Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: octubre, 2011

Impossible is nothing (estratègies de campanya per a incauts)

L'altre dia, en Jordi Graupera va aconseguir en una entrevista a la ràdio comtal la frase que encapçala aquest apunt, de llavis del candidat socialista espanyol Alfredo Pérez Rubalcaba. Naturalment, en relació als anhels independentistes de catalans i bascos. Tots coneixeu aquella sentència mítica del "en absència de violència es pot parlar de tot" i com els polítics hispànics entenen per tot, en concret, enraonar sobre toros, futbol i el temps. És així com el periodista va preguntar al predifunt candidat si era normal en democràcia que tothom pugués defensar les seves idees, però només uns quants (els espanyols) dur-les a la pràctica. Perquè, com és evident, la constitució espanyola no contempla la lliure determinació dels pobles. Per tant, es pot defensar la independència, però per assolir-la cal que els espanyols la votin, cosa certament curiosa que no s'ha produït en cap procés d'independència de la història. Pérez Rubalcaba va contestar d'entrada aquell…

Corre Carreras al rescat

El nostre més il·lustre constitucionalista regional, Francesc de Carreras, s’ha vist empès a sortir en defensa del seu vell amic Peces Barba. Són com una gran família, els de l’ordre establert. Hipersensibles. De pell massa fina. Mancats de capacitat per a la ironia. Mil i una desqualificacions per als qui no ens avenim a les seves imposicions ni a les seves gràcies. I no és pas la primera. És el Club de la Comèdia Constitucional. El mateix de Carreras, sense vergonya, apel·la al record de les cèlebres declaracions de fa uns anys de l’il·lustríssim catedràtic Manuel Jiménez de Parga sobre les fonts medievals d'aigües de colors al sud, contemporànies de la manca d’higiene al nord peninsular. Comparació simpàtica, sobretot, perquè el tal Jiménez, probablement, procedeix dels porcs del nord que el 1609 van acabar d’expulsar i enviar a l’altra banda de la Mediterrània els pocs nets del sud que encara quedaven després de segles d’encalçament. En altres paraules, els andalusos d’avui i…

Disculpeu que insisteixi en el tema

Ningú nega la necessitat de la cuina. El problema és quan el fornejat és tan i tan excessiu, que el porc senglar de l'àpat comtal és converteix en eixut com una mala cosa. Naturalment, que les dades en brut del CEO necessiten una correcció tècnica: principalment, perquè cal projectar què farien tots aquells que no es defineixen a l'enquesta però és raonable pensar que faran finalment alguna cosa. A més, es pot fabular sobre el biaix de la mostra, però, aleshores, no seria preferible canviar-la? I, sobretot, el que cal és explicar els procediments culinaris de manera transparent, perquè l'argumentació oferta és realment insuficient per justificar una relectura tan radical de les dades en brut. Els cuiners de Feedback, al servei comtal, gallegen al seu web de la seva capacitat d'encert predictiu pel que fa a les darreres eleccions autonòmiques. Felicitats nois, fins ara heu mostrat una capacitat notable per aproximar-vos als resultats d'unes eleccions! En la vostra …

Entre la seva supèrbia i la nostra ignorància

Recentment, els estudis demoscòpics han començat a reflectir el fet transcendent que una majoria dels anglesos ja està d'acord amb la independència d'Escòcia. Divorci amistós, en diuen. Molt més modern i respectuós amb els fills (és a dir, els ciutadans). En aquesta banda d'Europa, però, les coses fa segles que van d'una altra manera. En concret, de relacions de dominació. Les afirmacions d'ahir del pare constitucional Gregorio Peces Barba transiten en la mateixa direcció. Són, en realitat, una mena de convergència entre els nostres desitjos i els seus. No volem compartir pis. Cada vegada és més clar. Del cas Peces Barba m'han cridat l'atenció unes quantes coses. En primer lloc, l'alteritat que desprenen en les relacions intrapeninsulars: Peces Barba parla de catalans i portuguesos com de quelcom absolutament aliè a la nació espanyola identificada amb Castella. L'amic Francisco de Quevedo ja havia escrit el 1609 que "propiamente España se divi…

