Relats de diumenge (XIX): continuar xuclant un malalt xacrós








A mi em sembla que aquell hospital és dels que ja no en queden. Som en temps difícils. És una mica vell, atrotinat, però de només disset habitacions. Un autèntic luxe asiàtic per recuperar la salut. Arreu es plantegen la necessitat de fusionar centres i espais, encara que això suposi amuntegar els malalts amb dolències radicalment diferents. Una mena de protocol mèdic estàndard per tothom. Entrant per la fantàstica portalada del casalici, a mà dreta, gairebé sense voler, topes amb l'habitació d'en Jordi. És gran i confortable. L'home que l'ocupa havia estat un autèntic esportista, potent, energètic. D'èxit professional. Capaç d'adaptar-se als nous temps i a les condicions canviants dels negocis. Tot i la tutela permanent d'un padrastre possessiu. I encara conserva alguna cosa de la seva poderosa i respectada presència. Del seu antic esplendor corporal. Ara, però, la salut li trontolla greument. La sang no rega el seu cos correctament i tots els òrgans se'n resenteixen. Ja se sap, els humans som un sistema de vasos comunicants.

Contradient el seu palpit intern, els metges li han dit que l'única solució és una privació radical de l'aliment i de l'activitat física. Una paràlisi gairebé total. Ell no hi entén ni un borrall, de medicina, però alguna cosa li diu que això no és lògic. Se sent feble i tot i així no paren de retallar-li l'aliment. De l'esmorçar ha desaparegut darrerament la torrada amb pernil dolç i l'antiga esplendorosa presència del croissant es perd en la nit dels temps. El dinar consisteix en un simple plat de verdura i a la nit un llucet bullit. I això dia rere dia. La seva família, és el més fàcil, li diu que ha de fer cas dels metges. Que això és el que hi ha. Alguns fills díscols, però, no hi són pas d'acord. Darrerament, en Jordi ha preguntat als metges i li han respost que els altres setze malalts de l'hospital estan rebent un tractament semblant. En uns casos més radical que en d'altres. Allò que li amaguen, però, és que l'extracció de seixanta unitats de sang que li apliquen diàriament és exclusiva de les habitacions de la banda dreta de l'edifici, on jauen també el Vicent i l'Aina. I que la seva sang és immediatament introduïda al corrent arterial dels altres malalts. Trigarà molt més, encara, la família a descobrir-ho?

Comentaris

  1. Doncs avui diu la doctora Elena Salgado que encara s'ha de rebaixar mes el menjar del pacient. I que el llucet bullit s'ha de treure. Aquesta doctora te un problema gran de memoria. Com es possible que no recordi que ja li apliquen una extracció de seixanta unitats de sang diaria?. Deu ser que no es mira l'historial del pacient.

    ResponElimina
  2. No cal que se'l miri, el coneix i se'l hi en-fot, sap que es morira i ella estarà contenta, a la casa on vivia hi posara els seus nebots.

    Però l'hi fa un xic de por, que s'escapi i arrossegant-se per les escombraries se'n surti, es curi, es faci fort i ella es quedi sense la sang ni la casa del pobre malalt.

    Crec que no en te de tenir de por, perquè els familiars metges estan al seu costat i tant sols els deixin anar dessagnant altres víctimes faran el que ella vulgui i a qui vulgui... incloent els seus propis fills i nets quant la mestressa vulgui.

    Ara diuen que a la mestressa la fotran al carrer, però que n'hi posaran una altra de mes casposa, i diuen que la nova es amiga dels metges que tractaven els malalts dels hospitals de la segona guerra mundial, dels especialistes en races jueves.
    Esperem que en sàpiga mes, es comenta que molts catalans estan contents pel canvi i que ja es compren les seves pròpies xeringues de donar sang, som un poble que sabem sacrificar-ho tot.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas