Ves al contingut principal

Una de vaselina borbònica amb finançament català

Almenar (Segrià)
Reconec que m'ho mereixo. Això em passa per fer zàping i passar, ni que sigui fugaçment (o no tant, perquè amb la televisió digital el cop de dit compulsiu ja no és el que era), per la Primera de Televisió Espanyola. Aquell canal que si desaparegués trigaria força a adonar-me. Disculpeu, però en qüestions de televisió vaig amb una mica de retard. Vaig encertar justament el principi d'una reposició d'aquelles d'estiu. Portava per títol "23-F. El día más difícil del rey". Im-pres-sio-nant. Si féu una ullada a l'enllaç veureu que ha rebut no només el Premio Nacional de Televisión 2010 del Ministerio de Cultura, sinó també el molt progressista Premi Ondas 2009 d'innovació i qualitat televisiva i el nostrat Premi Gaudí de Cine, en la categoria de millor film per a la televisió. Els títols de crèdit em van permetre comprovar amb sorpresa que entre els productors de la sèrie s'hi trobava Televisió de Catalunya i l'Institut Català de les Indústries Culturals (!).

Dit ràpid i malament: es tracta d'un producte que, si no fos ja una mica vell, hauria de rebre amb tots els honors una menció especial dins els Premis Brigada de Narcòtics, apartat audiovisual. Formalment lamentable, amb una música enervant, una ambientació patètica i una tensió que no es creu ni un infant, el rerefons ideològic de legitimació de la dinastia borbònica és absolutament descarat. Super sa majestat al servei de la Constitució. No m'estranya que TVE hagi triat les proximitats de l'Onze de Setembre per emetre-la novament, a veure si convenç algun altre perifèric esgarriat. L'espectacle permet veure novament una munió d'actors catalans, alineats la majoria en la banda progre i happy flower, arrossegant-se com cucs per terra al servei de l'enemic. Que la nostra televisió nacional i el Departament de Cultura del Tripartit (en mans independentistes) dediquessin un sol euro a la perpetració d'una barroera i llefiscosa operació de màrqueting polític com aquesta no té nom. Per cert, com milers i milers de catalans no alienats, jo també m'he alegrat que l'operació de tendinitis de sa majestat hagi estat tot un èxit...

Comentaris

  1. "El piloto español ha sido el cuarto español que consigue la pole. Los nuestros son los pilotos que han conseguido mas poles. Su moto española con tecnología nacional española y nuestro equipo español han conseguido doblegar a los demás pilotos no españoles."

    Comentaris habituals d'una carrera de moto GP a TELEVISIÓN ESPAÑOLA. I després diuen que els nacionalistes som nosaltres.

    ResponElimina
  2. Yup, però després t'hi fixes i son gairebé tots catalans.

    ResponElimina
  3. Escric des del treball amb molta presa. Es veritat: m'ho he deixat al tinter. A sobre son majoria catalana.

    ResponElimina
  4. Amb esports, com que no la poden robar la natalitat d'origen d'un esportista -sigui de dretes, esquerres o amòrfic-, se'ls veu el "plumero" d'una hora lluny l'enveja que ens tenen. Ens tenen la tírria de l'ignorant, on segueixen dient que això de parlar català és per fotre'ls, etc.
    La bufetada més maca que han rebut ara mateix és el vist-i-plau de l'immersió ling. des del Parlament de la UE. Ah!, i en Guardiola, medalla d'Or del Parlament... Encara més rabiosos!
    Res, tots a superar la mani del milió i mig! Fem-ne dos milions! Tots a la mani més descomunal de la història!! Jo proposaria d'anar al Parlament al crit d'INDEPENDÈNCIA!

    ResponElimina
  5. Quina mani? Parlament de USA? M'ho pots explicar? Gracies.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.