Ves al contingut principal

El 20-N i la recomposició de l'espai espanyolista a Catalunya

Masia Freixa (Terrassa)
Alguns opinadors de l'òrbita socialista, com el mai prou ponderat Antoni Puigverd, semblen darrerament esparverats davant la perspectiva i així ho reiteren una i altra vegada en els seus articles. Es viuen escenes d'autèntic pànic en les files de l'esquerra submissa a Catalunya, davant dels resultats previsiblement catrastròfics a les properes eleccions espanyoles. Calma, companys. No serà que fins ara heu viscut, una mica, en una il·lusió? Amb el bonrotllisme que us caracteritza, durant trenta-cinc anys heu volgut barrejar entre els vostres votants pomes amb peres, espanyols i catalans. I això, davant la que cau en aquests moments és, senzillament, massa difícil. El vostre esquema de federalisme ideal en un món irreal txatxi-piruli-super-guai s'ensorra. La crisi econòmica i la de l'esquerra europea us encalça pel darrera mentre constateu per davant que el país ha entrat definitivament en el camí irreversible cap a la secessió. Gestionar tanta complexitat, quan s'està acostumat a viure en els núvols de l'il·lusionisme, és doblement complicat.

El proper 20-N, segons les enquestes, la Banda dels 25 que va atracar el país fa gairebé quatre anys veurà reduïts els seus efectius entre 7 i 10 membres. El PP ampliarà el seu nombre actual d'escons (8) bevent còmodament d'aquesta sagnia (i tingueu en compte que el 2000 ja en va obtenir 12). Voldrà dir que l'espanyolisme creix a Catalunya, com postula en Puigvert? No pas. Simplement, que transita d'una candidatura subsidiària d'esquerres a una de dretes. Que no és el mateix perquè al PSC el voten catalanistes? Naturalment, per això, en part, conservarà com a mínim 15 escons. I per negar la major (és a dir, l'afirmació d'aquest suposat decantament espanyolista del país, que coincideix en el temps amb noves enquestes, sostingudes des de fa un any i mig, on l'independentisme és ja majoritari), encara podem fer els números d'una altra manera: el 2008 les candidatures subsidiàries a Catalunya van obtenir 33 dels 47 escons en joc, tal i com ja havia succeït el 1982. M'hi jugo un pèsol a que en 2011 n'aconseguiran menys. I recordeu, benvolguts lectors: la gent vota sobre allò que se li pregunta. I ara el que es demana és qui vols que governi Espanya. I, per tant, sobretot, voten aquells qui ho tenen més clar, és a dir, els espanyols.

Comentaris

  1. molt bé l'article.
    tanmateix, si m'ho permeteu, un comentari filològic i catalanistic:
    a la frase
    "tingueu en compte que en 2000 ja en va obtenir" fas referència a l'any precedint-lo de la preposició 'en'
    això és un castellanisme que s'està escampant com un virus a molts mitjans parlats i escrits
    allà on nosaltres diríem 'el 2000' o 'a Barcelona' ara hi ha una forta tendència a dir 'en 2000' o 'en Barcelona', talment com es diria en castellà.
    digueu-me antic o perepunyetes, però em resisteixo a col·laborar amb la substitució sistemàtica i galopant de les nostres formes gramaticals
    una abraçada cordial

    ResponElimina
  2. Estic d'acord amb l'acotació ortogràfica d'en Pere Pau. No sabeu el que costa corregir les meves filles de 9 i 13 que, tot i moure's en un entorn catalanòfon, cauen en castellanismes inconscients sovint.
    ...
    Completament d'acord amb en Granollacs respecte del corriment de vot espanyolista del PSC al PP. Passa que fa mal a la vista. El PSC és un partit de praxi espanyolista però façana catalanista on s'hi aplega una minoria de militants -i votants- catalanistes. El PP exhibeix orgullós el seu espanyolisme. És per aquesta aparença dels primers que ens podrà semblar que l'espanyolisme avançarà al Principat quan, únicament, es recomposarà momentàniament (o no).

    ResponElimina
  3. Aquest Puigverd és dels socialistes catalans que s'estimen més un augment del vot al PP a Catalunya que cap als partits nacionalistes. Aquest posicionament el col·loca, segons ell, en una falsa idea de moderació i centralitat que no és més que un espanyolisme amagat rere bones paraules.