Pànic incontrolat a les hosts comtals

Hi ha indicis que, segons com, poden arribar a ser més reveladors que els resultats de les pròpies enquestes. És com quan, en plena batalla, el general constata que l'enemic comença a trencar sense remei les línies pròpies, però no disposa d'eines efectives per fer-hi front. La reacció de José Antich, director del diari comtal, a Els matins de TV3, confirma absolutament la nostra proximitat a la meta, al dia de la llibertat. Un conspicu representant d'aquest establishment nostrat (el que ens ha deixat en la situació on som) va muntar en còlera davant les càmeres de la nostra en valorar els resultats del darrer Baròmetre del CEO. Fins al punt d'estripar-ne el full de resultats. No pot ser. No m'agrada. Per tant, està mal feta. Perquè no té cuina. En un país d'alcoholisme generalitzat, es veu que els 1.135 enquestats (dels 2.500 de la mostra) que van respondre que sí, que votarien que sí el dia D anaven beguts. I els que van dir que no. I els que van dir que s&#…

Baròmetre del CEO: un calfred em recorre l'espinada

Us diré que m'he emocionat i tot. És de ser sentimental. La lectura de la tercera onada del Baròmetre d'Opinió Política del CEO m'ha deixat tocat. Evidentment, no pas pels resultats a les eleccions espanyoles, que, com sabeu, m'importen un rave. O per la perspectiva d'unes futures autonòmiques, en les quals els socialistes, encara que sembli impossible, fins i tot empitjorarien resultats (fenomen caiguda lliure). Sense partidismes, el que tenim entre mans va molt més enllà. Significa agafar un trencall d'aquells que la història no t'ofereix sinó comptades vegades al llarg dels segles. I a la vista dels resultats de l'enquesta amb una mostra demoscòpica més gran de les que es fan i es desfan m'assalta una constatació si l'analitzem amb perspectiva: acceleració. La cosa s'està disparant amics. La tendència s'enforteix. Estem guanyant. I comencem a fer-ho per golejada. Només unes quantes consideracions:

1) Resposta independentista espontà…

Meditacions de Corredor (II). Amb la geoestratègia bufant de cua

Tots ho heu escoltat mil vegades com a axioma des de l'autonomisme: una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europa. Ara, després de la decisió de fa uns dies, sabem definitivament que no. Fixeu-vos si el fet és gros, analitzat en la seva perspectiva històrica. Crec que en els darrers cinc-cents anys, des de la nostra integració a la Monarquia hispànica dels Àustria, als inicis del segle XVI, fins ara mateix, només hi ha hagut altres dos moments històrics en els quals el nostre país i les seves classes dirigents han concebut l'opció real de la secessió. La necessitat d'emprendre una navegació pròpia i lliure. En tots dos, la geoestratègia, el nostre context internacional més proper, va ser força determinant a l'hora de convertir en inviable l'esforç català. La generació de Pau Claris va proclamar la República Catalana dels tres dies però, pressionada per la campanya a sang i foc de l'exèrcit castellà i la impossibilitat de disposar dels mitjans sufic…

Un referèndum/enquesta per continuar enganyant la gent

L'Ara desvetllava fa uns dies una part, la relativa a les propostes per a l'avenç nacional, del programa electoral d'Iniciativa per Catalunya i els seus variats afegits per a les eleccions espanyoles del 20-N. Les enquestes apunten al fet que l'electorat de la coalició és el més dividit del país pel que fa al debat independentista, de manera que els toca fer equilibris complexos. Un d'ells, però que molt difícil, consisteix a proposar que, mitjançant la introducció d'una clàusula a la Constitució espanyola, Catalunya resti al marge del cafè per tothom, l'esperit amb el qual s'ha aplicat la Carta Magna. Com si no calgués el procés de reforma que sabem que cal i amb les majories qualificades que sabem que es necessiten. Però, on més bé s'aprecia la baixa qualitat del llautó de fons és en la insistència, d'acord amb la invariable doctrina oficial dels darrers anys, a proposar-nos als electors la celebració d'un referèndum/enquesta que contingui…

