Duran, si vols, pots deixar-la


Ara que ja s'apropa trepidant el 20-N i el sentirem cada dia fent campanya, us confesso que he trobat una extraordinària similitud entre aquesta cançó que tanca el darrer disc dels Manel i la disjuntiva vital i ideològica que arrossega el cap de llista de CiU, el veterà polític i fins ara buc insígnia de l'autonomisme Josep Antoni Duran i Lleida. És com si un cor nodrit de mariners convergents independentistes (com sabeu de llavis del nostre Gran Timoner, de "cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra"), agafats en ritme oscil·lant per les espatlles, li cantessin, com en una proclama de bar o cançó de taverna, suaument, gairebé xiuxiuejant a l'oïda, amb aquests senzills versos, que no és tan difícil, que si s'hi esforça, pot deixar-la. A Espanya, naturalment. De molt, la pitjor de totes les addiccions que es poden patir:

"Deixa-la, Toni, deixa-la!
No veus que no et convé?
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Quan vegis que està ben adormida,
Aparta-li els cabells del front per fer un últim petó
I ajusta la porta sabent que estàs fent el millor.
Allunya't, com s'allunya la marea
Quan despulla lentament les roques del penya-segat
I, sense mirar enrere, Toni, deixa-la.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Escolta'ns bé i aprèn!
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Ja veuràs que quan s'inflin les veles
Com un vell amic, el vent, t'acariciarà la pell
Mentre a terra es va fonent, Toni, tot el que et reté.
No sents les onades que et reclamen?
No veus que et guia el cel constel·lació a constel·lació?
Acosta't a la barca, rema i deixa-la.

Vine, Toni, vine!
Ningú canta tan bé!
Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Tornaràs a sentir sal a les venes
I en llevar-te en algun port, qui sap, potser et preguntaràs
A qui pertany el nom que decora el teu braç.
Creu-nos, Toni, l'aigua encara és fresca
I el sol segueix sortint cada matí a l'horitzó.
Serà més fàcil del que et penses, deixa-la.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Inventa't un món nou i deixa-ho tot a terra
Que, amb la vida, ja en tens prou.

Deixa-la, Toni, deixa-la!
Fes el favor d'estar content
Que, per somriure fent-nos vells,
La vida és suficient."

Comentaris

  1. Es tracta d'una comparació molt ben aconseguida... dissortadament no l'agafarem adormida, ni podrem tancar la porta tan fàcilment... però sí, és ben be això el que hem de fer

    ResponElimina
  2. L'homilia d'avui supera els millors dies d'aquest bloc, ja!
    Són dies convulsos i en Duran-Lleida no se n'escapa. Després d'allò del PER (que ens ha causat aquest disgust amb el Seviya), ara va i se'ns encara amb la Conferencia Episcopal. Pur Opus Dei cavernari blasmat per un dels seus fidels importants! Però, hi ha una gran diferència. En Duran-Lleida és culte i els altres només serveixen el seu culte... diví...

    ResponElimina
  3. Sembla com si Duran s'esforcés en cridar l'atenció ara que vénen eleccions passant-se de voltes en tot el que proclama. Després vindran els pactes habituals amb el govern de torn.
    Tot, pura pirotècnia, com sempre.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas