Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XVII). Si mires cap a una altra banda, no fa mal









En l'últim sospir, abans de lliurar-se a la inconsciència del K.O., amb el darrer raig de lucidesa i de forces, encara va pensar que o li donava un cop a l'entrecuix, trencant les normes establertes o es deixava caure definitivament. El primer assalt ja havia estat demolidor. D'entrada, ben bé no entenia el que estava passant. Ell havia estat educat en les regles de la boxa clàssica. Allò de l'honor i tal i tal. Esperava un combat honest. Un just intercanvi de cops impredictibles però reglats. I, de sobte, s'havia trobat que l'oponent no estava per orgues i el sorprenia amb qualsevol de les seves extremitats amb una violència inusitada. A més, utilitzava tots els trucs de la lluita de carrer amb l'aquiescència de l'àrbitre, que li deixava fer amb total llibertat. Era evident la desigualtat de mitjans. Per acabar-ho d'adobar, no se sabia qui havia ajustat la bàscula abans del combat, però era evident que el rival passava de molt el pes corresponent a la seva categoria.

Si al de davant no l'acabava d'entendre (encara que, cop a cop, fins a fregar la pèrdua de la consciència, cada vegada més) als seus encara menys. El seu entrenador havia insistit des del principi que no passava res. Que tot anava bé. Que calia insistir en la seva dreta. Com si hi haguessin normes encara en vigor en aquell combat foll. Ell només havia tingut forces per replicar, esbufegant, que la cella partida a les primeres de canvi sagnava a raig. Però els seus no semblaven prendre gaire en consideració el seu penós estat. Quan, durant el descans del tercer assalt, acabades de perdre dues dents del maxil·lar inferior, el dolor començava a fer-se insuportable, el mànager s'havia apropat al racó per donar-li el darrer consell: per molt fort que el colpegés el rival el truc era mirar sempre cap a una altra banda en el moment de rebre, com fent-se el desmenjat. El boxador, convertit en un sac d'ossos trontollós va perdre definitivament l'alè poc abans que el seu rival comencés a saltar amb els dos peus a sobre de la seva esquena. Aleshores, amb la columna vertebral seccionada, encara va tenir temps, uns segons, per a un darrer pensament: sí, ja no fa mal.

Comentaris

  1. Aquesta narració tant dolorosa, em fa recordar en Roca-Junyent defensant temps enrere la Constitució, l'Estatut jubilat i tota la colla que ens envolta. Per què accepta aquesta humiliciació el boxador? Per què no es planta i no li fa un gec d'hòsties al seu pròpi mànager?
    Ai, aquest poble meu no hi ha qui l'entengui...! O estic equivocat?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.