Duran, si vols, pots deixar-la

Ara que ja s'apropa trepidant el 20-N i el sentirem cada dia fent campanya, us confesso que he trobat una extraordinària similitud entre aquesta cançó que tanca el darrer disc dels Manel i la disjuntiva vital i ideològica que arrossega el cap de llista de CiU, el veterà polític i fins ara buc insígnia de l'autonomisme Josep Antoni Duran i Lleida. És com si un cor nodrit de mariners convergents independentistes (com sabeu de llavis del nostre Gran Timoner, de "cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra"), agafats en ritme oscil·lant per les espatlles, li cantessin, com en una proclama de bar o cançó de taverna, suaument, gairebé xiuxiuejant a l'oïda, amb aquests senzills versos, que no és tan difícil, que si s'hi esforça, pot deixar-la. A Espanya, naturalment. De molt, la pitjor de totes les addiccions que es poden patir:

"Deixa-la, Toni, deixa-la!
No veus que no et convé?
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Quan vegis que està…

Diari d'un funcionari (V). Qüestió de complements










N'hi ha que es queixen del perill de judicialitzar en excés la vida política, però, que voleu que us digui, em sembla perfecte que la gent de Solidaritat Catalana per la Independència porti a la fiscalia el cas dels sobresous a la Diputació de Barcelona entre 2000 i 2011. Si pot haver delicte de malversació de cabals públics (i estem parlant d'1,3 milions d'euros), de diners de tothom gastats en els darrers anys tan dramàtics que vivim, a benefici personal i intransferible d'unes desenes d'alts càrrecs de l'ens provincial durant les presidències dels senyors Royes, Montilla, Corbacho i Fogué, potser que hauríem de fer alguna cosa, no? Com hauríem de fer-la també pel que fa a la gestió d'altres entitats fortament participades per l'administració i en fallida tècnica, com ara certes caixes d'estalvis. Francament, veure el senyor Narcís Serra, brindant amb cava, durant les celebracions olímpiques d'aquests dies, fa venir autèntiques basqu…

Cas Quintana: ni anatema ni model

La presència de Gerard Quintana al programa d'Albert Om ha provocat els darrers dies un autèntic tsunami a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Debat interessantíssim en el qual, al meu gust, han predominat en excés les postures de blanc i negre. Les censures inicials de caire radical, en la primera onada reactiva, seguides de la defensa a capa i espasa en el reflux posterior. Ara que la mar sembla més tranquil·la, potser arriba el moment de contribuir a les matitzacions. Una primera constatació: no sé perquè (potser, pels seus darrers posicionaments públics?), de forma implícita, s'ha fet una pilota entre independentisme i usos lingüístics. L'experiència empírica i demoscòpica fa que, a hores d'ara, quan el moviment ha assolit la majoria social, tots sapiguem que els partidaris que Catalunya es constitueixi en Estat parlen tota mena de llengües al nostre país, espanyol inclòs. Per tant, que en Quintana hagi fet una opció lingüística familiar per l'esp…

Meditacions de Corredor (I). Sense estat propi, atletisme d'aficionat

És una gran notícia. Per a la viabilitat econòmica en el futur del nostre país (sectors del totxo i tovallola, finalment, a banda). I, com els lectors d'aquest bloc apuntaven també ahir en calent, en saber-se la notícia, per a crear les condicions més adequades per a la secessió. En certa manera, es trenca una llarga etapa històrica de prioritats kafkianes del nacionalisme espanyol. Si t'hi esforces i aboques tots els recursos del món, pots aconseguir fins i tot que plogui cap amunt. Quan el tinglado se'n va en orris, però, cal acabar admetent fins i tot la desagradable llei de la gravetat. La bogeria radial espanyola s'ha acabat (de moment). Europa ha hagut de posar els punts sobre les is. Una mica de racionalitat econòmica després de tres-cents anys d'aplicació sistemàtica del model imperial castellà de comunicacions a les díscoles perifèries peninsulars. Però, no ens enganyem. Encara que Blanco ho intenti, tots sabem que ha estat a contracor i que si poguessin …

