Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XVIII). Dues actituds per fer camí i assolir l'objectiu

Vielha (Vall d'Aran)









En aquella vall de muntanya els dos pobles principals no només compartien els béns de la terra, sinó també estretíssimes relacions, consolidades generació rere generació. De les jornades de festa on es trobaven els joves dels uns i dels altres, i dels emparentaments antics, sorgien sempre nous enllaços. El pendent d'aquella orografia, tot i el sistema de terrasses, no donava per a conreus gaire lluïts, poc més enllà dels farratges i l'autoproveïment. La ramaderia era l'especialització de les cases més importants dels dos llogarrets. Les que aconseguien, de tant en tant, oferir a la resta de la humanitat alguna figura sòlida i viatjada. Curiosament, però, tot i compartir tantes coses i ser-hi l'un al costat de l'altre, existia una abismal diferència de mentalitat entre els habitants dels dos pobles. Els d'un lloc vivien marcats pel pragmatisme i les ganes de fer. Els altres, perpètuament enfangats en disputes. Els uns tiraven pel dret; els altres restaven tenallats per les seves contínues contradiccions.

A cada generació, arribat el moment d'esponjar el bosc dels millors arbres, els del poble de dalt no dubtaven a dissenyar quines millores en podrien obtenir. Renovar una part de les taulades de cada casa i l'abeurador comunitari. Mil i una idees, des de tancar millor els camps a proveir-se de carbó o construir una petita porxada a l'entrada del cementiri. Visualitzat l'objectiu i animat el personal, els de dalt feien la tria dels arbres més adequats i els tallaven plens de convenciment. Entre els de baix la cosa era molt, però que molt més complexa. Estudiaven el terreny massa exhaustivament. Cadascun dels arbres designats per al sacrifici desfermava un debat intens. I, encara, una vegada decidits, calia discutir cap a quin costat era més adient que caigués. L'allargament dels treballs acabava comprometent la mateixa fusta tallada, molla i podrida ben sovint. No cal ni dir-ho, els de dalt aconseguiren alliberar-se del jou pesant del seu senyor feudal, aproximadament, uns dos segles abans que els de baix.

Comentaris

  1. Doncs, això. A veure si deixem de perdre les nostres energies amb discussions banals i anem per feina tots juntets.
    Amb aquesta mena de comportament, tenim un altre símil, actual i viu com una mala cosa: Palestina. Observeu la semblança. Aquesta semblança és encara més punyent veient com gairebé estan sols i s'aferren a les ONU com amb una fusta al mar.
    Sort que ahir m'ho vaig passar pipa escoltant un concert d'allò més a l'Auditori mentre el Barça golejava amb 8-0. I, és que les bones distraccions asserenen les preocupacions.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…