Ves al contingut principal

Cas Quintana: ni anatema ni model

Sant Feliu de Guíxols








La presència de Gerard Quintana al programa d'Albert Om ha provocat els darrers dies un autèntic tsunami a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Debat interessantíssim en el qual, al meu gust, han predominat en excés les postures de blanc i negre. Les censures inicials de caire radical, en la primera onada reactiva, seguides de la defensa a capa i espasa en el reflux posterior. Ara que la mar sembla més tranquil·la, potser arriba el moment de contribuir a les matitzacions. Una primera constatació: no sé perquè (potser, pels seus darrers posicionaments públics?), de forma implícita, s'ha fet una pilota entre independentisme i usos lingüístics. L'experiència empírica i demoscòpica fa que, a hores d'ara, quan el moviment ha assolit la majoria social, tots sapiguem que els partidaris que Catalunya es constitueixi en Estat parlen tota mena de llengües al nostre país, espanyol inclòs. Per tant, que en Quintana hagi fet una opció lingüística familiar per l'espanyol i alhora hagi abraçat l'independentisme no és pas sorprenent. Ni, pel que es veu, contradictori, com no els va semblar en el seu dia als irlandesos ja fa molts anys.

Ara bé, els defensors de la tria del veterà cantant semblen oblidar també algunes qüestions. En primer lloc, que si decidim exposar de forma pública i voluntària les nostres conductes, les opcions vitals, després no podem esquinçar-nos les vestidures si la gent les jutja. No era obligatori exhibir-se lingüísticament a El Convidat. Però, sobretot, es deixa de banda la constatació que la supervivència d'una llengua passa necessàriament pel fet que existeixin parlants que la tinguin com a pròpia i prioritària (i que tots els parlants d'una llengua siguin bilingües ja apunta a un futur negre). Que en Gerard Quintana sembla complir amb aquest requisit bàsic i que ha decidit que els seus fills no ho facin. És això contraproduent per a l'assoliment de la independència? Crec que no. Ho és per al futur del català? Crec que sí. Potser perquè no sóc de llengua materna catalana, a mi em sembla prioritari disposar d'un Estat que defensi el nostre benestar. Això no vol dir, però, que hi hagi qui (fins i tot des de l'actual autonomisme pràctic) avantposi com a lluita preferent la defensa d'un futur per a la llengua catalana. En resum, que el futur estatal del país a cada nova incorporació sembla més assegurat; el que no sabem és si serà en català.

Comentaris

  1. M'ha agradat l'airada reacció de les xarxes davant aquesta anècdota mediàtica:
    un veterà líder rocker que s'acaba de fer un bany de multituds amb la represa del mític grup Sopa d Cabra, i que s'ha mostrat explicitament partidari de la independència de Catalunya, s'exhibeix a tv3 en un programa a cavall entre la cultureta i la tafaneria. L'audiència catalana i catalanista està hipersensible. Fa quatre dies ens hem tornat a sentir amenaçats per tribunals polititzats, assetjant la llengua amb perversitat, i no parlem ja d'accions polítiques en el mateix sentit ja consumades al País Valencià i Les Illes.
    Amb aquest rerefons, la gent s'esvera per allò que veu i sent i que no li acaba de quadrar i des de les xarxes socials l'escridassen, però el pitjor encara ha d'arribar:
    en Gerard Quintana se sent tocat i surt a la palestra amb un escrit de descàrrec on vomita una frase desafortunada, la que fa referència als talibans
    Crec que ha pixat fora de test, senzillament no ha estat a l'alçada. La llengua, la cohesió lingüística entesa com a consciencia lingüstica del país està mancada de referents sòlids i encoratjadors. Màrius Serra i el seu inefable 'català a l'atac' n'és un exemple modèlic. Aquí el vell rocker s'ha deixat escapar una oportunitat d'or per a fer.li un gran favor al país que, no ho dubto, tant s'estima. Esperem que trobi la manera de rescabalar-se d'aquest entrebanc. Li ho desitjo, pel bé de tots

    ResponElimina
  2. L'actitud de Quintana és un menyspreu a totes aquelles parelles que havent-se format parlant en espanyol han passat a parlar en català als fills -i que no són poques.
    No és raonable que algú que ha brandat l'estelada -rencentment, això sí- utilitzi l'espanyol com a llengua vehicular amb els seus fils, residents tots ells als PPCC, quan fer-ho en català no li suposa cap mena d'esforç, al contrari.
    Sabem que una part significativa del país -50%, 60%...- té l'espanyol com a primera llengua i que, en bona part, la transmet als fills. No és lògic que qui té el català com a llengua habitual, que ha crescut, a més, en un entorn de carrer catalanòfon, reprodueixi esquemes de la burgesia barcelonina franquista més tronada.