No tenen ni punyetera idea d'on són

De tots els insults i els menyspreus dedicats durant aquests dies pel nacionalisme espanyol enfollit a la Conferència Internacional de Pau de Sant Sebastià em quedo sense dubte, per la seva plasticitat, amb l'afirmació que dóna títol a aquest apunt, expel·lida pel portaveu del Partit Popular, Esteban González Pons. N'hi ha de més feridores (com ara, "la pallassada", de Joseba Arregui), però aquesta formulació del polític valencià del PP té un to que m'encanta, perquè exemplifica a la perfecció l'alçada moral i intel·lectual de l'espanyolisme. Sí, amics, definitivament, la coartada desapareix. S'esmuny entre les mans. Se'n va en orris. L'extraordinària intel·ligència dels primats que s'han succeït en la direcció d'ETA ha aconseguit (ni cobrant del CNI ho haurien fet millor) posar al congelador durant les dues darreres dècades un procés cap a la independència que la majoria dels abertzales sap, de fa molts anys, que per crèixer i triomf…

"Passats particulars" i breus

Massa bonic per durar. Encara que alguna cosa m’havien dit, com qui diu, vaig topar de casualitat amb el nou programa de TV3 Passats particulars. Un veritable descobriment, prou interessant, que hauria de patrocinar l’Associació d’Arxivers de Catalunya. Tatiana Sisquella el condueix amb mestria, amb aquell punt tan personal que la caracteritza de proximitat alhora al protagonista i a l’espectador. A la manera de mitjancera d’un biopic compost d’històries personals encreuades, a través del qual, en una recerca que s'il·lumina document a document, es desvetlla una història d'impacte individual però sempre amb valors generals. És, en bona mesura, la mateixa feina d’un arxiver davant la documentació històrica rebuda dels descendents d’un personatge destacat o d’una persona corrent enfrontada a circumstàncies úniques en la vida del seu país. El programa contribueix (contribuïa) d'una manera notable a la valoració dels fons documentals personals com a testimoni històric i a exp…

El 20-N i la recomposició de l'espai espanyolista a Catalunya

Alguns opinadors de l'òrbita socialista, com el mai prou ponderat Antoni Puigverd, semblen darrerament esparverats davant la perspectiva i així ho reiteren una i altra vegada en els seus articles. Es viuen escenes d'autèntic pànic en les files de l'esquerra submissa a Catalunya, davant dels resultats previsiblement catrastròfics a les properes eleccions espanyoles. Calma, companys. No serà que fins ara heu viscut, una mica, en una il·lusió? Amb el bonrotllisme que us caracteritza, durant trenta-cinc anys heu volgut barrejar entre els vostres votants pomes amb peres, espanyols i catalans. I això, davant la que cau en aquests moments és, senzillament, massa difícil. El vostre esquema de federalisme ideal en un món irreal txatxi-piruli-super-guai s'ensorra. La crisi econòmica i la de l'esquerra europea us encalça pel darrera mentre constateu per davant que el país ha entrat definitivament en el camí irreversible cap a la secessió. Gestionar tanta complexitat, quan s&…

Fragments escollits (XI). "Els hidalgos"

"Un dels contes millors de Henry, l'escriptor americà, és el que duu per títol 'El procediment del caballero'. Un bandoler professional, que té fama de 'muy caballero', hi resol una qüestió de les que encara hom anomena d'honor, de la manera més vil imaginable. Aquest conte recull i exposa d'una manera admirable la idea que de la hidalguia han deixat les fetes dels 'conquistadores' i llurs descendents per les terres veïnes de Mèxic.

