Ves al contingut principal

De com rebentar-se 23.000 euros en 4 dies

Seu de Telefònica (Barcelona)
No és que el pressupost s'hagi tancat definitivament, però el compte de despeses d'un congrés internacional (a celebrar en les properes setmanes a Barcelona, segons m'han explicat de primera mà), organitzat per un grup de recerca universitari en l'àmbit de les humanitats, supera ja a hores d'ara els 23.000 euros. De veritat que cal? Sé que ara és també temps de certes dosis de demagògia. Espero no caure-hi. I potser faré una generalització injusta, però, a mi em sembla que, fora de l'àmbit estrictament científic (del que s'entenia abans restrictivament per ciències), els grups de recerca universitaris no fan falta en absolut. Perquè cada investigador no justifica les seves despeses de recerca (que és gairebé en el cent per cent dels casos individual) directament davant l'òrgan fiscalitzador que s'escaigui? Si grates una mica. Si parles aquí i allà, t'escandalitzes.

Despeses que, de sobte, cal fer perquè els diners no desapareguin del compte del grup, reabsorbits pels pressupostos d'òrgans superiors. Estades a l'estranger amb quantioses despeses de transport i d'hotel rigorosament absurdes, adreçades únicament al contacte amb una bibliografia que podria ser objecte d'un simple intercanvi bibliotecari, de digitalització o que ja es troba a l'abast a través d'una recerca bàsica a internet. Congressos que porten gent des de l'altra extrem del món però de dubtosa utilitat acadèmica, que serien perfectament prescindibles en els temps que corren, quan les possibilitats d'intercanvi de coneixement a través de la xarxa són més grans que mai. Voleu dir que, en aquests moments de crisi, no tocaria concentrar els esforços de la despesa a les universitats catalanes (per cert, només una entre les dues-centes millors del món) en el manteniment de la qualitat de la docència i en la plantilla necessària de docents per assegurar uns estàndards de formació adequats a les noves generacions (que ja ho tenen prou magre)? El que segur que ara no toca és rebentar-se més de 23.000 euros en 4 dies de converses diletants.

Comentaris

  1. Sí, molt cert.
    Per això m'agradat molt, fins el punt de no voler-m'ho creure, que els bancs en crisi no podran repartir beneficis. És, també, com molt em temo, que hi ha gat amagat amb les despeses als serveis sanitaris. Per exemple, un dubte que tinc permanent: Els cirurgians de l'Inst. Cat. de la Salut -qui diu cirurgians, també diu anestesistes, etc.- tenen sou fix mensual, o tenen complement per a cada operació?
    Hi ha moltes maneres d'arruïnar un país. Quant diner negre corre pels restaurants? Fins fa poc, per tota l'Espanya oscil·lava entre els 72.000 milions i 90.000. I, això del tema d'avui: Els congressos, vists per dins, són un escàndol; vists per un taxi, escàndol i mig...... i tothom passa minuta a l'empresa. L'empresa ho carrega a despeses i redueix la declaració....

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…