Ves al contingut principal

Corre Carreras al rescat









El nostre més il·lustre constitucionalista regional, Francesc de Carreras, s’ha vist empès a sortir en defensa del seu vell amic Peces Barba. Són com una gran família, els de l’ordre establert. Hipersensibles. De pell massa fina. Mancats de capacitat per a la ironia. Mil i una desqualificacions per als qui no ens avenim a les seves imposicions ni a les seves gràcies. I no és pas la primera. És el Club de la Comèdia Constitucional. El mateix de Carreras, sense vergonya, apel·la al record de les cèlebres declaracions de fa uns anys de l’il·lustríssim catedràtic Manuel Jiménez de Parga sobre les fonts medievals d'aigües de colors al sud, contemporànies de la manca d’higiene al nord peninsular. Comparació simpàtica, sobretot, perquè el tal Jiménez, probablement, procedeix dels porcs del nord que el 1609 van acabar d’expulsar i enviar a l’altra banda de la Mediterrània els pocs nets del sud que encara quedaven després de segles d’encalçament. En altres paraules, els andalusos d’avui i Jiménez de Parga amb ells, té més a veure amb els que no es rentaven al segle XI, que amb els que inventaven fonts ornamentals per a les ablucions.

Ara toca defensar en tromba Peces Barba. I bona falta li fa l’auxili. Durant dies i dies, cada vegada que l’interessat ha intentat apagar l’incendi empès pel nerviosisme del socialisme espanyol a la deriva ha acabat afegint-hi un nou bidó de benzina a les flames. En la peça que us enllaço aquí i que esdevé precandidata d’honor als Premis BN 2011, el nostre constitucionalista regional ens retreu sobretot la nostra falta d’humor. Però ho fa admetent implícitament una escletxa de culpabilitat. No dedica ni una sola línia a glossar la gràcia que a Peces Barba li fan els bombardejos històricament recurrents sobre la població civil de Barcelona. D’aquesta part, ni mu. És el que té la gran família del constitucionalisme espanyol. Que està disposada a confiar a l’exèrcit la defensa de la unitat de la pàtria. I quan s’està d’acord a emparar l’ús de la violència per imposar les pròpies idees a aquells que en són refractaris, encara que siguin la majoria, vol dir que s’ha superat amb escreix la línia de la misèria moral. La que comparteixen, pel que es veu com a bons amics, Francesc de Carreras i Gregorio Peces Barba.

Comentaris

  1. És més, a la web de La Vanguardia censuren els comentaris. He enviat això al defensor del lector defensor@lavanguardia.es i m'ha contestat que ho enviï (de nou, afegeixo jo) a les cartes al director. Es un pèl llarg, però m'he quedat descansat;

    Bona dia,

    Amb gran sorpresa he llegit l'article de Francesc de Carreras "Querido Gregorio" a La Vanguardia http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20111029/54236573651/querido-gregorio.html
    Permeti'm que li adreci aquest correu ja que el "moderador" no ha penjat aquests comentaris a la web La Vanguardia. Consideri vostè mateix si és censurable:

    Em quedo esparverat que es pugui arribar a defensar una animalada com aquesta per molt que tingui amistat amb qui la proclama. Si aquestes declaracions de Peces Barba es deuen a la ignorància (una ignorància supina i preocupant per una persona que ha tingut tantes responsabilitats) o a un subconscient clarament racista, no li se dir. Al marge d'implicacions polítiques, el que trobo reprovable de les declaracions i l'intent de justificació posterior a RAC1 és que per Peces Barba no és el mateix fer broma de Guernika o d'ETA (que segons ell no se'n pot fer) que dels bombardejos de Barcelona (que si que se'n pot fer). Sap vostè quanta gent va morir a Guernika? 130 civils. Quanta gent ha matat ETA? 857 víctimes.
    A Barcelona al març del 38 van morir 880 catalans pels bombardejos. I milers amb els diferents duran la guerra civil. I si ens remuntem a Espartero i altres guerres, vagi comptant. El que cal denunciar és que aquesta actitud és la d'un NAZI, que poc menys ha dit que una vida catalana val menys que una castellana, que els catalans som subhumans a qui massacrar sense remordiments. I fins i tot fer-hi broma.

    Ara permeti'm rebaixar-me al nivell del seu amic, i com no diem res inconvenient fent broma de manera explicita, reprodueixo un comentari fet en un altre mitjà:

    "Doncs què voleu que us digui. Posats a escollir i com que també sóc de tarannà bromista, a mi sempre em van semblar molt més divertits els atemptats d'ETA a Madrid i els d'AlQaeda a l'estació d'Atocha que el bombardeig de Barcelona. Estic segur que com que el senyor Peces Barba és tan de la broma, encaixarà aquest comentari meu amb el mateix esperit olímpic que jo encaixo el seu, oi??