No és gaire diferent la idea que ens n'hem pogut formar els catalans que, de seguida que sentim algú afirmar que és un 'caballero', ja ens enretirem com davant d'un cuc verinós. Tota la història ens ensenya que hidalguia és orgull i vanitat i manca d'escrúpols en la satisfacció de les exigències de la vanitat i l'orgull. És també afirmació d'una superioritat de casta. El 'caballero' mira amb menyspreu, de dalt del cavall, la gent que va a peu. L'hidalgo no és fill de les pròp…

Un dia de juny, com un ocell negre en la nit més fosca

Escena en blanc i negre. Voldries, estimat lector, posar-te en situació? Una nit de juny de 1940. Pots escoltar el soroll compassat i ràpid, tallant, de les botes altes d'un escamot d'homes joves en formació militar, a mitja carrera. Hst, hst, hst, hst, hst. Els pocs vianants que han desafiat les circumstàncies s'amaguen als portals. Escamots de la Wehrmacht pels carrers de París. Agents de la Gestapo pentinen la ciutat acabada d'ocupar a la recerca de possibles focus de resistents. És hora de protegir els domicilis dels treballadors de l'ambaixada franquista a la capital francesa. L'administratiu de torn de la legació diplomàtica produeix a tota màquina un document de salvaguarda. Les dimensions i el gruix del full són les més grans a l'abast, amb una estanquera que el travessa de banda a banda. Prou petites, però, per entrar i rodolar al carro de la màquina d'escriure. L'encarregat de negocis de l'ambaixada, Cristóbal del Castillo, dicta un t…

Diari d'un funcionari (IV). Potser ja no cal

El nostre Gran Timoner va anunciar fa unes setmanes que uns tres-cents cinquanta alts càrrecs de la Gestoria aquest any no cobraran paga extra de Nadal. Immediatament, el Parlament i l'Ajuntament de Barcelona s'hi van posar també a la feina de retallar. Suposo que en la idea original del president hi debia anar inclòs el sou del meu cap. Cap que, de fet, a hores d'ara encara no existeix per manca de designació. Potser continuen buscant el millor. La qüestió és que gairebé un any més tard de la dimissió de l'anterior encara no li coneixem la cara. Resulta que, com en el cas del Memorial Democràtic, institució on a hores d'ara el clima de buen rollito és extraordinari (gràcies, en bona part, a la contrastada competència professional de la llicenciada Ortega), la plaça de Subdirector General que afecta directament el meu ram de l'administració continua vacant. La veritat és que, dins les possibilitats de la precària situació de la nostra plantilla, la cosa va rut…

De com rebentar-se 23.000 euros en 4 dies

No és que el pressupost s'hagi tancat definitivament, però el compte de despeses d'un congrés internacional (a celebrar en les properes setmanes a Barcelona, segons m'han explicat de primera mà), organitzat per un grup de recerca universitari en l'àmbit de les humanitats, supera ja a hores d'ara els 23.000 euros. De veritat que cal? Sé que ara és també temps de certes dosis de demagògia. Espero no caure-hi. I potser faré una generalització injusta, però, a mi em sembla que, fora de l'àmbit estrictament científic (del que s'entenia abans restrictivament per ciències), els grups de recerca universitaris no fan falta en absolut. Perquè cada investigador no justifica les seves despeses de recerca (que és gairebé en el cent per cent dels casos individual) directament davant l'òrgan fiscalitzador que s'escaigui? Si grates una mica. Si parles aquí i allà, t'escandalitzes.

Despeses que, de sobte, cal fer perquè els diners no desapareguin del compte del…

Lo mal any primer

Lo mal any primer (1333), recordat en aquests termes a la mateixa memòria popular, fou el partent que marcà la fi de l'etapa d'or, esplendorosa i expansiva de la Corona d'Aragó, i l'esclat de les dificultats que portarien a dècades de crisi econòmica, de reculada demogràfica i de deflació en els preus agrícoles i industrials a la Catalunya baixmedieval. Aquella fita desgraciada m'ha vingut al pensament en llegir les previsions d'evolució demogràfica peninsular de l'Instituto Nacional d'Estadística espanyol per als propers deu anys. La imatge és claríssima: la Catalunya de l'autonomisme en fortíssima regressió posant en perill el futur dels nostres fills. L'organisme estatal preveu una reculada de la demografia catalana superior al mig milió d'habitants. Si es confirmessin aquestes expectatives, ens trobarien davant d'una evolució negativa de proporcions certaments històriques. Des dels horrors dels grans contagis de pesta i de l'impa…

