Ves al contingut principal

Diari d'un funcionari (IV). Potser ja no cal

Molins de vent a les Terres de l'Ebre










El nostre Gran Timoner va anunciar fa unes setmanes que uns tres-cents cinquanta alts càrrecs de la Gestoria aquest any no cobraran paga extra de Nadal. Immediatament, el Parlament i l'Ajuntament de Barcelona s'hi van posar també a la feina de retallar. Suposo que en la idea original del president hi debia anar inclòs el sou del meu cap. Cap que, de fet, a hores d'ara encara no existeix per manca de designació. Potser continuen buscant el millor. La qüestió és que gairebé un any més tard de la dimissió de l'anterior encara no li coneixem la cara. Resulta que, com en el cas del Memorial Democràtic, institució on a hores d'ara el clima de buen rollito és extraordinari (gràcies, en bona part, a la contrastada competència professional de la llicenciada Ortega), la plaça de Subdirector General que afecta directament el meu ram de l'administració continua vacant. La veritat és que, dins les possibilitats de la precària situació de la nostra plantilla, la cosa va rutllant i fem el que podem. Afortundament, no som un servei essencial ni estem en primeríssima línia de foc, escenaris on la tensió (només cal llegir els diaris) es pot mastegar.

Ara bé, si el nostre Gran Timoner vulgués un consell humil d'un funcionari de la base, li diria que potser que nomeni ràpid algú per al càrrec. No per altre motiu que per demostrar que serveix d'alguna cosa tenir-hi algú. I que si continua sense trobar-hi la persona adequada properament, que ho deixi córrer definitivament. Perquè van passant els mesos, anem autodeterminant-nos, fem la feina que ens correspon (i la del veí, que els de dalt han acomiadat) i tot sense cap. I clar, si la cosa continua així, tots acabarem amb la percepció clara que potser no el necessitem i que el que caldria seria reformar encara més profundament l'estructura del Departament per fer desaparèixer més i més llocs de comandament i substituir-los per la tropa de xoc que fa la feina. Que els de baix fem rutllar la maquinària i que els de dalt només hi són bàsicament per aprofitar-se'n i fer la seva vida (i per avaluar-nos de cara al complement de productivitat: i com ho deuen fer, si no tenen ni punyetera idea de com treballem i fins i tot d'exactament què fem?). I veure cada dia l'espectacle, la veritat, no motiva massa.

Comentaris

  1. Gran veritat! El funcionari té la culpa de tot. Amb els seus sous escandalosos, ha inflat una bombolla que a l'esclatar portarà el món a la seva fi!

    http://vaderiure.blogspot.com/2011/10/llum-al-final-del-tunel-no-es-la.html

    ResponElimina
  2. Per aquí podria començar la nostra indep.! Es clar que seria una indep. interna dins de la desitjada indep. de Catalunya. Es podria generar comissions d'autogestió i reservar-se el dret d'admissió. ... d'admissió de Caps no desitjats.
    Ho dic amb sorna, però la raó la tens al mil per mil. Amb 26 anys de treball a la GenCat, he arribat a la conclusió que la gran problemàtica de criteris de treball la provoquen en primer lloc molts dels Caps (no tots!) i, a continuació, i ben juntets, tota la maquinària de la Funció Pública, màquina que entorpeix que el treball sigui lògic. Per això, i des de fa molts anys, advoco per l'extinció del funcionariat -amb el que obligaria l'extinció de la dita FP-, i la professionalització de tota la jerarquia de cada institució. Des de dalt fins a baix. El Gran Cap no ha de ser necessàriament un professional del tema, però sí un bon estructurador, vertebrador de les possibilitats de l'organisme en qüestió. Però, són nomenats a dit pels rancs polítics i posen l'amic que els mereix més estabilitat, encara que sigui un zero a l'esquerra. I és que el prestigi públic no fa la qualitat familiar...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…