    D'altra banda, senyor Peces Barba, vostè s'ha aprimat bastant als darrers temps i em sembla que no trigarem gaire a llegir la típica notícia aquella que sempre s'acaba amb un "luchó contra una larga enfermedad". Tal com fa algun altre lector, jo ja tinc el cava a la nevera.

    Eh!! De bon rotllo, eh? Senyor Peces Barba? Amb esperit bromista ... Però escolti, parlant de bombardejos, quan fa pocs anys vaig veure com es col·lapsava Madrid perquè quatre islamistes van decidir distreure's amb una "mascletà" a Atocha jo em pixava de riure! Vaig pensar "Òstia! Si en són de bromistes els islamistes!!". Potser no caldrà bombardejar Madrid un altre cop ... O potser, com que l'estat espanyol té tropes fent la punyeta a l'Afganistan, potser caldrà tornar a organitzar una revetlla de Sant Joan a Atocha o a Barajas. No ho sé. Si torna a passar, com que sóc molt de la broma, em tornaré a fotre un altre tip de riure!

    Ja veu, senyor Peces Barba. Aquí cadascú fa broma d'allò que li sembla més oportú. Com m'agraden les bromes."

    Divertit oi? No voldria pas reproduir-ho en el seu proper article, ja que estem fent bromes tant disteses i gens insultants.

    No puc dir pas afectuosament,

    ResponElimina
  2. Molt encertada la proposta als premis BC de l'
    article, d'un cinisme exhaustiu i llefiscós, d'en Francesc de Carreras, aquest caragirat franctirador, col·laboracionista a la recàmara del règim intoxicador del Grup Godó...

    [vegeu el video on es mostra el llegat de la camaleònica nissaga Godó http://youtu.be/oiIEeqBRBQc]

    ...defensant el seu "amic" PecesBarba, en descàrrec del qual val a dir que no és gens cínic, ans notablement sincer, encara que altament detestable pel que fa als seus principis político-morals, més propers a la Castella del Comte-Duc d'Olivares que pas a la "pretesa" democràcia de la transició

    He esmentat llur sinceritat, que molts han destacat, perquè malgrat les ofenses, ens ajuda a clarificar posicions i així, mica en mica, anar identificant qui són Ells, i qui som Nosaltres, perquè venim de la tenebra històrica i fins això se'ns ha amagat i de vegades ens cal refrescar la memòria col·lectiva

    ResponElimina
  3. Buff, la colummna que li paga el Conde al Carreras deuen ser els diners mes malgastats de tot el diari(i mira que es dificil) , previsible, llefiscos, encefalograma pla, casernari. Aquest cop no ha superat el seu nivell habitual d'estulticia i ha buscat posar-se al mig d'una polemica (linxament diria jo) que ni li va ni li ve buscant els seus 5 minuts de gloria. La crosta espanyolista no es gaire brillant pero com a minim el Boadella es es genera les seves propies polemiques, aquest no, es inutil fins i tot per aixo.

    Pd. Si voleu saludar al Peces, fins i tot te una fundacio, de drets humans diu (Haha)
    http://www.fundaciongregoriopecesbarba.es/

    ResponElimina
  4. Davant de l'actitud de la Vanguardia amb l'article de F. de Carreras, la solució és clara: Que qui comprés aquest diari per allò que afavorien el català, doncs retreure's de la compra i tornar als diaris nostres. L'Avui i l'Ara. Així el Conde de Godó sabria que no es pot anar fent la viu-viu amb Catalunya. Com jo mai l'he comprat aquest diari tant tebi fins fer-me autèntic fàstic, doncs no me n'havia assabentat.

    Potser seria bo publicar una llista de les persones "non gratas". En podria sortir més d'un centenar. A títol d'anunci publicitari, se'l podria penjar als diversos webs-bolcs que treballen per la nostra defensa, com ara el nostre d'aquí. Caldria posar el nom i argumentar-ho, es clar!

    ResponElimina
  5. Jo, aquest diari el vaig comprar una vegada... tenia de pintar el menjador i es dels que va be per posar al terra, a primera plana hi sortia un Bobò i com que no el podia fer servir per encendre la llar de foc el vaig fer servir per anar a passejar el gos.
    Del demés que comenteu, d'acord en tot, no tinc res per afegir-hi.
    Salut i independència... encara que en Mas digui ara que no.

    ResponElimina
  6. La Vanguardia: braç armat del lobby Godó.
    Que no us despistin...treballen CONTRA la independència

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…