El señor Miguel, el Gran Timoner i els malaguenys

El nostre Gran Timoner no necessita qui el defensi. Que es troba en la fase ascendent de la seva hègira. Aquell temps en el qual l'establishment t'acomboia i et fa tots els massatges que calguin. Fins que se'n casa, fruit del teu desgast. I et llença a la paperera rebregat. Però, per això encara falta. Així que, aquest apunt no l'escric per sortir en la seva defensa, sinó per manifestar una estranya confluència vital. Perquè la referència parlamentària del president Mas als nens malaguenys inintel·ligibles (que va desfermar fa dies des de la furibunda campanya espanyolista a twitter del #arturmasnoentiende a la probable reprovació formal del Parlament andalús) ha de ser fruit d'alguna experiència particular. Només puc dir que poques vegades m'he sentit més proper al Gran Timoner. Deu ser perquè els records d'infantesa els tenim marcats a foc, inesborrables. I ens revenen de cop, sense cridar-los, a través d'un mecanisme de refresc neuronal que ni el bo…

Passeu i veureu el pacte fiscal real i federal

Permeteu que avui sigui una mica més curt de l'habitual. Poseu que la llargada de l'apunt es correspon, directament proporcional, a la credibilitat del socialisme català en unes eleccions generals espanyoles. La ministra de Defensa del Regne d'Espanya en funcions, Carme Chacón (com diria ella, espolejada per la campanya, en el seu català infumable d'ús estratègic), ha tornat a Catalunya a visitar-nos. Quatre anys més tard, torna a l'escena del crim de la Banda dels 25 del Congrés. I, a més de descartar un front comú català a Madrid, ens porta sota el seu barret de flors pansides una nova proposta de pacte fiscal. Fixeu-vos que per a la seva broma no li cal ni modificar, de tan ambiciós, el nom que ens proposa el Gran Timoner. Pacte fiscal, doncs, que qualifica, així, sense més ni més, de "real i federal". A mi m'ha fet una gràcia especial aquesta presentació de costat de dos adjectius absolutament antitètics. A l'estil Màrius Serra, com a primera…

Relats de diumenge (XXI). Tranquils, amics, prefereixo lluitar així

Quan es va despertar dels perllongats efectes de l'anestèsia va comprovar que els seus pitjors temors s'havien fet realitat. Les ferides eren massa greus. El temps d'exposició després de l'explosió, sense neteja, excessiu. La gangrena, triomfant, li havia perdut el braç dret. Li va costar molt temps acceptar-se novament desfigurat. Quan la resta de les ferides anaven guarint-se, la més profunda, la psicològica, continuava supurant de debò. Amb el pas dels mesos, però, va recuperar el to. I començà a fer la vida normal. Naturalment, l'havien llicenciat. Però ell no se'n sabia avenir. Volia lluitar. I cada dia tornava a l'oficina de reclutament i demanava el reingrés al cos d'infanteria. I cada dia li repetien que això, en el seu estat d'invalidesa, era completament impossible. Però les lleves se succeïen, la derrota s'apropava. I un dia el funcionari de la guixeta li va dir que sí. Què calia comptar també amb els vells, els nens i els impedits. …

En Caja és tonto (i desagraït)