    ResponElimina
  3. A mi em sap greu que no faci el petit esfors de parlar catala als seus fills, sobretot ara que son com esponges per les llengues, lleig pero a casa seva que faci el que vulgui. El que no consento es que tracti de talibans als que si que fan aquest esfors. (conec parelles castellanes, que parlen catala amb els seus fills)

    ResponElimina
  4. Un cunyat meu, pacífic de soca-rel, es va casar amb una dona espanyolista, de soca-rel també. El fill rep classe catalana i la mare no vol, com amb la cançó. El pare li parla en català i a la mare també. Quan estan a casa dels seus sogres, a Galícia, ell té l'elegància de parlar-los en castellà. D'aquesta manera, ha aconseguit dulcificar l'actitud dels sogres, i la dona s'està quedant aïllada (Estranya vida d'enamorats!!).
    Si en Quintana ho tenia clar o no abans de casar-se és cosa d'ell. De tota manera, tinguem present que d'abans d'Ampúries ja havíem fet catúfols lingüístics i n'hem sobreviscut. El nostre problema no és aquest; és la nostra dependència espanyola. No siguem balcànics i sapiguem conviure amb pau i comprensió.

    ResponElimina
  5. Aquí hi ha dos punts de vista per reflexionar:

    L'escrit d'en Gerard Quintana al Periodico què més o menys diu el que deia a Rac1
    http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/gerard-quintana-meva-llengua-catala-pero-soc-taliba-1188232

    I un bon article d'Empar Moliner. http://faustinet.blogspot.com/2011/10/qui-es-taliba-que-es-ser-taliba.html.

    Em sembla que actitutds com la d'en Quintana demostra que els catalans estem acomplexats. Per molt lloable i defensable que sigui dir que els castellans estan tan establerts a Catalunya que si no es tornen independentistes els castellanoparlants catalans i tot, serà difícil aconseguir la independència.

    ResponElimina
  6. N´estic segur que quan els fills d´aquest bord seran grans li faran retret dels hipòcrites que prediquen el que no creuen.

    ResponElimina
  7. La única manera de conservar el català és aconseguir l'estat propi. Que cadascú parli a casa el que vulgui. Em sap greu però veig una gran falta d'empatia per tot arreu i ens cal per a ser lliures. A veure quan ens en adonem de que hem de sumar, no restar.

    ResponElimina
  8. Precisament em preguntava perquè parlar-li els fills en la SEVA llengua és una imposició, però després de donar-li voltes al tema vaig veure clar que parlarem d'imposició sempre i quan sigui el català. Em reventa que l'anormalitat idiomàtica sempre vingui lligada al català i no al castellà.

    Per cert, una pregunta per a Granollacs. Vas comentar que les teves arrels són aragoneses, has vist els comentaris d'aquests en diaris digitals arran de l'affair del corredor i del tema de l'atenció als hospitals catalans dels ciutadans de la Franja?. Si no ho has fet tu t'estalvio feina: tots els mals d'Aragó són deguts a Catalunya. No havia vist tant odi ni a València.

    ResponElimina
  9. "La meva llengua és el català, però no sóc un talibà".................."No penso imposar el català a la gent que estimo".
    Es per això que els hi parla en castellà?.

    ResponElimina
  10. Emprenyada, tens raó. Ja en varem parlar fa uns dies. És un cas perdut. Fins i tot es queixen que ens hem emportat de Salamanca papers aragonesos: els prefereixen a Castella que a Barcelona!

    ResponElimina
  11. La pregunta que ens hauriem de fer tots i el primer ell és si els catalans som realment lliures per triar la llengua. En quintanan i la rahola estan convençuts que si, però jo dic que no. El catal``a és una llengua subordinada i en determinades situacions això s'evidencia amb tota curesa, encara que vulguin barnissar-ho com si es tractes de llibertat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…