Ves al contingut principal

Diari d'un funcionari (V). Qüestió de complements










N'hi ha que es queixen del perill de judicialitzar en excés la vida política, però, que voleu que us digui, em sembla perfecte que la gent de Solidaritat Catalana per la Independència porti a la fiscalia el cas dels sobresous a la Diputació de Barcelona entre 2000 i 2011. Si pot haver delicte de malversació de cabals públics (i estem parlant d'1,3 milions d'euros), de diners de tothom gastats en els darrers anys tan dramàtics que vivim, a benefici personal i intransferible d'unes desenes d'alts càrrecs de l'ens provincial durant les presidències dels senyors Royes, Montilla, Corbacho i Fogué, potser que hauríem de fer alguna cosa, no? Com hauríem de fer-la també pel que fa a la gestió d'altres entitats fortament participades per l'administració i en fallida tècnica, com ara certes caixes d'estalvis. Francament, veure el senyor Narcís Serra, brindant amb cava, durant les celebracions olímpiques d'aquests dies, fa venir autèntiques basques. Afrontarà alguna responsabilitat patrimonial per la seva gran aportació al passat immediat de Caixa Catalunya?

Ara bé, el que no em sembla gaire adequat és la denominació de "motxilles", aplicada a aquests cobraments de dubtosa legalitat. Digueu-me poc excursionista, però aquest terme em porta immediatament al pensament la imatge d'un pes que cal arrossegar amunt i avall no sempre amb profit. I, francament, crec evident que no era el cas dels alts càrrecs "afectats". Sembla curiós que a l'administració els afegits salarials acostumin a associar-se terminològicament a altra mena de complements de vestir. A la feina, per exemple, tenim "bufandes", la petita paga de productivitat que es cobra durant el fred Nadal i que dóna per a poca cosa més que per a comprar-ne una de llana barateta. En qualsevol cas i atesa la situació present de perpetuació de l'espoli autonomista i del dèficit públic que se'n deriva, és indubtable que fóra bo donar un cop d'ull a totes les nòmines del personal al servei de les administracions públiques, especialment els alts càrrecs, per repassar exhaustivament el cobrament de tota mena d'extres i complements: per dedicació especial que no és tal, per desplaçaments del lloc de treball fa no se sap quan i tutti quanti. Em sembla que encara estalviaríem bastant més d'1,3 milions d'euros.

Comentaris

  1. Aquesta crisi hauria de servir per replantejar un control més exhaustiu de la despesa pública i dels blindatges de sous de personal dependent de l'administració. Tinc la teoria, espero que no es faci realitat, que això de les pagues dobles té els dies comptats a la vista de com van les coses.

    ResponElimina
  2. Fa uns dies vaig entrevistar-me amb un antic DirGral. de la Generalitat. La meva bona relació amb ell ve de uns quants anys enrere. Em consta que no volia el càrrec. El va agafar després que en Pujol el collés a través d'un amic intermediari. El mateix dia -ho vaig veure- que acceptava el càrrec, va presentar la dimissió. En total, va haver d'exercir durant sis anys, anys en els que es va dedicar a reduir a zero els deutes acumulats per l'anterior DirGral.

    Amb aquesta trobada em deia que, ja sense càrrec, va haver de cridar l'atenció a alguns companys o companyes pel gran absentisme que exercien. I, quan hi eren, només feien que comentar allò que havien trobat al mercat, etc...
    Però aquest amic em deia també que la culpa és dels alts càrrecs. El mal exemple en primer lloc; el desgavell de no planificar o no saber-ne; la inexistència de Cap de Personal capacitat per exercir. De bastant jove, jo vaig tenir un Cap de Personal dins d'un organisme molt important que ningú no se'l rifava. En qualsevol moment i a qualsevol hora totalment imprevisible es presentava en un despatx, taller, laboratori, etc i et preguntava com anava la teva feina, fossis Cap o l'últim de la cua. Et convidava esmorzar o berenar i t'estirava la llengua, encara que et mosseguessis els llavis. El vaig arribar a veure acomiadar una figura molt coneguda per irresponsable... Però, tothom el temia i l'estimava alhora! I tothom triscava! Va arribar a crear l'hàbit del treball sense interrupcions. No passava com amb la meva última feina on un company em criticava que no li donava conversa! Que em tancava al meu taller i no deia res!!

    El meu fill, informàtic dins d'un hospital molt important, on veu Director i subalterns per igual, es troba amb el mateix disgust. La falta de nivell desitjable dels directors.

    El que potser no se sap gaire és que les dites "bufandes" de Nadal, temps enrere eren el repartiment entre alguns càrrecs de les sobralles de finals d'any dels diversos pressupostos dels Departaments. La putrefacció ve de molt lluny. També, hi ha incongruències de la Funció Pública que propicien aquestes situacions. Per exemple: Per què no es pot arrossegar les restes pressupostàries d'un any pel següent sense trobar-te amb una reducció dels diners previstos per l'any que ve??

    En Tarradellas tenia molta raó quan deia que calia iniciar una Generalitat sense funcionariat.

    ResponElimina
  3. Tot això s'hauria de controlar. Res de diners fora del salari i qui ho faci a la gàbia.

    El mot motxilla és molt desafortunat doncs pels que anem a la muntanha és aquella eina on portem el mínim necessari: menjar, aigua i roba. A vegades una farmaciola. Per tant, estaria més d'acord amb un salari baix: per menjar, vestir-se i salut.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…