Disculpareu que el títol sigui tan contundent i directe, no pas un prodigi de refinament, però m'ha semblat el més gràfic pel seu simplisme (com el del personatge) per definir l'objecte del meu apunt. Amb l'ofensiva del Tribunal Superior de Justícia (?) de Catalunya (!) encara en marxa. Pendents de com acabarà la broma (que amb la propera majoria absoluta o absolutíssima del Partit Popular sabem que acabarà per força malament), Francisco Caja, representant de l'entitat del món mundial que aconsegueix amb més èxit predicar en el seu nom exactament el contrari dels seus objectius reals (Convivència, Cívica, Catalana...), s'ha llançat a una nova ofensiva mediàtica. Aquesta vegada, no li ha calgut empentar ningú escales avall. A partir d'una elaboració del darrer informe Pisa, arriba a la intel·ligent conclusió que el fracàs escolar entre els castellanoparlants és el doble que el dels alumnes catalanoparlants. I com en Caja és allò que he afirmat en el títol, nomé…

Els blocaires catalans a la darrera Guerra Civil

Darrerament he tingut la sort de tenir a les mans diversos diaris de soldats escrits durant o poc després d'acabar la Guerra Civil de 1936-1939. Apunts breus que s'enllacen amb més o menys rigor, jornada a jornada, des del moment de l'allistament i la mobilització al de l'acabament del conflicte, que per a alguns dels soldats fou molt més tard, en forma de servei militar obligatori, que per als civils. Fins i tot diríem que aquests diaris estan de moda a les subhastes. Com la correspondència tramesa a les seves famílies des del front, objecte reiterat d'estudi i publicació darrerament. Més de setanta anys després conserven una càrrega evocadora fortíssima. No es fa gens difícil imaginar aquells homes, en caure la nit, de costat d'un llum en precari, amb el seu llapis (la majoria) i la seva llibreta, sovint de petit format, reflectint les impressions del dia. La monotonia de la trinxera estabilitzada o la violència dels combats en l'ofensiva. La tremolor de…

Entre l'esquerra i el país, l'esquerra de l'altre país

Joaquim Coll carregava ahir des de les pàgines d'El Periódico contra el fet que ERC passi pàgina del tripartit i miri CiU a l'horitzó. Sempre he defensat des del PBP que els independentistes, per dignitat, per no tacar les mans de la nostra credibilitat, no hem de governar la Gestoria, ni amb la dreta ni amb l'esquerra, per tant el debat em rellisca. Dit això, mirant el futur, per anar de cara a barraca, que Esquerra guaiti els convergents és la cosa més lògica del món perquè la independència s'assolirà amb els partits no subsidiaris de la dreta i l'esquerra de l'hemicicle. Però, tornem-hi, que tot té suc a l'article d'en Coll. Per començar d'una de les formulacions més brillants dels darrers temps, proposada per l'Oriol Junqueras ("entre dreta i esquerra, esquerra; entre esquerra i país, país"), en diu, dilema trampós. I a continuació enumera la seva llista de fets que demostra que l'esquerra catalana (de la qual n'exclou ERC…

El càstig de l'abstenció: l'únic instrument que tenim a les nostres mans

Als electors de a peu, és a dir, a tots aquells que no ocupem cap responsabilitat destacada en el món associatiu o polític, només ens queda la possibilitat de buidar el pap amb més o menys inspiració en un bloc i a decidir què fem amb el nostre vot quan som (poc) cridats a les urnes. Com bé sabeu els que seguiu aquest espai, el PBP, l'aparició en l'escenari independentista d'en Oriol Junqueras va ser recolzada amb entusiasme des d'aquí des del primer dia. Calia girar Esquerra com un mitjó. I el balanç, passat el congrés de fa uns dies és positiu. Hi ha hagut una important renovació sense l'habitual trencadissa. Tot i que a costa de què alguns continuïn defensant l'obra del tripartit, de Joan Ridao a Joan Tardà o de que l'Anna Simó sigui la nova (?) portaveu. Detalls que ennuvolen el missatge que es trasllada a l'opinió pública. I amb el dubte de quant temps costarà al partit reflotar la seva degradada imatge davant l'electorat. Ahir esclatava final…