    ResponElimina
  4. Quan abans acabem amb l'anomalia que representa el PSOEC (artista abans conegut com PSC), millor. Voldrà dir que hem avançat, que s'acosta la confrontació final. Ens agradi o no, a Catalunya hi ha molt vot ètnic.

    Els espanyols per una banda i els catalans per l'altra. Es tracta de dirimir qui guanyarà, si serem independents o assimilats. Els catalans juguem amb avantatge: la prosperitat només l'assolirem quan siguem lliures. Així que la dicotomia és: independents i pròspers o assimilats i mísers. I en democràcia guanya qui te més vots.

    Per tant, necessitem tota la força de la que poguem disposar. Hi ha partits que se'n comencen a adonar:

    http://www.nouscatalans.cat/component/contingut/article/3574/avui_diumenge_ciu_participara_activament_a_la_festa_nacional_dequador_i_sera_present_a_la_de_bolavia

    http://www.elpais.com/articulo/cataluna/350/latinos/catalanistas/defienden/modelo/linguistico/elpepuespcat/20110919elpcat_5/Tes

    No soc votant de CiU, que consti. Però s'ha de reconèixer que en aquest aspecte ho estan fent molt bé. Contrasta molt amb actes que fan els independentistes on encara tot el que fan esta dissenyat per atraure els catalans. Son actes molt tradicionals, molt ètnics, de molt cantautor i bastoners. Ja no som als 80. Ja majoria de catalans som independentistes, és l'hora d'obrir-se a nous mercats.

    El PSOEC sempre s'ha fet fort a les associacions de veïns de ciutats catalanes però espanyoles, a les associacions d'immigrants llatinoamericans i a la comunitat paleoandalusa. És l'hora d'explicar-los a tota aquesta gent que encara que se sentin espanyols (o llatins), Espanya no fa distincions: per ells, si vius a Catalunya ets català i per tant tenen dret a robar-te. És un missatge força clar que de ben segur molta gent entendrà.

    Per cert, l'article que linkes es mereix, com a mínim, estar nominat als BN.

    ResponElimina
  5. No crec que aquestes eleccions del mal estat espanyol ens hagin de dir res. Uns se'ns en burlen i els altres se'n foten. Dins d'aquest panorama, trobo molt més interessant el fenomen del País Basc encara que n'estigui bastant desil·lusionat del seu comportament individualista. A cal PP estan que treuen foc pels queixals amb la conferència de pau que comença avui. Si ETA anuncia que deixa les armes, el PP demanarà que es rendeixin i es lliurin a la justícia. Si fessin això, el PP els demanaria el suïcidi col·lectiu. I, és que amb sang el PP vivia molt bé.
    Dic tot això perquè si ara ETA anuncia que deixa les armes, aquestes eleccions del mal estat espanyol poden fer un tomb de 180ºC. Si ETA fa aquest gest, Bildu pujarà molt. Si Bildu puja, el País Basc, i de retruc nosaltres si no fem el burro, també podem fer un salt qualitatiu.
    Amb tot això el PP té pànic que el mal poder se'ls torni a escapar. No m'estranyaria gens que hi hagués algun atemptat "casual" després que ETA deixi les armes, si és que ho fa. Que també ho dubto bastant.

    Ah!, això del PSC ni ho comento perquè ho trobo d'escombraries residuals.

    ResponElimina
  6. R. Llull:
    si el País Basc avança, nosaltres retrocedirem. Un avenç nacional per als bascos s'ha de contrarrestar amb el tradicional enemic interior, que som els catalans.
    Per si en dubtes, mira com als espanyols no els tremola el pols a l'hora d'haver concedit el concert als basconavarresos i l'asfíxia als PPCC. És un tracte diferencial com el que podem patir amb un avenç basc. No he vist mai una polític de vasos comunicants entre el que succeeix al PB i el que succeeix aquí. Si algú en troba precedents, almenys de 1975 ençà, que els exposi.

    ResponElimina
  7. perepau, tens raó en això de l'ús estàndard barceloní o central. Però en ús antic i encara dialectal (nord-occidental i valencià) és normal i correcte sentir "en 2008" "en València" etc. Per tant, no seria una incorrecció d'ús literari i dialectal.

    ResponElimina
  8. Gràcies, Perepau i Torsimany i tutti quanti per les vostres correccions/aportacions lingüístiques!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.