Ves al contingut principal

Duran, si vols, pots deixar-la


Ara que ja s'apropa trepidant el 20-N i el sentirem cada dia fent campanya, us confesso que he trobat una extraordinària similitud entre aquesta cançó que tanca el darrer disc dels Manel i la disjuntiva vital i ideològica que arrossega el cap de llista de CiU, el veterà polític i fins ara buc insígnia de l'autonomisme Josep Antoni Duran i Lleida. És com si un cor nodrit de mariners convergents independentistes (com sabeu de llavis del nostre Gran Timoner, de "cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra"), agafats en ritme oscil·lant per les espatlles, li cantessin, com en una proclama de bar o cançó de taverna, suaument, gairebé xiuxiuejant a l'oïda, amb aquests senzills versos, que no és tan difícil, que si s'hi esforça, pot deixar-la. A Espanya, naturalment. De molt, la pitjor de totes les addiccions que es poden patir:

"Deixa-la, Toni, deixa-la!
No veus que no et convé?
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Quan vegis que està ben adormida,
Aparta-li els cabells del front per fer un últim petó
I ajusta la porta sabent que estàs fent el millor.
Allunya't, com s'allunya la marea
Quan despulla lentament les roques del penya-segat
I, sense mirar enrere, Toni, deixa-la.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Escolta'ns bé i aprèn!
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Ja veuràs que quan s'inflin les veles
Com un vell amic, el vent, t'acariciarà la pell
Mentre a terra es va fonent, Toni, tot el que et reté.
No sents les onades que et reclamen?
No veus que et guia el cel constel·lació a constel·lació?
Acosta't a la barca, rema i deixa-la.

Vine, Toni, vine!
Ningú canta tan bé!
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Tornaràs a sentir sal a les venes
I en llevar-te en algun port, qui sap, potser et preguntaràs
A qui pertany el nom que decora el teu braç.
Creu-nos, Toni, l'aigua encara és fresca
I el sol segueix sortint cada matí a l'horitzó.
Serà més fàcil del que et penses, deixa-la.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Inventa't un món nou i deixa-ho tot a terra
Que, amb la vida, ja en tens prou.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Fes el favor d'estar content
Que, per somriure fent-nos vells,
La vida és suficient."

Comentaris

  1. Es tracta d'una comparació molt ben aconseguida... dissortadament no l'agafarem adormida, ni podrem tancar la porta tan fàcilment... però sí, és ben be això el que hem de fer

    ResponElimina
  2. L'homilia d'avui supera els millors dies d'aquest bloc, ja!
    Són dies convulsos i en Duran-Lleida no se n'escapa. Després d'allò del PER (que ens ha causat aquest disgust amb el Seviya), ara va i se'ns encara amb la Conferencia Episcopal. Pur Opus Dei cavernari blasmat per un dels seus fidels importants! Però, hi ha una gran diferència. En Duran-Lleida és culte i els altres només serveixen el seu culte... diví...

    ResponElimina
  3. Sembla com si Duran s'esforcés en cridar l'atenció ara que vénen eleccions passant-se de voltes en tot el que proclama. Després vindran els pactes habituals amb el govern de torn.
    Tot, pura pirotècnia, com sempre.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…