Tastant la manca de reconeixement: Carlos Feriche a pa i aigua

He sentit per la ràdio que, després de la quarta victòria consecutiva en el Mundial de la selecció espanyola d'hoquei patins (com sabeu, aquella que suplanta la identitat de la nostra amb tots els agreujants), el seleccionador dels de l'estanquera, Carlos Feriche, ha dit que troba a faltar el reconeixement de les institucions espanyoles i catalanes. De les primeres no en parlo, no m'hi fico en els afers exteriors. Pel que fa a les segones, em sembla una afirmació d'autèntic jutjat de guàrdia. De desvergonyiment total. Té molta gràcia que ell, precisament ell, lamenti la manca de reconeixement. Vaig tenir l'oportunitat de ser present a la rebuda al Palau de la Generalitat de la nostra selecció després de la seva victòria al Mundial B que se celebrà a Macau en 2004. Eren els primers temps del govern Maragall a la gestoria. Aquell clima d'il·lusió malmès per l'autonomisèria, les brases d'aquell caliu continuen avui en la participació catalana als campiona…

No cal posar passió en la darrera marrada

A la recerca de la màxima precisió agafo el Diccionari de l'IEC i comprovo que la primera inspiració era bona. Llegeixo: "marrada f. Volta que es fa desviant-se del camí que va més dretament d'un punt a un altre; camí que fa volta, que no va dret d'un punt a un altre." Tot i el drama punyent que significa l'autonomisèria per al nostre país, és possible que, a fi de trobar més gent pel camí (la necessària per fer majoria), calgui fer ara aquesta gran volta, aparentment sense sentit. Després del debat de política general de la setmana passada (amb actuació destacada de la nostra presidenta-fada que va demostrar que no sap pronunciar algunes esses ni conduir certs debats), veig que els partits que tenen com a prioritat la independència han acceptat acomboiar l'actual Bipartit governant en la nova marrada del pacte fiscal, a la qual ens condueix decidit el nostre Gran Timoner.

Com diria el president Pujol abans d'estossegar, està bé. Encara que costi d&#…

Relats de diumenge (XX). Mètodes estranys de motivar el personal

Després d'un dia ben llarg i ben farcit de feina, estirat al sofà amb la manteta i les pantufles, encara tenia ganes de veure a la televisió alguna cosa amb cara i ulls. Cosa difícil a aquelles hores d'insomni. Per això, abans de provar altres alternatives, va pitjar directament les xifres del seu canal favorit d'història. Allà on sempre aprenia alguna lliçó del passat aplicable al present i al futur. La successió de reportatges d'aquella nit el portà des de l'Índia als Estats Units, passant per Sudàfrica. Gairebé la volta al món dels moviments d'alliberament més èpics. 12 de març de 1930, Mahatma Gandhi apareixia envoltat de fidels en la seva "Marxa de la Sal", l'aposta definitiva per la independència davant d'una metròpoli sorda a l'autonomia. 6 d'abril de 1952, Nelson Mandela encapçalava una enorme concentració humana en la "Campanya del desafiament" coincidint amb els tres-cents anys de la fundació boer de la Ciutat del …

Comparem-nos, però comparem-nos sense fer trampes

Si sé perquè als de la Brigada de Narcòtics els encanta. És una frase que, parlant de la crisi i del salvatge espoli que patim, ben segur, l'haureu sentit més d'una, dues i tres vegades. Ahir la vaig escoltar novament a la tertúlia de l'Oracle d'en Xavier Grasset, de part dels de sempre. Ve a dir el següent: què us penseu, que sense espoli no tindríem un deute tan descomunal com el de Grècia i Portugal? Que no ens hauríem gastat també els diners? Les maniobres de la Brigada acostumen a intentar confondre't, però en aquest cas pretenen emboirar la realitat doblement. Primer, no sé sap gaire perquè la comparació per Catalunya dins la seva divisió de població i capacitat econòmica dins els països de la Unió Europea sempre és Grècia i Portugal. Mai, els Països Baixos, Àustria o Finlàndia. És cert que compartim trets d'identitat meridional, però, voleu dir que no ens podem comparar mai en res amb els països europeus capdavanters de les nostres mateixes dimensions?