Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XVIII). Dues actituds per fer camí i assolir l'objectiu

Vielha (Vall d'Aran)









En aquella vall de muntanya els dos pobles principals no només compartien els béns de la terra, sinó també estretíssimes relacions, consolidades generació rere generació. De les jornades de festa on es trobaven els joves dels uns i dels altres, i dels emparentaments antics, sorgien sempre nous enllaços. El pendent d'aquella orografia, tot i el sistema de terrasses, no donava per a conreus gaire lluïts, poc més enllà dels farratges i l'autoproveïment. La ramaderia era l'especialització de les cases més importants dels dos llogarrets. Les que aconseguien, de tant en tant, oferir a la resta de la humanitat alguna figura sòlida i viatjada. Curiosament, però, tot i compartir tantes coses i ser-hi l'un al costat de l'altre, existia una abismal diferència de mentalitat entre els habitants dels dos pobles. Els d'un lloc vivien marcats pel pragmatisme i les ganes de fer. Els altres, perpètuament enfangats en disputes. Els uns tiraven pel dret; els altres restaven tenallats per les seves contínues contradiccions.

A cada generació, arribat el moment d'esponjar el bosc dels millors arbres, els del poble de dalt no dubtaven a dissenyar quines millores en podrien obtenir. Renovar una part de les taulades de cada casa i l'abeurador comunitari. Mil i una idees, des de tancar millor els camps a proveir-se de carbó o construir una petita porxada a l'entrada del cementiri. Visualitzat l'objectiu i animat el personal, els de dalt feien la tria dels arbres més adequats i els tallaven plens de convenciment. Entre els de baix la cosa era molt, però que molt més complexa. Estudiaven el terreny massa exhaustivament. Cadascun dels arbres designats per al sacrifici desfermava un debat intens. I, encara, una vegada decidits, calia discutir cap a quin costat era més adient que caigués. L'allargament dels treballs acabava comprometent la mateixa fusta tallada, molla i podrida ben sovint. No cal ni dir-ho, els de dalt aconseguiren alliberar-se del jou pesant del seu senyor feudal, aproximadament, uns dos segles abans que els de baix.

Comentaris

  1. Doncs, això. A veure si deixem de perdre les nostres energies amb discussions banals i anem per feina tots juntets.
    Amb aquesta mena de comportament, tenim un altre símil, actual i viu com una mala cosa: Palestina. Observeu la semblança. Aquesta semblança és encara més punyent veient com gairebé estan sols i s'aferren a les ONU com amb una fusta al mar.
    Sort que ahir m'ho vaig passar pipa escoltant un concert d'allò més a l'Auditori mentre el Barça golejava amb 8-0. I, és que les bones distraccions asserenen les preocupacions.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…