxima per triomfar. I una injecció d'autoestima per acabar les seves paraules. Tot això l'ha fet mereixedor de la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya. Perfecte.

Fabulós. Ara bé, ho sento, però no n'hi ha prou. Continuem amb l'exigència màxima. Cal medalla i cal metralla. Exposar-s'hi al foc de l'enemic. Arriscar. Esdevenir el blanc, si cal, de l'establishment. El país ho necessita. Perquè vivim hores d'una importància històrica cabdal. No només ens cal un exemple de treball i de persistència, sinó també de compromís total amb la llibertat nacional. No simplement un visca Catalunya, sinó també un i a més ens cal un Estat propi. No és la seva feina? És la de tots els bons patricis responsables avui, quan el país passa per moments dramàtics. Sobretot, dels que per la seva imatge poden arrossegar. I, molt especialment, arrossegar en terres de frontera. Som a punt d'arribar-hi. Si ens esforcem, enmig de la bromera, comencem a distingir les platges d'Ítaca. Freguem el somni amb la punta del dits. Cal que gent com ell faci una passa al davant. Ara és el moment. Perquè Catalunya podria estar davant del seu curt moment d'or. Aquell que dóna sentit a un país. Com quan ell descobreix que el proper partit el guanyarem.

Comentaris

  1. Des d'un blog és molt fàcil dir grans proclames o reclamar fins a l'última gota de sang de compromís patri a l'altri, però no li demanis més a n'en Pep. Pensa que ell ha d'anar pels camps de futbol de l'Espanya -és a dir, de Castella- profunda.
    I si, a tot el món, als camps de futbol s'hi arrossega bona part de la misèria social més cavernícola -i a vegades perillosa- de cada ciutat, a l'Espanya profunda, anar-hi amb la bandera de "l'Estat propi" seria de suïcides - o com a mínim multiplicar els problemes que ja té. Prou que ha fet mans i mànigues per poder fer rodes de premsa en català tant a Madrid com a Rússia.

    Crec que, com a entrenador del Barça, el Pep ja arriba fins al límit que pot arribar: catalanisme desacomplexat (i gràcies pel valor!). Després, potser a casa seva, és tan sobiranista com en Llach, però, ni que sigui per la pròpia seguretat de no sortir de ves a saber quin camp amb una cara nova, millor que no li encomanem a ell la tasca d'enarborar la bandera del secessionisme. Això pertany, de fet, als polítics i a d'altres agents destacats (empresaris! "i'm talking to you!").

    El discurs (i el de la Terribas), perfecte. Retòrica senzilla però sentida, planer per a tots els públics però "dient" coses d'un cert calat.
    No sé què coi hi fotien allà els desgraciats de la Sánchez-Camacho i l'estult del Ribera (i un parell de desferres humanes disfressades de militars ?!?!). Ben clar que ho deia a dalt de l'escenari: Diada Nacional de Catalunya. Aquell parell debien sentir-se "as fishes out of water" que en dirien els anglòfils.
    Fantàstic la mirada de repulsa que en Pep li va dedicar a la desgraciada del PP quan s'acabava l'acte i la fotogafia conjunta. Una expressió facial que ho deia tot!

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb Medit. Fins que en Guardiola no deixi d'entrenar, o marxi d'Espanya per seguir fent-ho, no és aconsellable que vagi més enllà del que va expresar. El que sí m'agradaría és que, més endavant, es dediqués a la política Catalana, si és que ho vol. Perque no conec cap polític, en actiu, que tingui un tarannà similar. Potser el que més si acostaria, al meu modest (i segurament errat) entendre, és en Carretero, però ja veieu com va triomfar en les darreres eleccions. Encara que el missatge em va agradar i el projecte Rcat em sembla potent, la comunicació del seu líder em va semblar una mica distant, fregant la pedanteria. Però dit l'anterior, encara em va semblar el millor de tots. És a dir, ens fa falta algú amb força carisma, o si més no, que en Carretero faci un intensiu de coaching. Salutacions, Visca el Barça i Visca Catalunya lliure.

    ResponElimina
  3. Un entrenador d'un equip esportiu pot excel·lir en el seu ofici i, a més, pot tenir criteri polític, com tothom.
    Ara bé, em sembla més que excessiva la simbiosi Barça/país, com si l'esport tingués el relleu que d'altres disciplines molts més importants.
    Personalemtn, m'agradaria una catalunya independent amb l'esport reclòs a l'espai dels interessos dels seus afecciuonats i seguidors sense que ho permei tot.
    Existim independentistes que no només no som del Barça sinó que abominem -amb raó- l'esport.

