Relats de diumenge (XVII). Si mires cap a una altra banda, no fa mal









En l'últim sospir, abans de lliurar-se a la inconsciència del K.O., amb el darrer raig de lucidesa i de forces, encara va pensar que o li donava un cop a l'entrecuix, trencant les normes establertes o es deixava caure definitivament. El primer assalt ja havia estat demolidor. D'entrada, ben bé no entenia el que estava passant. Ell havia estat educat en les regles de la boxa clàssica. Allò de l'honor i tal i tal. Esperava un combat honest. Un just intercanvi de cops impredictibles però reglats. I, de sobte, s'havia trobat que l'oponent no estava per orgues i el sorprenia amb qualsevol de les seves extremitats amb una violència inusitada. A més, utilitzava tots els trucs de la lluita de carrer amb l'aquiescència de l'àrbitre, que li deixava fer amb total llibertat. Era evident la desigualtat de mitjans. Per acabar-ho d'adobar, no se sabia qui havia ajustat la bàscula abans del combat, però era evident que el rival passava de molt el pes corresponent a la seva categoria.

Si al de davant no l'acabava d'entendre (encara que, cop a cop, fins a fregar la pèrdua de la consciència, cada vegada més) als seus encara menys. El seu entrenador havia insistit des del principi que no passava res. Que tot anava bé. Que calia insistir en la seva dreta. Com si hi haguessin normes encara en vigor en aquell combat foll. Ell només havia tingut forces per replicar, esbufegant, que la cella partida a les primeres de canvi sagnava a raig. Però els seus no semblaven prendre gaire en consideració el seu penós estat. Quan, durant el descans del tercer assalt, acabades de perdre dues dents del maxil·lar inferior, el dolor començava a fer-se insuportable, el mànager s'havia apropat al racó per donar-li el darrer consell: per molt fort que el colpegés el rival el truc era mirar sempre cap a una altra banda en el moment de rebre, com fent-se el desmenjat. El boxador, convertit en un sac d'ossos trontollós va perdre definitivament l'alè poc abans que el seu rival comencés a saltar amb els dos peus a sobre de la seva esquena. Aleshores, amb la columna vertebral seccionada, encara va tenir temps, uns segons, per a un darrer pensament: sí, ja no fa mal.

Comentaris

  1. Aquesta narració tant dolorosa, em fa recordar en Roca-Junyent defensant temps enrere la Constitució, l'Estatut jubilat i tota la colla que ens envolta. Per què accepta aquesta humiliciació el boxador? Per què no es planta i no li fa un gec d'hòsties al seu pròpi mànager?
    Ai, aquest poble meu no hi ha qui l'entengui...! O estic equivocat?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas