Ves al contingut principal

Baròmetre del CEO: un calfred em recorre l'espinada

Manifestació de l'11 de setembre de 2011










Us diré que m'he emocionat i tot. És de ser sentimental. La lectura de la tercera onada del Baròmetre d'Opinió Política del CEO m'ha deixat tocat. Evidentment, no pas pels resultats a les eleccions espanyoles, que, com sabeu, m'importen un rave. O per la perspectiva d'unes futures autonòmiques, en les quals els socialistes, encara que sembli impossible, fins i tot empitjorarien resultats (fenomen caiguda lliure). Sense partidismes, el que tenim entre mans va molt més enllà. Significa agafar un trencall d'aquells que la història no t'ofereix sinó comptades vegades al llarg dels segles. I a la vista dels resultats de l'enquesta amb una mostra demoscòpica més gran de les que es fan i es desfan m'assalta una constatació si l'analitzem amb perspectiva: acceleració. La cosa s'està disparant amics. La tendència s'enforteix. Estem guanyant. I comencem a fer-ho per golejada. Només unes quantes consideracions:

1) Resposta independentista espontània: som a punt de trencar una nova frontera. L'Estat independent com a solució favorita per a Catalunya se situa a dos punts de distància de les tradicionals opcions dominants d'estat federal i autonomia. Si comparem les dues opcions reals en disputa (ja sabeu que el federalisme és una entel·lèquia dels qui creuen que no és viable l'estat independent) en una data relativament propera, com ara febrer de 2009, l'evolució és absolutament espectacular: de 16,1 per la independència i 38,6 per l'autonomia, passem a un 28,2 a 30,3 en octubre de 2011. Si prenem les dades de les altres dues opcions possibles (regió o estat federal) i les afegim a les seves parelles naturals, és a dir, Catalunya-estat (independent o federat), Catalunya-autonomia (o regió), l'evolució en les mateixes dates registra el pas d'un aventatge de la primera de 8,2 (febrer 2009) a un altre de 22,6 (ara).

2) Evolució de l'opció de vot en cas de referèndum sobre la independència. En aquest aspecte, l'evolució respecte a l'onada anterior (la primera en la qual es formulava la pregunta en aquests termes) és absolutament espectacular. Des de juny de 2011, la diferència entre el sí i el no s'ha eixamplat de més de sis punts, de 14,6 a 20,7 punts. M'estalvio de fer els càlculs exactes del que això suposaria projectant els resultats de l'enquesta en vots afrmatius i negatius. En tot cas, resulta molt arriscat no afirmar que en aquests moments, el vot afirmatiu estaria sòlidament instal·lat per sobre del 60% dels vots vàlids emesos. És pertinent considerar dues dades més: que el sí és ja a només 2,1 punts del no i l'abstènció junts i que l'augment del vot afirmatiu de 2,5 punts, a més, no es produeix a costa dels abstencionistes, sinó mantenint-se exactament la mateixa bossa dels que diuen que no participarien, fet que indica l'actual força de la tendència al creixement i la capacitat d'arribar a nous espais de l'opció secessionista, exactament en contrast invers amb la de l'unionisme.

La pregunta és simple: a què esperem exactament mentre el país s'ensorra en l'autonomisèria?

Comentaris

  1. Doncs alguns esperen a veure si passa com si d'una malaltia autolimitant es tractés.

    El més important no és l'augment d'un 2% que podria estar dins d'una variació de l'errada del mètode, si no la tendència i la confirmació-repetició d'aquestes dades dins d'uns valors òptims (i espero que millorables).

    ResponElimina
  2. I. com que el nostre indep. puja clarament, els del PPc es posen nerviosos. Per caòtics, ells. Acabo d'escoltar en Jorge Fdez. Díaz a la RAC1 emprenyat com una mona titllant d'ineptes els del CEO perquè només surt com a representant del PPc la Camacha. No hi surt ell com a candidat de les eleccions d'Espanya. L'Argelaguet (CEO) ha aclarit que va ser el PPc qui va contestar posar només la Camacha, ignorant el candidat. Vaja, dicta-dura nerviosa. Cal aclarir que aquesta enquesta es fa anualment cap l'octubre; Quan ja s'havia decidit quan fer l'enquesta, en ZP va decidir posteriorment que les eleccions es farien el 20-N. Era un estudi d'opinió general que s'ha convertit sobre les eleccions.

    Sigui com sigui tot plegat, anem pel bon camí! Potser sí que pel 2014 podrem alçar les nostres copes!!
    Per cert, Granollacs: Tot aquest estudi que ens expliques tant bé, el vas fer mentre t'avorries mirant el partit del Barça? No, només és curiositat...

    ResponElimina
  3. Llàstima que els partits dits independentites no tinguin la solera o el buquet necessari per arribar en solitari al govern. Els manca sentit colectiu o nacional. Això es el que ens falla. Tota aquesta força no es veu canalitzada cap l'objetiu comú perquè, de moment, tots els objetius son individuals. Així correm el perill de que aquesta força independentista no dirigida s'esbravi i es perdi per manca d'acció. Ja ho diu la cançó: "What goes up, must come down". Tot el que puja, ha de baixar. Si no ho aprofitem ben aviat, ho perderem

    ResponElimina
  4. Ooooh! Quant d'amor. Amor i amor sento. El percentatge és important, però el que més morci em posa és la tendència. La tendència, amics, la tendència. Això és absolutament imparable. I us imagineu com creixerà l'assumpte quan hi hagi majoria absoluta del PP?

    I quan deneguin el pactet fiscalet? Els partits independentistes han comès l'error de creure que la independència arribarà a mig/llarg termini. I no, la cosa anirà molt més ràpidament del que creuen. El tap que representa CiU caurà aviat. I llavors la cosa s'embalarà.

    A ningú li interessa que un procés d'aquest tipus sigui llarg quan és irreversible. Crea una situació de poca concreció que és molt dolenta per l'economia. Així que fins i tot els que s'hi oposen empenyeran.

    El cava és a la nevera. Il·lustrarem el moment amb una cançó imparable de The Young Rascals (no, no és el clàssic Groovin'):

    http://www.youtube.com/watch?v=u6Dw37vak5s

    - És del 65. A altres països feien coses com aquesta. I a Espanya encara faltaven 10 anys perquè Franco la palmés -

    ResponElimina
  5. Sí, la tendència ens va a favor. Cal continuar treballant i convencent perquè s'acabi de consolidar aquesta massa social.

    ResponElimina
  6. Arnau!, aquesta cançó ja me la deia la meva dona quan érem joves, i en català!!
    A l'anònim del dia!: CiU posa taps, de suro. El suro flota i se l'en du l'aigua. Ergo: Els compromisos de CiU són de suro!

    A veure si els nostres partits indep. els fem de roure i ferro forjat!!!!!!

    ResponElimina
  7. Jo nomes llegeixo e-news per riure, pero aquest article sobre el diari del Conde va directe a la BBNN. Sembla que Galinsoga no hagues deixat mai el diari.
    http://comunicacio.e-noticies.cat/jose-antich-estripa-lenquesta-del-ceo-58444.html#ini_comen

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…