    ResponElimina
  4. M'ha costat no dir res d'aquesta Medalla d'Or del Parlament de Catalunya! per respecte al bon Granollacs, no he volgut trepitjar-li l'ull de poll del culerisme que "pateix". Millor, gaudeix.
    Però, el fenòmen Pep l'estic veient amb la il·lusió d'aquell que no s'ho podia creure que estigués més preparat que algun altre més entrat en anys, i que m'ha sorprès tant sorprenentment. Ara, vist aixì, veig el seu present com un assaig de Gran Orquestra per interpretar la gran Simfonia de l'Independència. Algú encara l'ha de compondre i cal que sigui ell qui la dirigeixi. És així com el veig. El gran líder aglutinador de tot Catalunya, amb una força i claretat d'ideees inqüestionables.

    Polítics del país, us cal que en Pep també us faci la bogada?

    ResponElimina
  5. El propi Pep ja ho ha dit més d'un cop: ell és fill d'un paleta.
    I ja vau veure a l'acte d'entrega de la Medalla com al paleta, el fet de veure el seu fillet amb una insígnia d'or de la màxima institució nacional penjada al coll, el sobrepassava bestialment: la mare del Pep l'abraçava perquè semblava que l'home es descomponia de tanta emoció i excel·lència: de paleta a tenir el President de la Generalitat fent-li reverències al teu fill n'hi ha un bon tros!).

    Porta la humilitat a les venes, en Pep. El coneixen a tot al món i ha assolit un èxit global espatarrant, però la gent -la substància de la gent- no canvia així com així.
    En Pep només té formació de futbolista i a més a més és fill del seu pare, fill d'un paleta, i atorgar-li la categoria de portaveu nacional de l'emancipació del país és una càrrega massa gargantuescament bèstia.
    En Pep no és en Winston Churchill, o Abraham Lincoln, o Mahatma Gandhi, o Desmond Tutu, només és un entrenador de futbol.

    Estic d'acord, per tant, amb en David Roig. Es sobrevalora la dimensió de l'esport a casa nostra. Potser és perquè tampoc tenim, de moment, res més a on agafar-nos. No tenim poder REAL. I la única arma de "defensa" nacional que tenim és el Barça. Excel·lència en estat pur, idolatrada des del New York Times fins al Japó. Només el "trio maravillas" (Gaudí, Miró, Dalí) i la idiosincrasia artística de la capital, Barcelona, tenen la projecció internacional que ha assolit el Barça. Fot ràbia, però és el què tenim. No hi ha cap més mina on buscar or.

    Per tant, massa Barça i massa esport? segurament,... però, mentre els tinguem en estat de gràcia... aprofitem-los!
    I en Pep, en aquest sentit, ja fa tot el que pot - i, de fet, i encara que li riguem totes les gràcies (i virtuts, que en té!) no és la persona ideal per empendre grans projectes nacionals - això correspon a polítics, intel·lectuals, científics, artistes i/o empresaris. Aquí i a la Xina popular, que deia aquell.
    Els esportistes d'èlit només en són el complement populista - útil, però no determinant. Exciten a les masses, però aquesta no és la via òptima per avançar. Cal més raó i menys excitació, encara que el camí sigui difícil i complicat.

    Ara bé, el fet de tenir un esportista d'èlit de reconeixement professional i humà mundial amb un cert pòsit intel·lectual i mínima coherència vital -per tant, indefectiblement nacionalista- és tot un tresor a preservar... poseu-li cotó fluix sota els peus!

    ResponElimina
  6. Per cert, no ho havia fet fins ara, però aprofito per felicitar en Granollacs per les entrades d'aquest blog, després d'haver-ne llegit unes quantes durant un temps.
    Concises i precises, quasi sempre (no sempre, però déu n'hi do) encerten l'objectiu.
    Felicitats pel blog!

    ResponElimina
  7. Gràcies per llegir el PBP, Medit. És clar que no puc competir amb un guardionòleg com tu!

    ResponElimina
  8. Simplement és ell qui ha de decidir. Si volgués dirigir la societat cap a la independència tindria el recolzament de la major part de la societat (dubto dels polítics) i la nació tindria una imatge internacional immillorable. Si deixideix no fer-ho no passa res, seguirem esperant un altre però ambdues decisions són igualment respectables. Si optés per la primera, em faria patir i estar molt orgullós al mateix temps. Penso que si assumís aquesta responsabilitat seria pels altres, no per ell.

    ResponElimina
  9. Es que en Pep es un paio intel·ligent, sincer, coherent, valent i amb sentit comú.
    Res a veure amb un polític professional.
    Es per això que ara per ara es un enemic natural de qualsevol polític. Mentre faci d'entrenador i no es fiqui en temes polítics, el polítics li penjaran medalles. Al contrari se'l menjarien amb patates a l'estil Mourinho.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…